La Filosofia Moral de Kant: Imperatius, Dignitat i Autonomia
A finals del segle XVIII, Immanuel Kant va proposar un nou criteri moral. Considerava evident que els éssers humans volen ser feliços, però les persones imaginen la felicitat de formes *diferents*, i cal fer servir la raó per no perjudicar *els* altres amb les nostres accions.
En general, les normes morals estableixen condicions que s'han de complir si volem actuar correctament i ser feliços; és el que Kant va anomenar *imperatius hipotètics*. Un imperatiu hipotètic es formularia de la següent manera: *«Si vols ser feliç, has de fer...»*
Una raó d'aquest tipus *només* pot formular consells i dependrà de la persona el seu compliment o no. Però Kant era conscient que no podem fer servir aquest criteri sempre, perquè hi ha accions que, *encara que no ens proporcionin felicitat*, s'han de complir.
La nostra pròpia raó és la que ens dona lleis sobre com comportar-nos per ser persones autèntiques. Per això, aquestes lleis manen sense condicions; no prometen la felicitat a canvi, *només* prometen realitzar la pròpia humanitat. Per aquest motiu s'expressen com a mandats sense condicions: *«Has de fer...»*
Per aquesta raó, Kant els va anomenar *imperatius categòrics*, és a dir, normes que s'imposen des de la nostra consciència. Ser persona és per si mateix valuós, i la meta de la moral consisteix a voler ser-ho per sobre de qualsevol altra meta. La raó que proporciona aquestes lleis és la *raó pràctica*, que orienta l'acció de forma incondicionada.
El Test de l'Imperatiu Categòric de Kant
Per saber si una norma és una llei moral donada per la raó pràctica i que pot, per tant, expressar-se com un imperatiu categòric, Kant proposa sotmetre cada norma a un test que té tres passos:
Universalitat: Una Llei per a Tothom
**Universalitat**: Serà llei moral aquella que jo cregui que tots els éssers humans haurien de complir, perquè respecta i promou éssers que són valuosos en si mateixos de forma absoluta i no relativa.
Tractar la Humanitat com a Finalitat
Ha de protegir els éssers que són *finalitats en si mateixes* perquè tenen valor absolut i que, per tant, no han de ser tractats com a simples mitjans.
El Regne de les Finalitats
Ha de valer com a norma per a una legislació universal en un *regne de les finalitats*. És a dir, per saber si una norma és una llei moral, he de comprovar si voldria que estigués vigent en un regne on totes les persones es tractessin entre elles com a finalitats i no com a mitjans.
Les Formulacions de l'Imperatiu Categòric
Els tres passos d'aquest test es recullen en les anomenades *formulacions de l'imperatiu categòric*. Cada formulació es refereix a un dels passos del test; però, en realitat, totes s'impliquen mutuament, perquè si se'n compleix una, es compleixen també necessàriament les altres dues.
- *Actua només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es torni llei universal.*
- *Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com una finalitat al mateix temps i mai només com un mitjà.*
- *Actua per màximes d'un membre legislador universal en un possible regne de les finalitats.*
Autonomia i Dignitat Humana en Kant
Si les persones som capaces de *donar-nos* aquest tipus de lleis, que ens permeten superar l'egoisme i de posar-nos en el lloc de qualsevol altra persona a l'hora de decidir si les accions són morals o immorals, llavors és que som *autònomes* i no *heterònomes*. És autònom qui no es regeix pel que li diuen, per les seves apetències o pels seus instints, sinó qui dirigeix la seva vida per un tipus de normes que creu que hauria de complir qualsevol, li vingui de gust complir-les o no. Aquestes normes seran les pròpies de qualsevol ésser humà.
Un ésser capaç d'actuar d'aquesta manera i que és valuós en si mateix no es pot vendre al mercat per un preu, perquè per això caldria fixar-li un equivalent. Podem intercanviar un quilo de pomes per un bolígraf, però *per què podem intercanviar un ésser humà? Quin és el seu equivalent? Quin preu té?* La resposta de Kant és clara: els éssers humans no tenen preu, no es poden intercanviar per un equivalent, sinó que tenen *dignitat*. Són dignes de tot respecte.
Totes les ètiques actuals accepten aquesta afirmació kantiana que les persones són absolutament valuoses, *finalitats en si*, dotades de dignitat i no intercanviables per un preu.