Filosofia Grega Antiga: Parmènides, Heràclit, Sofistes i Sòcrates

El Pensament Presocràtic: Parmènides i Heràclit

Parmènides, conegut per les seves tesis sobre la permanència de la realitat, insistia que només és definible allò que és. Caldria, afirmava, tenir dos cranis per poder pensar que alguna cosa és i no és alhora.

Heràclit, en canvi, insistia en el dinamisme de la realitat. Tanmateix, també deixava constància de la seva convicció que sota els canvis existeix un logos, una raó, un ordre que ens ha de permetre entendre la unitat de procés. És a dir, l'harmonia generada precisament per les tensions.

Tot aquest discurs no acaba de convèncer Parmènides, per al qual la qüestió continua sent que només podem definir allò que és cada cosa. No hi ha cap altra possibilitat de pensament. Cal pensar allò que és cada cosa: immòbil, independent, per si mateixa, aïllada de tot.

En definitiva, ens enfrontem a les dues formes bàsiques en què podem pensar la realitat:

• L'anàlisi, que estudia cada cosa per separat, aïlladament.
• La dialèctica, que pensa les coses en relació amb el conjunt del qual formen part.

Els Pitagòrics i la Realitat Numèrica

Per als pitagòrics, parlar de nombres era, en el fons, el mateix que parlar de punts físics. La realitat estava formada per punts, per unitats discontínues que es corresponien amb els nombres enters. Per aquest motiu, les proporcions numèriques reflectien les harmonies de la realitat.

Els Sofistes: Physis i Nomos

Els sofistes estableixen per primera vegada amb claredat la distinció entre physis (natura) i nomos (llei). El poder de la llei no prové de cap manera de la natura. Per tant, no té sentit parlar de veritats morals, sinó que cal parlar d'opinions passatgeres.

Sòcrates: Valors Estables i Intel·lectualisme Moral

Enfront del relativisme i de la desmoralització general de la societat atenesa, el mestre Sòcrates apareix com a portador d'uns valors ferms i estables.

Sòcrates era fill d'un escultor i d'una llevadora (maièutica, en grec). Fidel als seus orígens, concebia la seva tasca com la d'aquell que extreu la veritat que tots portem a dintre mitjançant un mètode dialèctic que exigia un doble procés.

Segons Sòcrates, qui fa el mal és, en últim extrem, perquè no s'adona que allò és un mal. Comprendre que una acció és incorrecta és la clau per deixar de fer-la. D'aquest controvertit posicionament teòric en diem intel·lectualisme moral.