Filosofia i Ciència: De l'Hel·lenisme a Descartes i la Modernitat

L'Hel·lenisme Científic: Grans Figures i Aportacions

Euclides d'Alexandria: El Sistematitzador

Va construir el primer sistema formal axiomàtic a partir dels coneixements matemàtics dels pitagòrics.

Arquimedes: Matemàtic, Físic i Enginyer

És conegut, principalment, per les seves aportacions a la física, com la teorització de la palanca i el Principi d'Arquimedes. Però també va fer avenços en geometria i va ser l’enginyer que va inventar la catapulta, el mirall còncau i les hèlices per extreure aigua dels rius.

Aristarc de Samos: L'Astrònom Heliocèntric

Va ser el primer astrònom que va presentar un model heliocèntric. Tot i que els seus càlculs eren erronis, va descobrir que el sol és més gran que la terra.

Eratòstenes: El Mesurador de la Terra

Va calcular la circumferència de la terra amb un error de menys de 700 km. A més, va precisar la durada de l’any solar que dóna origen al nostre calendari.

Claudi Ptolemeu: L'Astrònom Compilador

Va realitzar una síntesi de tots els coneixements astronòmics d’Alexandria i va proposar un model geocèntric de l’univers.

Religions Orientals i Monoteisme a Roma

Context Històric de Roma: Monarquia, República i Imperi

La història de Roma es divideix en tres períodes:

1. La Monarquia Etrusca: Va des de la fundació de Roma l’any 735 a.C. fins al 510 a.C., quan els aristòcrates van destronar el rei per fundar un nou sistema de govern.
2. La República: Durant la qual el govern estava en mans del Senat. Hi va haver períodes alterns de guerra i pau, fins que va acabar l’any 30 a.C.
3. L’Imperi: En el qual l’emperador tenia poder absolut i que va durar fins a la caiguda de Roma, l’any 410 a.C.

La Religió Romana Primitiva i els Cultes Mistèrics

Abans d’ocupar Grècia, els romans tenien déus per a qualsevol activitat humana, als quals anomenaven numen. Després de l’ocupació, van integrar al seu politeisme els déus grecs amb diferents noms.

L'Arribada de les Religions Orientals

Quan van conquerir territoris orientals, van fer el mateix que a Grècia: adorar noves divinitats. Molts d’aquells déus formaven part de cultes mistèrics, els déus dels quals morien i renaixien de forma cíclica. Els seus ritus buscaven la superació dels patiments, fent que morissin amb el déu de manera que eren purificats quan aquest renaixia. Aquests cultes eren molt diferents de la religió romana, que no era iniciàtica ni salvífica.

El Monoteisme: Judaisme i Cristianisme a l'Imperi Romà

Amb el judaisme i el cristianisme va ser diferent, ja que el politeisme romà era incompatible amb el monoteisme abrahàmic. Així, les dues religions van ser perseguides. La persecució dels cristians va acabar l’any 313 amb l’Edicte de Milà. A partir d’aquell moment, el cristianisme va deixar d’ocultar-se i es va estendre per tot l’Imperi.

El Neoplatonisme

Filó d'Alexandria (13 a.C. – 50 d.C.)

Va ser un jueu que va intentar, per primera vegada, conciliar la filosofia grega amb el judaisme.

Plotí (205 – 270) i la Fundació del Neoplatonisme

Més tard, Plotí va dur a terme una tasca similar i va fundar una filosofia basada en el platonisme i en les religions mistèriques que rep el nom de neoplatonisme. El pensament de Plotí va tenir una certa influència entre els primers pensadors cristians, com és el cas de Sant Agustí.

Introducció a la Filosofia Moderna

Racionalisme

• Principal representant: René Descartes.
• Predominança de la raó.
• Recerca de fonaments metafísics per a la ciència.
• Mètode deductiu matemàtic.

Empirisme

• Principal representant: Thomas Hobbes.
• Predominança de l'experiència.
• Anàlisi del coneixement en relació amb l'experiència.
• Mètode inductiu.

René Descartes: El Pare de la Filosofia Moderna

René Descartes: Matemàtic i Filòsof

• Defensa de la necessitat de seguir un mètode adequat per a realitzar qualsevol recerca amb èxit.
• Creença que el dubte ens acosta a una primera veritat.
• Teoria que tres substàncies composen tota la realitat: el jo pensant, Déu i el món.

El Mètode Cartesià i les Quatre Regles

Descartes introdueix un mètode matemàtic a la filosofia per dotar a la raó humana d'un criteri de veritat definitiu i inapel·lable. Aquest mètode ha de seguir quatre normes:

1. De l'Evidència: No acceptar res com a vertader sense conèixer evidentment que ho sigui.
2. De l’Anàlisi: Dividir cada dificultat en tantes parts com sigui possible.
3. De la Síntesi: Ordenar els pensaments començant per allò més simple i acabant per allò més complex.
4. De l’Enumeració: Realitzar recomptes del procés dut a terme per estar segur de no haver omès res.

El Dubte Metòdic i la Primera Veritat

Descartes va realitzar una crítica radical del coneixement i va considerar que no tots els coneixements són fiables. El seu dubte universal i metòdic es va fonamentar en quatre raons:

1. La incertesa de les dades sensorials.
2. Els errors de raonament.
3. La dificultat per distingir el somni de la vetlla.
4. La hipòtesi del geni maligne.

«Cogito, ergo sum»: Penso, aleshores existeixo

Aquesta és la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. Quan dubto, penso, i això implica l'existència d'un ésser que pensa. Si estic pensant, llavors també estic existint.

Compleix dues funcions:

• Justifica l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos.
• Principi modèlic: tot el que sigui evident, clar i diferent, com aquest primer principi, serà acceptat com a vertader.

Les Tres Substàncies Cartesianes

1. La Res Cogitans (El Jo Pensant)

És la substància que pensa, la res cogitans, formada pel conjunt de pensaments, idees i representacions que flueixen en el meu jo. Les idees poden ser:

• Adventícies o adquirides: Provenen de l'experiència sensible.
• Factícies o artificials: Les inventem o les fabriquem artificialment.
• Innates o naturals: Emergeixen de la mateixa facultat de pensar.

2. Déu (Substància Perfecta i Infinita)

• Com que el jo pensant no és perfecte (el dubte metòdic s'ha establert per corregir els seus errors), el jo pensant sí que posseeix la idea de perfecció.
• La idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d'un ésser perfecte: és la idea de Déu.
• Déu és la realitat que permet superar la subjectivitat, és la garantia del coneixement.

Argument Ontològic

L'essència de Déu és inseparable de la seva gran propietat: l'existència.

3. La Res Extensa (El Món o Substància Extensa)

A més del jo pensant, existeix un altre tipus de substància finita i creada, la dels cossos. Tots ells presenten un atribut fonamental: l'extensió.

• La matèria, o res extensa, està formada per qualsevol realitat material, inclòs el meu cos.
• Déu és garantia de coneixement, però això no vol dir que tot el que puguin captar els nostres sentits sigui vertader.
• El que sí podem afirmar és que, quan aconseguim explicar el funcionament del món físic a través de les matemàtiques, tenim la garantia que la nostra concepció s'ajusta als fets.

Llibertat i Mecanicisme: El Dualisme Antropològic

Dualisme Antropològic: L'ànima és lliure i el cos es troba determinat per lleis mecàniques (Mecanicisme).