La Filosofia de Descartes: Idees, Déu i Realitat

El concepte d'idea en Descartes i els seus tipus

Descartes, com a precursor del moviment anomenat racionalisme, defensa l'autosuficiència de la raó com a font de coneixement. Així mateix, defensa la creença en l'existència d'idees innates, les quals ens ajudaran a construir les veritats complexes i fiables a les quals haurà aplicat el mètode basat en la intuïció i deducció, que no deixarà cap lloc al dubte. Com a racionalista, es distanciarà dels empiristes per considerar que l'experiència no pot ser font de certesa, i també s'allunyarà dels escèptics, ja que aquests són estàtics i no demostren interès per trobar la veritat absoluta i fiable. Descartes estarà interessat a descobrir l'origen de la nostra causa, i és així com neix el concepte d'idea.

Per a Descartes, les idees són els continguts mentals i, per tant, subjectius, pensades per un subjecte individual el qual només és conscient de les seves pròpies idees. Amb la filosofia de Descartes, el concepte d'idea canvia radicalment, ja que per a aquest la filosofia deixa de centrar-se en el "què és" i passa a donar prioritat al problema de "com podem conèixer". Així, en tant que les idees passen a ser considerades només continguts de la ment i en tant que tot el coneixement són idees, Descartes pot fins i tot posar en dubte l'existència d'un món material fora de les idees. Descartes comença així la distinció entre: "Subjecte que coneix i subjecte conegut".

Tipus d'idees segons Descartes

• Idees adventícies: Són aquelles que procedeixen del hipotètic món exterior a través dels sentits.
• Idees fictícies: Són les que fabrica la pròpia ment a partir d'altres idees, i és aquí on entra en joc l'experiència.
• Idees innates: Són aquelles que no procedeixen de l'experiència ni tampoc són idees fictícies. Per tant, Descartes, per tal de justificar-les, les considera idees de Déu, és a dir, no són adquirides per experiències sensorials sinó que estan registrades a l'esperit i, per tant, no són una altra cosa que la mateixa facultat de pensar. Per a Descartes, hauran estat implantades a la ment per una substància superior, Déu. Aquest argument li servirà per a justificar i demostrar l'existència de Déu.

Arguments demostratius de la idea de Déu i del món

Per tal de ser considerades idees, han de ser clares i distintes, és a dir, no han de donar cabuda al dubte. És a partir d'aquesta concepció de les idees innates quan Descartes comença la recerca de la realitat analitzant la idea de Déu. El primer que haurà de fer és buscar una definició per a aquest. De Déu, entén que és una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent, per la qual cosa jo mateix i totes les altres coses que existeixen deuen haver estat creades i produïdes.

Aquesta definició implica que la idea de Déu no és una idea adventícia, ja que no tenim cap experiència directa d'un ésser amb aquestes característiques, però tampoc és una idea fictícia. Per tant, no queda més remei que considerar-la una idea innata. A partir d'aquí, no queda altra que demostrar com és possible que la idea de Déu sigui innata. Necessita trobar la demostració per justificar que Déu existeix i que és la causa de la idea de Déu que ell posseeix, i poder així garantir la seva pròpia existència com a subjecte que pensa i també l'existència del món, de la qual encara dubta.

Arguments de Descartes per a l'existència de Déu

• El primer és la idea d'infinit: en ser jo un ésser finit, algú amb aquesta característica l'ha d'haver posat en mi, i aquest ésser ha estat Déu.
• El segon argument que justifica l'existència de Déu és la idea de perfecció: ja que, en no ser jo un ésser amb aquestes característiques, i tenir consciència d'aquesta idea, ha de provenir d'un ésser amb aquesta característica.

Després que Descartes ha mostrat l'existència de Déu amb aquests arguments, pot assegurar definitivament que algunes de les coses de les quals havia dubtat són realment certes. És així com rebutja la hipòtesi del geni maligne, ja que en ser Déu un ésser poderós i bondadós, no pot permetre que existeixi un ésser enganyador.

És a partir d'aquest descobriment que Descartes es planteja una visió mecanicista de la realitat física i de l'univers en la seva dimensió material i corpòria, on l'univers seria una gran màquina composta de peces extenses, finites i en constant moviment. Això sorgeix a partir del moment en què Déu, substància infinita, posa en funcionament l'univers. Per tant, una vegada demostrada l'existència de Déu, aquest serà la causa primera del moviment introduït a la matèria.

Per a Descartes, la substància és allò concret existent, la que posseeix la causa de la seva existència. Farà distinció entre substàncies finites, que són les que no tenen en si mateixes la seva pròpia causa, i les substàncies infinites, les quals sí que tenen la pròpia causa. Afirma que cada substància s'identifica amb un atribut que equival a la pròpia essència, i que Déu es presenta com una idea clara i distinta.

Per tant, aquesta doble consideració entre substàncies finites i infinites és quan Descartes planteja la possibilitat que l'ésser humà sigui un compost d'ànima i cos. Així, Déu, com a perfecció, serà garantia de veritat i, per tant, si en algun moment apareix l'error, no serà causa de Déu ni de la raó ni dels sentits, sinó del nostre propi judici en precipitar-nos.