Filosofia de la Ciència: Veritat, Coneixement i Mètode

Criteris per a reconèixer la veritat

L'evidència

Un coneixement és evident quan produeix una certesa que ens impedeix dubtar de la seva veritat. Aquest sentiment de certesa i seguretat que acompanya l'evidència i que ens impedeix dubtar de les proposicions que ho són és un estat mental i, per tant, és quelcom subjectiu. En conseqüència, no és un criteri satisfactori.

La intersubjectivitat

El coneixement és objectiu i, per tant, compartible per tots i no exclusivament d'una persona en particular. Respecte del criteri d'evidència, té l'avantatge que es basa també en el reconeixement de molts i, per aquesta raó, hi ha més garanties d'encert. La veritat no és una cosa privada, sinó que requereix el consens de la comunitat, però tot i que existeixi aquest consens, això no significa que aquesta veritat sigui innegable.

Els límits del coneixement

La possibilitat de coneixement

• El dogmatisme: és la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta. A més, defensa la possibilitat d'ampliar progressivament i de manera ininterrompuda els nostres coneixements.
• L'escepticisme: és la posició oposada al dogmatisme. L'escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi, l'escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixement.
• El criticisme: és la posició a mig camí entre el dogmatisme i l'escepticisme. Per als pensadors crítics, com ara Kant, el coneixement és possible, però no és inqüestionable i definitiu, sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-hi possibles falsificacions i errors.
• El relativisme: és la posició que nega l'existència d'una veritat absoluta, és a dir, vàlida en si mateixa en qualsevol moment i lloc. També considera que només existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat context social, cultural i històric.
• El perspectivisme: no nega la possibilitat teòrica d'una veritat absoluta, ja que cada subjecte o col·lectiu té una visió parcial de la realitat. Per tant, totes les perspectives de la veritat són certes, i la reunió de totes conformaria la veritat absoluta.

La conquesta de la veritat: una tasca col·lectiva

La conquesta de la veritat comporta un esforç continu en una doble direcció: sortir de la ignorància, augmentant el coneixement mitjançant l'estudi i la investigació, i sortir de l'error, mitjançant la crítica del fals coneixement i de la ideologia. Aquesta doble tasca s'ha d'emprendre de manera permanent i col·lectiva.

L'especificitat del saber científic

La ciència pretén ser una explicació sistemàtica de tot allò que existeix i es diferencia de la resta de formes de coneixement pel mètode que fan servir per aconseguir-ho. La neutralitat o l'absència de prejudicis, la serietat a l'hora d'abordar els problemes, el tarannà crític i l'exigència d'intersubjectivitat se'n consideren trets propis.

Els orígens de la ciència

La ciència va sorgir quan l'ésser humà va assolir la convicció que els fenòmens naturals es podien integrar en un sistema ordenat i coherent. La ciència i la filosofia, en un principi, eren disciplines indistingibles. No obstant això, la ciència es va independitzar de la filosofia i va començar a desenvolupar els seus mètodes propis al llarg d'un període que, precisament per això, se'l coneix com a Revolució Científica.

Característiques específiques

• Experimentació: Galileu era conscient que algunes de les seves hipòtesis no eren observables en la vida quotidiana. Tan sols podia contrastar-les creant una situació ideal en què els elements pertorbadors, com ara la fricció, fossin eliminats.
• Matematització: Galileu afirmava que la naturalesa respon a unes regularitats expressades mitjançant funcions matemàtiques. La matematització va esdevenir una peça angular de la nova ciència, en contrast clar amb la física d'abans.

Classificació de les ciències

• Ciències formals: s'ocupen de les relacions entre símbols. No tenen contingut empíric ni es basen en l'observació, sinó en la coherència interna del sistema. Exemples són la lògica i les matemàtiques.
• Ciències empíriques: s'ocupen dels fets que passen en el món i de les seves relacions. Tenen contingut empíric, que sorgeix de l'observació i de l'experiència. Es divideixen en:
  • Naturals: s'ocupen de la realitat natural.
  • Socials o humanes: s'ocupen de la realitat social i humana.

El mètode científic i els seus límits

El llenguatge científic

La ciència crea un llenguatge artificial per a garantir l'objectivitat i la precisió dels seus conceptes, lleis i teories:

• Conceptes: són els termes específics de cada ciència. Se'n distingeixen tres tipus:
  • Classificatoris: permeten organitzar la realitat en conjunts o grups.
  • Comparatius: permeten ordenar gradualment els objectes d'un conjunt.
  • Mètrics: fan possible mesurar numèricament propietats dels objectes.
• Lleis: són els enunciats bàsics del coneixement científic i es caracteritzen per emprar conceptes que s'han definit prèviament de manera ben precisa i determinar de forma universal una regularitat de la natura.
• Teories: les lleis científiques s'estableixen interconnectades les unes amb les altres, conformant sistemes compactes, coherents i sistemàtics, que anomenem teories científiques.

Les explicacions científiques

Una explicació científica és la resposta a un perquè que s'ha plantejat a partir d'un esdeveniment particular. Les explicacions científiques es poden classificar en quatre classes:

• Explicació deductiva: basada en una deducció lògica que permet arribar a una conclusió que coincideix amb el fenomen que estem estudiant.
• Explicació probabilística: basada en diverses explicacions deductives, de les quals tan sols una pot ser certa, per la qual cosa es basa només en una probabilitat d'encert.
• Explicació teleològica: basada en interpretacions de fets o informacions històriques, però que mai no es podrà afirmar amb seguretat, ja que no és demostrable.
• Explicació genètica: les explicacions d'aquest tipus són pròpies de la història, però també són presents en l'àmbit de les ciències naturals.

El mètode científic

Un mètode científic és un procediment més o menys fix i estable, format per diversos passos o regles que permeten assolir una finalitat. Hi ha tres mètodes científics principals:

• Mètode deductiu: consisteix a extreure, a partir de dades o principis generals, una conclusió particular o concreta. Si les dades de partida són certes, la conclusió indubtablement també ho és.
• Mètode inductiu: consisteix a extreure una conclusió general a partir de dades concretes o particulars. Després d'haver observat el que passa en un gran nombre de casos, considerem que passarà el mateix per a tots els casos del mateix tipus. És, per tant, una forma de generalització. Aquest mètode té un gran avantatge: proporciona principis o lleis aplicables a tots els esdeveniments similars. Tot i així, planteja problemes importants, ja que no proporciona seguretat, sinó probabilitat.
• Mètode hipoteticodeductiu: és una combinació dels dos mètodes anteriors. Combina l'atenció a les dades empíriques de la inducció amb la generalitat i la consistència de la deducció. Aquest mètode segueix els passos següents:
  • Definició del problema: s'inicia amb el descobriment d'una situació problemàtica per a l'ésser humà.
  • Formulació d'hipòtesis: es proposa una solució que ha de ser coherent i estar d'acord amb l'actitud científica.
  • Deducció de conseqüències: utilitzant el mètode deductiu s'extreuen les conseqüències que tindria la hipòtesi si fos vertadera.
  • Contrastació de la hipòtesi: es comprova si es compleixen les conseqüències previstes.
  • Refutació de la hipòtesi: quan no es compleixen les conseqüències previstes, cal refusar la hipòtesi i tornar a començar el procés per formular-ne una de nova.
  • Confirmació de la hipòtesi: quan es compleixen les conseqüències previstes, la hipòtesi queda confirmada.
  • Obtenció de resultats: es formula una nova llei o teoria, o es confirma una teoria ja proposada.

Progrés i límits de la ciència

El cientisme considera que la ciència és l'assoliment més perfecte de la racionalitat humana. Aquesta tendència estima que pot garantir un avenç indefinit i un progrés científic sense límits. Les tendències més rellevants són:

• Karl Popper i el progrés continu: per als falsacionistes com Popper, quan una teoria en substitueix una altra que ha estat falsada i refusada, la considerem millor perquè és més explicativa, té menys problemes i, per tant, és més a prop de la veritat.
• Thomas Kuhn i les revolucions científiques: coneixedor profund de la història de la ciència, Kuhn va criticar la visió continuista i progressista dels falsacionistes. En el paradigma científic d'un moment concret, es produeixen força anomalies que no fan que la teoria s'abandoni. Tot i així, quan es donen unes determinades condicions especials, aquestes anomalies poden causar una crisi que dugui cap a una revolució científica, la qual pot provocar la substitució total d'un paradigma.

Cal rebutjar el cientisme ingenu que pronostica un progrés il·limitat de la ciència, però tampoc no hem de caure en un relativisme o escepticisme exagerat que qüestioni tots els descobriments científics.

La dimensió social de la ciència

La institucionalització de la ciència

El coneixement col·lectiu és allò que una societat determinada entén com a veritable en un moment concret. Aquest tipus de coneixement és més decisiu que el coneixement personal, perquè permet que hi hagi un desenvolupament constant del saber, en alliberar-nos de la necessitat de comprovar-ho tot personalment. La ciència és vista com un saber de naturalesa infal·lible i excepcional, en comparació amb altres tipus de coneixement. No obstant això, els fets que tot seguit enumerem ens obliguen a abandonar aquesta visió ingènua:

• La investigació científica depèn d'institucions polítiques i econòmiques, de les subvencions i el mecenatge, públics i privats.
• Les prioritats econòmiques i socials determinen els objectius científics i la direcció de les investigacions.
• L'existència d'una comunitat científica internacional, que està al corrent de tot allò que s'investiga en el món.
• Una divulgació exhaustiva de la recerca i els descobriments científics ha fet que avui dia la ciència i les persones de ciència siguin molt més conegudes que temps enrere.

El conjunt de tots aquests fets fa que avui parlem de la institucionalització de la ciència. El gran salt de la tècnica a la tecnologia va tenir lloc en el moment en què la tècnica va recórrer a la ciència. Els avenços científics no tan sols són aprofitats per la tècnica, sinó que les investigacions actuals ja no es poden imaginar sense els recursos que la tècnica aporta.