La Filosofia d'Aristòtil: Crítica a Plató i Divisió del Saber
La filosofia d'Aristòtil: Crítica a Plató
La filosofia d'Aristòtil es presenta, gairebé des del primer moment, com una crítica sistemàtica a la teoria de les idees platòniques (veg. text) i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i l'experiència. La seva divisió i estructuració del saber, que influirà durant segles, és ja simptomàtica: el saber és múltiple i no es funda en principis únics; no existeix una sola ciència dialèctica (com en Plató), sinó que cada camp del saber té els seus propis principis (veg. text). Tot coneixement (episteme) és, segons Aristòtil, «pràctic (episteme praktiké), productiu (episteme poietiké) o teòric (episteme theoretiké)» (Metafísica, 1025b). El saber productiu és la tècnica de saber fer coses, com l'art, l'agricultura, la retòrica i la poètica. El pràctic és el saber que millora la conducta humana: l'ètica i la política. El teòric no té un altre objecte que la recerca de la veritat, en un mateix i en les coses. Aquesta triple divisió permet una molt raonable classificació de les diferents ciències: lògica, física, psicologia, biologia, política, ètica, etc., i abans de res la filosofia primera, la posteriorment anomenada metafísica, creada per Aristòtil i que pretén ser un tipus especial de saber, les vicissituds del qual ompliran de forma intensa la història cultural d'occident.
Divisió aristotèlica de les ciències
Al saber -del qual diu Aristòtil que «tots els homes per naturalesa desitgen saber» (Metafísica, 980a)-, en la seva forma de coneixement teòric, l'anomena ciència (vegeu la citació). Tres són les ciències teòriques: la matemàtica, la ciència de la naturalesa i la filosofia primera. A aquesta última atribueix com a objecte propi l'estudi de les substàncies separades i immutables; a la física incumbeix l'estudi dels objectes separats, però subjectes a moviment i canvi, i a la matemàtica els objectes només separables de la matèria per abstracció, però no subjectes a moviment i canvi. I aquest triple objecte d'estudi indica que el que es diu realitat ho és en diversos sentits. A la filosofia primera la considera ciència divina, teologia, i la defineix com a «ciència del ser en tant que ser», perquè s'interessa només per un únic aspecte de les coses: en tant que són o existeixen. De la matemàtica s'ocupa poc Aristòtil (ho feia l'Acadèmia de Plató), però d'ella pren l'estructura axiomàtica com a model de coneixement, i s'interessa més aviat pel que és viu i dotat de moviment.
El problema del canvi i el coneixement veritable
El punt de partida és, d'una banda, l'observació que és innegable el canvi i l'alteració en les coses -el problema dels presocràtics- i, per l'altre, la convicció que només hi ha coneixement veritable de l'immutable (veg. text). Com pot haver-hi, doncs, un veritable coneixement de la naturalesa?