Filosofia Hel·lenística i Escolàstica: De l'Ataràxia a la Raó i la Fe
Filosofia Hel·lenística: Recerca de la Felicitat (336-326 a.C.)
El període hel·lenístic es caracteritza per la recerca de la felicitat individual i la pau interior (*ataràxia*), sovint mitjançant el mínim esforç. Es desenvolupa una nova filosofia centrada en l'acció i la felicitat.
Les Grans Escoles Hel·lenístiques
Cínics: L'Autarquia Radical
- Representants: Diògenes de Sinope, Antístenes (deixeble de Sòcrates).
- Concepte: El "Gos" (*Kynikós*).
- Principis: Provocació, independència de les convencions socials, recerca de l'autarquia (autosuficiència).
Escèptics: La Suspensió del Judici
- Representant: Pirró d'Elis.
- Objectiu: Dubtar de tot i mantenir la distància.
- Pau interior: S'assoleix mitjançant l'Ataràxia (reduir el dolor) i l'Epokhé (suspensió de judicis).
Epicureisme: L'Hedonisme Racional
- Fundador: Epicur.
- Pràctica: Per evitar el patiment, creen un espai aïllat al Jardí.
- Doctrina: Hedonisme (el plaer és el bé suprem).
- Tipus de plaers:
- Naturals i necessaris.
- Naturals i no necessaris.
- No naturals i no necessaris.
- Text clau: La Carta a Meneceu, on s'aborden els 4 temors principals: els Déus, la Mort, el Destí i la insatisfacció dels desitjos.
- Plaers: Epicur prioritza els plaers mentals abans que els corporals (independència).
- Coneixement: Basat en la sensació i la memòria.
- Física: Basada en els Àtoms. El Clinamen (desviació atòmica) explica la llibertat i l'atzar, fent desaparèixer els temors.
Estoics: Viure Segons la Natura
- Fundador: Zenó de Cítion (a l'Estoa).
- Objectiu: Aconseguir l'Ataràxia (impertorbabilitat) i l'Apatheia (control de les passions).
- Principis: Autodomini (treballar les reaccions), intel·lectualisme. Basa les idees en les lleis de la Natura (Lògica i Física).
- Física: Materialista i finalista. L'univers és un gran organisme immutable. No hi ha atzar.
- Ètica: Viure segons la Natura, acceptant l'ordre immutable de la realitat. Això garanteix la llibertat humana.
Transició i Pensament Medieval
La Crisi Alexandrina i la Ciència
- Ciència Alexandrina: Separació entre filosofia i ciència (amb caràcter experimental).
- Crisi: La crisi econòmica i social porta la població a refugiar-se en les religions.
El Cristianisme i la Patrística
- Base: Els Evangelis (amor a Déu i al proïsme). Necessitat d'una única doctrina (sota l'Imperi Romà).
- Filosofia Cristiana: Desenvolupada pels Pares de l'Església (Patrística).
- Dogma: El Credo Nicenoconstantinopolità (època patrística) recull elements bàsics: monoteisme, fraternitat universal i el concepte de Creació.
- Déu Pare: Igualtat dels fills d'un Déu.
- Context Històric: La Caiguda de Roma (476 d.C.) marca l'inici de l'Edat Mitjana i la fragmentació de l'imperi.
- Islam: Expansió àrab (100 anys després de la mort de Mahoma), aturada per la derrota dels Francs.
El Renaixement Carolingi i la Reactivació
- Revifament Cultural: Impulsat per Alcuí de York.
- Models d'Escoles:
- Bàsica.
- Mitjana (Trivium i Quadrivium).
- Superior (Bíblia).
- Reactivació Europea (s. XI): Millora de l'economia i la societat. Aparició de grans escoles.
- Universitats (s. XII-XIII): París, Bolonya.
L'Escolàstica: Raó i Fe
El Nucli del Pensament Escolàstic
L'Escolàstica se centra en la relació entre la raó i la fe (filosofia cristiana). La raó guanya autonomia al segle XIII (Tomàs d'Aquino), establint que la Bíblia no és ciència. Al segle XVI, raó i fe prenen camins diferents.
El Problema dels Universals
Es debat si les propietats generals es corresponen amb coses reals o només amb conceptes de la ment.
- Respostes: Van des del realisme radical fins al nominalisme radical (els universals són només paraules).
La Demostració de Déu
Es fan intents de demostrar l'existència de Déu mitjançant arguments lògics:
- Arguments A priori: Parteixen de la causa per demostrar l'efecte (p. ex., la definició de Déu).
- Arguments A posteriori: Parteixen de l'efecte (el món) per demostrar la causa (Déu).
Anselm de Canterbury i l'Argument Ontològic
Anselm de Canterbury (s. XI) és un destacat escolàstic. Creia que la fe no es podia tancar a la influència de la raó, utilitzant el mètode de la discussió per explicar la fe.
El seu Argument Ontològic demostra Déu a partir de la seva pròpia definició o causa, sense analitzar els efectes (analitzant la pròpia definició).