Filosofia i pensament: de l'hel·lenisme al Renaixement

F. Hélène: connexió cultural i civilitat: promou estendre la llengua i cultura grega, fer accessibles als grecs el concepte de cosmopolita, impulsar la autonomia i el poder, el poder pot allunyar-se de l'individu i donar rellevància política.

Arrels: Escola de Mègara (consciència d'ignorància, limitacions del coneixement); cínica (retorn a la natura, actitud crítica davant de les convencions socials, suprimir necessitats superflues i tornar a una vida senzilla); hedonisme (fi de l'ésser humà: recerca del plaer físic i espiritual, felicitat).

Corrents:

• Saber viure: tipus de vida que permet ser feliç, tenir sentit de la mesura, que fonamenta una praxi (manera de ser i actuar).
• Filosofia de caràcter individualista.
• Felicitat interior: felicitat com a procés d'alliberament.

Escepticisme (Pirró)
Epistemologia i ètica: no coneix cap definició exacta del món; vida amb optimisme; virtut: epokhé (suspensió del judici).

Estoïcisme (Zenó)
Física: logos + natura = lleis del destí (cada un de nosaltres està determinat per lleis que no podem canviar).
Ètica: ethos (forma de viure, actitud): està en les nostres mans o no; virtut: apatheia (imperturbabilitat anímica).

Epicureisme (Epicur):
Física: materialisme, atomisme, antropologia (el fenomen de l'ésser humà s'explica per la combinació d'àtoms; tots els estats de la natura com el dolor, l'agitació i la mort són recombinacions d'àtoms).
Epistemologia: empirisme (tot el que sabem prové de l'experiència del món en què vivim).
Coneixement moral: experiència sensible (a través dels sentits, món exterior) i reflexiva (experiència dels estats), conductes, plaers i dolors.
Ètica: hedonisme (vida feliç és vida plaent); infelicitat: estat de dolor i torbació; com ser feliç: ethos, clau per ser feliç: plaer; ataràxia (estat): absència de dolor al cos (vida saludable: natura necessària, satisfer; natura i no necessària, evitar, no i no: fugir = vida austera); absència de torbacions de l'ànima (vida reflexiva: por, trobar per què causa i poder dissoldre-la).

Alexandria: museu o cases de les muses; biblioteca, sala d'estudi, laboratoris... Euclides, Arquimedes, Aristarc de Samos, Eratòstenes, Ptolemeu.

Fonaments judeocristians:

• Veritat: es troba en la revelació.
• Monoteisme: existeix un Déu transcendent.
• Déu transcendent és arkhé de la natura.
• Home: imatge de Déu.
• Nova ètica: amor, pau, fraternitat, perdó, compassió.

Problema: fe-raó.
Corrents: apologètica (s. I-II), patrística (s. IV-V).

Escolàstica: Renaixement carolingi, ordres religiosos, monestirs: recuperació, difusió, escoles monacals, conservació. Arts liberals (trivium: gramàtica, retòrica, dialèctica; quadrivium: aritmètica, geometria, astronomia, música).
Mètode: questio, auctoritas, ad versos, conclusions.

Renaixement: causes del canvi: religiosa (reforma protestant), tècnica (invenció de la impremta), sociopolítica (classe social nova: burgesia).

Humanisme: renaixement i conreu dels studia humanitatis, recuperació de la cultura clàssica grega i llatina, reconeixement de l'home com a precepte i fonament, interès pel coneixement de la natura, rebuig de l'autoritat.

Revolució científica:

• Copèrnic: posició de la Terra; gira al voltant del Sol en el centre, a velocitat uniforme i moviment circular.
• Kepler: sistema solar, força magnètica i material; molt simple, òrbites el·líptiques i velocitats diferents.
• Galileu: crítica de l'autoritat; natura escrita en llenguatge matemàtic; mètode hipotètic-deductiu (empirisme: coneixement científic fonamentat per l'observació; matematicitat: aconseguir precisió i certesa; experimentalitat: comprovar hipòtesis amb la realitat).

Maquiavel: bases: experiència, història, antropologia; home dolent per naturalesa, si no són bons per obligació; principi: societat, llibertat.
Teoria política: busca ordre, seguretat, estabilitat, a partir d'educació i lleis; poder: príncep; virtuts de govern: astúcia i implacabilitat; trenca el lligam polític-ètica.