La Filosofia Moral d'Immanuel Kant: Deure, Llibertat i Felicitat
Ètica Kantiana: L'Ús Pràctic de la Raó
L'ésser humà fa un ús teòric de la raó, però també en fa un ús pràctic. No tan sols és un ésser que coneix, sinó també un ésser que actua i que utilitza la seva raó per a guiar i orientar la seva acció. La raó pura esdevé raó pràctica quan s'ocupa de guiar la pròpia voluntat.
La ciència i el coneixement no són res si no contribueixen a fer més humà, autèntic i moral el nostre comportament, i això, certament, ja no és responsabilitat de la raó teòrica, sinó de la raó pràctica.
El Rebuig Kantià a les Ètiques Materials
Kant considera ètiques materials aquelles que acaben essent una llista de normes o preceptes. Segons ell, la majoria d'ètiques tradicionals ho són i, per aquest motiu, pateixen dos inconvenients principals:
Són Ètiques Empíriques (Amb Contingut)
Ens diuen què hem de fer o d'evitar. El seu contingut prové de l'experiència, ja que és on comprovem quines conductes són adequades per a assolir l'objectiu que ens hem proposat. Són ètiques que es fonamenten en un bé i que estableixen el camí que cal seguir per a assolir-lo. Són ètiques interessades, ja que promouen unes determinades accions en funció de la recompensa o gratificació que se'n pot treure.
Es componen de normes o preceptes que assenyalen l'actuació correcta. Kant en diu imperatius, i els considera de tipus hipotètic (ordenen o prohibeixen una acció en funció de l'objectiu que ens hem fixat).
Són Ètiques Heterònomes
La nostra voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó mateixa, sinó d'alguna instància que hi és externa. Les ètiques materials justifiquen un seguit de preceptes en funció de fins que depenen d'interessos individuals i aliens a la raó.
Aquestes dues característiques fan inacceptables les ètiques materials per a Kant. Una ètica autènticament humana ha de ser universal i autònoma, qualitats que només són possibles des d'una ètica racional.
L'Ètica Formal i l'Imperatiu Categòric
Kant rebutja les ètiques materials perquè considera que no són pròpies d'un ésser major d'edat com l'ésser humà. La Il·lustració és, sobretot, una reivindicació de la llibertat i l'emancipació respecte de qualsevol subjecció o dependència. Kant combrega amb aquesta idea i creu que ha arribat l'hora que l'ésser humà es faci càrrec de la seva vida i decideixi per ell mateix.
Aquesta emancipació exigeix una ètica autònoma: una ètica en la qual sigui l'home mateix qui determini la llei moral. Una ètica autònoma és incompatible amb una ètica material; per això, Kant defensa la necessitat d'una ètica formal.
Kant considera ètiques formals les que estan mancades de contingut, és a dir, que no ens diuen què hem de fer, sinó només com ho hem de fer. Són ètiques de la forma, no manen, sinó que determinen com hem d'actuar. Els imperatius d'aquesta ètica no són hipotètics, sinó categòrics (obliguen i exigeixen compliment sense condicions ni excepcions).
Kant formula l'imperatiu categòric de la manera següent:
«Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.» (També anomenat principi d'universalitat).
Això no ens diu què hem de fer, sinó que estableix la forma que ha de tenir tota màxima per a esdevenir realment una norma moral. Hem de tractar els altres com el que són: éssers humans amb dignitat, que no poden ser usats com a instruments per a satisfer els nostres desitjos. Actuar de manera que tractem els altres com a fins i no com a instruments significa actuar de manera desinteressada.
Per a Kant, actuar de manera ètica significa actuar de manera desinteressada, és a dir, per respecte i amor al deure. Això significa quelcom més que actuar externament d'acord amb el deure; és imprescindible que hi hagi un convenciment i un respecte intern envers aquest deure.
Els Postulats de la Raó Pràctica
La llibertat humana, oposada al determinisme predominant entre els fenòmens naturals, resultava, segons Kant, un atribut inassolible i indemostrable per la raó teòrica. La raó teòrica esdevé impotent davant d'unes determinades qüestions que traspassen els límits de l'experiència. Tot el que ens obliga a parlar de les idees transcendentals com a realitats últimes xoca amb les possibilitats intel·lectuals humanes. Kant recomana com a única posició coherent davant d'aquestes idees la posició agnòstica.
Malgrat que no puguin ser objecte de demostració científica, l'existència de l'Ànima, del Món i de Déu es converteix en imprescindible perquè puguem parlar de moral. Això empeny Kant a considerar les idees transcendentals de la raó teòrica com a postulats de la raó pràctica. Són idees de les quals no en tenim, ni en podem arribar a tenir, cap certesa, però de les quals n'hem de pressuposar l'existència. Els postulats de la raó pràctica esdevenen indemostrables científicament, però necessaris moralment.
Primer Postulat: La Llibertat Humana
Encara que els fenòmens naturals estiguin determinats mecànicament per les lleis de la natura, i encara que l'ésser humà en formi part, cal pressuposar la llibertat humana. Aquesta implica la capacitat de sostreure's al determinisme que les lleis físiques imposen a la natura, i poder decidir la pròpia acció. I, encara que això sigui indemostrable, és necessari si volem parlar de comportament moral.
Segon Postulat: La Immortalitat de l'Ànima
Encara que no puguem parlar ni tan sols de l'Ànima, la seva immortalitat esdevé imprescindible perquè en darrera instància tingui sentit l'exigència de moralitat. Resulta evident que el comportament correcte poques vegades es recompensa en vida. Només si suposem la immortalitat de la nostra Ànima, la supervivència després de la mort física, podem confiar que la nostra virtut serà recompensada justament amb una existència feliç.
Tercer Postulat: L'Existència de Déu
Déu és una realitat de la qual no en podem tenir cap experiència i, per tant, cap coneixement. La seva realitat es converteix en necessària com a garantia darrera del sentit de l'existència humana. Només Déu, en qui la virtut i la felicitat s'identifiquen, pot avalar que aquells que s'han fet dignes de felicitat l'obtinguin.
Virtut i Felicitat
Segons Kant, si actuem de manera desinteressada i sense esperar res a canvi, podem aspirar a la felicitat. Aquesta aspiració no sempre es veu justament recompensada. La virtut no sempre va acompanyada de la felicitat, i els qui pel seu comportament en serien mereixedors pateixen greus injustícies. Només la immortalitat de l'Ànima i l'existència de Déu poden garantir que virtut i felicitat s'arribaran a identificar algun dia.