Filosofia Grega Antiga: Del Mite al Logos i les Escoles Hel·lenístiques
Presocràtics: Origen i Context
Els presocràtics van sorgir a Grècia, especialment a les colònies de Jònia i la Itàlia meridional. El seu pensament representa el pas del mite al logos: la filosofia és el resultat d'una lenta evolució del pensament a partir de:
- Saviesa gnòmica (màximes): Apta per ser assimilada pel poble i respondre a necessitats ètiques i polítiques.
- Reflexió sobre l'individu i la societat: Ja present en figures properes a la filosofia com Tales de Milet.
- Poetes lírics (s. VII i VI aC): Amb reflexions pràcticament filosòfiques (Parmenides i Empèdocles).
La mitologia grega va ser una transició cap a una nova forma de pensament (Homer i Tales), marcant el començament d'una cosmologia no antropomòrfica. Els primers filòsofs, però, encara utilitzaven expressions mítiques.
El Problema de la Natura (Physis)
Els primers filòsofs grecs investiguen l'origen i la constitució del cosmos. El seu objectiu era descobrir el principi (arkhé) últim i etern del cosmos. El van buscar en la natura (physis) de les coses, per això van ser anomenats «físics». Els presocràtics descobreixen la natura i el cosmos es naturalitza.
La Physis es defineix com la matèria originària de la qual tot està compost, d'on tot prové i on tot torna. És l'estructura de les coses.
Explicació Racional: L'Escola de Milet
A Jònia, al segle VI aC, l'escola de Milet exemplifica el pas del mite al logos. Abandonen les explicacions mítiques i les substitueixen per altres amb necessitat lògica. Busquen explicar l'origen i l'estructura del cosmos, una llei que expliqui la realitat. El seu objectiu era aconseguir un saber innegable.
La primera conclusió a la qual van arribar és que, sota les aparences naturals, existeix una realitat fixa, bàsica i invariable (l'arkhé), el principi d'on es generen les coses i on es corrompen. Les coses, tot i ser diferents entre elles, formen una totalitat, i l'origen i la fi es troben en aquesta totalitat. Aquests van ser els elements unificadors de les coses:
- Tales: L'arkhé és l'aigua.
- Anaximandre: L'apeiron, allò indeterminat, un principi no limitat ni finit.
- Anaxímenes: L'aire, un element invisible i incorpòri.
Els Pitagòrics: Nombre i Ànima
La principal aportació d'aquests autors és la pregunta que es fan, com intenten respondre-la i l'actitud crítica vers les respostes anteriors.
Pitàgores, nascut a Jònia al segle VI aC, va fundar un moviment intel·lectual, religiós, moral i polític que es va convertir en una secta que buscava la purificació de l'ànima. Estaven convençuts de la immortalitat de l'ànima i de la transmigració.
Per descobrir l'estructura i la forma del cosmos, Pitàgores es va fixar en la música, que és reduïble a proporcions numèriques i, per tant, a nombres. Els subjectes de la realitat eren reduïbles a figures geomètriques i expressions numèriques. Per comprendre el cosmos, calia estudiar matemàtiques.
El Problema del Canvi: Heràclit i Parmènides
Heràclit d'Efes: El Canvi Constant
Influenciat per l'escola de Milet, la seva reflexió gira al voltant del foc com a principi (arkhé) de tot. Les coses són flames, sempre en moviment i canviants. El món es caracteritza per constants canvis; cada cosa s'acaba convertint en el seu contrari (joventut → vellesa). Defensa la inestabilitat, el dinamisme i la mobilitat de l'univers. La contradicció i la discòrdia entre els oposats generen harmonia i equilibri.
Parmènides d'Elea: L'Ésser Immutable
La seva màxima és: «l'ésser és i el no-ésser no és» (cada cosa concreta no és l'ésser perquè ja està determinada). Els seus passos són:
- Aclarir els sentits de la paraula «ésser»:
- Sentit copulatiu: Atribuir un predicat a un subjecte.
- Sentit existencial: Verb que indica existència concreta.
- Sentit global: Fora de la realitat no hi ha ésser perquè la realitat és l'ésser.
- Veure per què defensa la immutabilitat de la realitat: Nega l'existència de la multiplicitat. Els canvis són aparences sensorials il·lusòries. Els sentits estan enganyats, el raonament lògic no. La raó és l'única que pot descobrir la presència profunda de la realitat. Les vies de coneixement són:
- La veritat: Ens condueix la raó.
- L'aparença i l'opinió: Ens condueixen els sentits.
- Característiques principals de la realitat (ésser): Inengendrat (increat), immortal. Etern, immòbil, immutable i únic. L'afirmació del canvi és absurda.
Intents de Conciliació: Els Pluralistes
Els pluralistes van intentar conciliar el raonament lògic amb l'experiència dels sentits, i la unicitat de l'ésser amb la mobilitat de les coses. La Physis presenta canvis constants (Heràclit) i no pot esdevenir del que no és (Parmènides). El que existeix prové de diferents elements. Els canvis són combinacions dels elements primigenis impulsats per forces externes.
Els pensadors més destacats van ser:
Empèdocles d'Agrigent: Amor i Odi
Afirma l'eternitat de l'ésser i el canvi del món. Recorre a quatre principis: aire, aigua, terra i foc. Aquests elements són eterns i immutables, i es poden combinar. Les coses de la natura són combinacions dels quatre elements dirigides per dues forces externes: l'Amor i l'Odi.
Anaxàgores de Clazòmenes: Les Llavors
Les coses preexisteixen de l'ésser. En cada cosa hi ha llavors de tot allò que pot ser, diferents i divisibles. El món s'origina gràcies a un remolí que provoca la barreja i la disgregació de les llavors.
Demòcrit: L'Atomisme
La realitat bàsica està integrada per una infinitud d'àtoms. Són partícules sòlides, indivisibles, eternes i inalterables, amb característiques semblants a l'ésser de Parmènides. Els àtoms es mouen al buit per l'atzar. Els canvis no tenen una finalitat determinada i són possibles gràcies al buit. Els canvis són la conseqüència de les reconfiguracions produïdes en els àtoms. El món està construït a partir de principis materials i mecànics.
La Racionalitat Aplicada als Afers Humans
Els Sofistes: Professors de la Democràcia
El pensament dels sofistes es va centrar més en l'ésser humà i la seva organització social i política. Van adoptar una visió més humanista de la realitat, donant importància a l'educació i la moral.
Un sofista era un savi, sovint estrangers que s'establien a Atenes i ensenyaven retòrica. Difonien maneres de pensar i viure pròpies d'altres pobles. Els seus centres d'interès eren: l'educació per a la democràcia, la validesa del coneixement i la fonamentació de les normes morals. Ensenyaven retòrica (l'art de l'argumentació) per participar en la vida política de la ciutat i cobraven als joves per ensenyar-los. Era fonamental el domini del llenguatge, la capacitat d'argumentar i persuadir, i veure les dues cares d'un problema.
S'interrogaven sobre la capacitat dels humans d'arribar a un coneixement segur, necessari i universal, concloent que era molt difícil obtenir un coneixement fiable.
Protàgores: El Relativisme
Era relativista. La veritat és l'experiència de cada persona. No podem saber com són les coses per si mateixes. La seva famosa frase és: «L'home és la mesura de totes les coses». Respecte als déus, no sabem si existeixen, adoptant una actitud agnòstica.
Gòrgies: L'Escepticisme Radical
Defensava l'escepticisme. La veritat absoluta no existeix, i mantenia un dubte permanent sobre tot.
Els sofistes defensaven el convencionalisme: la natura és sempre la mateixa, però les lleis són relatives. La virtut és una qualitat que es pot adquirir per l'educació. Sòcrates i Plató, en canvi, defensaven actituds anticonvencionalistes.
Sòcrates: Només Sé que No Sé Res
Sòcrates era molt crític amb els sofistes i rebutjava el relativisme, l'escepticisme i el convencionalisme. Creia en una veritat única i absoluta a l'interior de cadascú. Per trobar-la, calia reconèixer la pròpia ignorància. La filosofia era per a ell la recerca de la veritat a través del diàleg, amb dues fases:
- Ironia: Fa preguntes al seu interlocutor fingint que no sap. L'altra persona justifica allò que creu saber i respon obertament. La persona comença a cometre contradiccions lògiques i s'adona que no sap res.
- Maièutica: Una vegada reconeguda la ignorància, Sòcrates segueix fent preguntes perquè el seu interlocutor descobreixi la veritat en si mateix.
El Mètode Socràtic i la Recerca de la Veritat
El mètode socràtic és la recerca de definicions que han de determinar l'essència de la realitat. El procediment és la inducció, l'examen de casos particulars. Pensa que, a través dels sentits i l'observació de la realitat, podem captar les realitats particulars de les coses. Quan la raó és capaç de reconèixer els trets comuns a través de l'abstracció, pot arribar a la definició del concepte universal (idea), amb trets comuns i el mateix significat per a tothom. Existeix un coneixement universal, necessari i absolut. La veritat s'obté a partir de l'observació de la realitat i la reflexió racional.
L'Ètica Socràtica: Intel·lectualisme Moral
L'ètica socràtica defensa que l'excel·lència es basa en valors i conceptes intel·lectuals. Afirma que la moral ha de dependre de la pròpia consciència. La recerca de la veritat és la força que ha de guiar la vida i el comportament de l'ésser humà. La raó té un paper fonamental, condueix a la veritat universal i ha de decidir la nostra pràctica moral. La doctrina moral de Sòcrates és l'intel·lectualisme moral: el saber ha de dominar les passions i els instints. Per actuar bé cal conèixer el bé, i els qui fan el mal ho fan per ignorància.
El Període Hel·lenístic: Canvis i Noves Filosofies
Durant el període hel·lenístic, Atenes perd el seu poder polític i la seva autonomia. Les conseqüències són:
- El món accessible pels grecs es fa més ampli, amb viatges i comunicacions més fàcils i segures. Els horitzons culturals i comercials s'eixamplen, donant lloc al concepte de «cosmopolita» (ciutadà del món).
- Es produeix un intercanvi cultural mutu. Les religions orientals són més elaborades i imaginatives. Dels babilonis s'adopten l'astronomia, l'astrologia i la màgia. Els filòsofs hel·lenístics plantegen el valor intel·lectual d'aquests coneixements.
La pèrdua de participació política acaba convertint els individus en éssers aïllats. La filosofia canvia de direcció i temàtica. La reflexió filosòfica esdevé una guia de conducta, un accés a la felicitat. La filosofia es converteix en un afer privat o d'estil epistolar.
Epicureisme: La Recerca del Plaer i l'Ataràxia
Epicur de Samos va rebre influències platòniques i de Demòcrit. Les seves teories incorporen elements de l'atomisme (atzar) i rebutja el dualisme metafísic de Plató i Aristòtil. L'any 307 aC (s. IV aC), va fundar l'escola El Jardí, un lloc per aprendre un estil de vida que condueix a la felicitat i la pau interior, obert a totes les classes socials i on es vivia en comunitat d'amistat.
Les seves obres principals són:
- Carta a Heròdot: Sobre lògica, coneixement i naturalesa.
- Carta a Pítocles: Sobre cossos celestes, astres i física.
- Carta a Meneceu: Sobre maneres de viure.
Els seus objectius eren lluitar contra les supersticions, les pors i les creences infundades. La filosofia té una funció pràctica: alliberar l'ésser humà de preocupacions per conduir-lo a la felicitat. El seu pensament és eminentment ètic. Divideix la seva teoria en:
- Canònica (coneixement): Establir normes del coneixement i criteris de veritat. Allò real ho percebem amb els sentits del nostre cos (sensualisme o sensisme). Dues sensacions, evidents i innegables: plaer i dolor. L'objectiu és allunyar-nos d'opinions falses o sense fonaments racionals.
- Física: Visió materialista i atomista de Demòcrit. Àtoms i buit = canvis del món. L'univers no disminueix ni augmenta, es reconfigura constantment. Els moviments són per atzar. No hi ha cap ordre preestablert ni immutable, tampoc una finalitat o sentit últim de les coses. L'ésser humà té una ànima material i mortal.
- Ètica (aconseguir la felicitat): La física materialista i la importància que dóna al cos. El cos és l'única realitat que som, la mesura de les coses. Dues sensacions innegables: plaer i dolor. La recerca del plaer i l'allunyament del dolor han de ser criteris morals, allò que hem d'escollir (el Bé) i allò que hem de fugir (el Mal). La finalitat de la vida és la recerca del plaer/felicitat (absència de dolor en el cos i de preocupacions en l'ànima).
- Absència de dolor en el cos: Satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals; l'individu és amo dels seus desitjos.
- Absència de preocupacions en l'ànima: Amb el coneixement de la veritat ens alliberem de la ignorància. La filosofia és la medicina per guarir les ànimes malaltes.
No hem de tenir por de:
- Els Déus
- El Destí
- La Mort
- Les Necessitats naturals i els mals
Per Epicur, una persona sàvia gaudeix moderadament d'allò natural i necessari, «viu ocult», prefereix la soledat o la companyia d'un grup reduït. És partidari de l'autosuficiència i arriba a la tranquil·litat espiritual (_ataràxia_).
Estoïcisme: Viure Segons la Raó i el Destí
Fundat per Zenó de Cítion, va estar influenciat per Heràclit, Aristòtil i les creences religioses orientals, així com pels cínics. El seu lloc de reunió era el pòrtic pintat («stoá»). L'escola va viure un període de recuperació i renovació durant l'Imperi Romà, influint en la ideologia de Sèneca (filòsof) i Marc Aureli (emperador).
El seu referent ètic és: «és preferible patir una injustícia abans de cometre-la». Divideixen la filosofia en 3 parts:
- Física: L'univers és un tot unitari i harmoniós, dirigit per una llei universal, necessària i racional (_logos_). L'univers està integrat per dos principis: matèria passiva i intel·ligència activa. Tot el que passa està prèviament determinat. Creuen en el destí i la providència.
- Lògica (recerca de la veritat): El _logos_ és llenguatge i raó. Cal estudiar el nostre discurs i el llenguatge per descobrir aquelles coses que podem afirmar amb seguretat i sense contradiccions.
- Ètica: Regida pel _logos_, la felicitat = viure d'acord amb la natura i el seu ordre racional, acceptant el destí. La llibertat i la felicitat rauen en la capacitat d'acceptar la determinació i no revoltar-se davant allò inevitable. La raó ens permetrà adonar-nos que el millor que podem fer és acceptar l'ordre natural.
L'ésser humà és amo d'algunes coses que depenen d'ell. Les passions fonamentals són errors de la raó, neixen d'opinions falses i contràries a la Naturalesa. Davant les passions, el deure obliga a l'autodomini i la impassibilitat que garanteix la serenitat intel·lectual (_apatia_).
La persona sàvia viu d'acord amb la raó i lliure de passions i desitjos, no menysprea l'activitat política. La llibertat = acceptar la necessitat i abstenir-se de qualsevol passió o desig. L'ideal de persona és l'home impertorbable o impassible.
Escepticisme: El Dubte com a Camí
L'escepticisme implica examinar atentament. No hi ha res que es pugui conèixer amb total exactitud i certesa, i és impossible arribar a la VERITAT ABSOLUTA (com ja apuntava Gòrgies). Els autors més representatius són:
Pirró d'Èlide: El Relativisme Cultural
Va acompanyar Alexandre el Gran en les campanyes militars i va observar pobles amb costums i creences molt diferents. La seva conclusió va ser que no hi ha cap fonament racional per preferir una pauta de conducta moral o una altra. És un precursor del relativisme cultural.
Timó de Fliunt: La Suspensió del Judici
Defensava que les percepcions no ens permeten conèixer les coses tal com són. No podem assegurar res, per tant, cal abstenir-se de formular judicis. L'ideal de persona sàvia és capaç de suspendre el judici i romandre en un estat de dubte. Renuncia a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat. El més sensat és restar en silenci. La pauta ètica és la suspensió del judici per aconseguir la pau interior i la felicitat.
La doctrina escèptica va ser una opció filosòfica molt atractiva durant tot el període hel·lenístic.