La Filosofia Presocràtica: Pluralistes, Atomistes i el Mètode Socràtic

Els Pluralistes: Més enllà d'Heràclit i Parmènides

El que existeix no ha sorgit d'un únic principi sinó de diferents elements; els canvis que s'observen són combinacions d'aquests elements dinamitzats per alguna força.

Empèdocles d'Agrigent (494 - 423 a.C.)

• L'Arkhé: Aigua, aire, terra i foc (els 4 elements).
• Les coses naturals són combinacions d'aquests quatre elements.
• El canvi (les combinacions) està regit per dues forces: l'Amor (uneix, atrau) i l'Odi (divideix, separa).

Anaxàgores de Clazòmenes (500 - 428 a.C.)

• En tot hi ha de tot.
• L'Arkhé: Llavors (spérmata, les homeomeries d'Aristòtil).
• El dinamisme de la naturalesa és degut a la Nous (ment o intel·ligència, entitat que regeix l'univers).

Els Atomistes

Leucip i Demòcrit

Leucip (d'Elea?, d'Abdera?, de Milet?, 450 - ?) i Demòcrit d'Abdera (460 - 370 a.C.):

La realitat bàsica (la physis) està constituïda per una infinitat de petits objectes durs, indivisibles, eterns i inalterables: els àtoms (= arkhé), que es mouen lliurement per l'acció de l'atzar. Els canvis o recombinacions d'àtoms són possibles gràcies al buit (a l'espai entre àtom i àtom).

Classificació de la Filosofia Presocràtica

1. Filosofia Jònica (Monisme Dinàmic), segle VI a.C.

   • Escola de Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes.
   • Heràclit d'Efes.

2. Filosofia Pitagòrica, segles VI-V a.C.

   • Pitàgores de Samos.
   • Escola pitagòrica: Hipàs de Metapont, Hipòdam de Milet, Falees de Calcedònia, i Filolau de Crotona.
   • Alcmeó de Crotona.

3. Filosofia Eleàtica (Monisme Estàtic), segles VI-V a.C.

   • Xenòfanes de Colofó.
   • Escola d'Elea: Parmènides, Zenó, i Melissos de Samos.

4. Filosofia Pluralista, segle V a.C.

   • Pluralisme qualitatiu: Empèdocles i Anaxàgores.
   • Pluralisme quantitatiu (Atomisme): Leucip i Demòcrit.

5. Segona Filosofia Jònica, segle V a.C.

   Diògenes d'Apol·lònia, Arquelau de Milet, Hipó de Samos, i Cràtil.

Sòcrates (470 - 399 a.C.)

L'any 399 a.C., Sòcrates va ser acusat per Ànit, Melet i Licó de: impietat (asebeia), de ser corruptor dels joves, i d'introduir noves divinitats. Fou jutjat, condemnat i executat (morí per la ingestió de cicuta).

La Saviesa Socràtica

Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc; perquè cap dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.

Sòcrates

La Maièutica Socràtica

La Maièutica és un mètode. El concepte prové de MAIEUO, MAIEUSI (infantar, parir, art de les llevadores —l'ofici de la mare de Sòcrates—). I què és el que cal parir? El coneixement que ja portem dins. Així, el filòsof serà qui (mitjançant el dia-logos) ajuda l'home a parir —treure a la llum— el coneixement que ja porta dins.

Les Tres Fases del Mètode Maièutic

1. Ironia

   Reconèixer la pròpia ignorància (Jo només sé que no sé res...). Situar tots els interlocutors en un pla d'igualtat. Apareix, per tant, el tema de la docta ignorantia.

2. Diàleg (o Dialèctica)

   És l'art de fer preguntes i respostes. Dialogar és co-filosofar (filosofar en comú). És un SIMPHILOSOPHEIN. El diàleg comença sempre amb la pregunta Ti estí...? (Què és això?).

3. Definició Universal (o Conclusió General)

   Es tracta de l'Homologia (HOMOLOGOS). Estem d'acord que X és... S'arriba així a l'assoliment de coneixements universals i objectius (contra l'opinió dels Sofistes que defensaven el relativisme i el subjectivisme dels conceptes).

Influència en la Teoria del Coneixement de Plató

La maièutica socràtica és fonamental per entendre la teoria platònica de l'Anamnesi (el record).

Si és vertader el que tu acostumes a dir sovint, que aprendre (mathesis) no és res més que recordar (anamnesis), cal que, en un temps anterior, haguem après allò que ara recordem. I això no seria possible si la nostra ànima no hagués existit en un altre lloc abans d'arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que així també sembla que l'ànima és immortal.

PLATÓ, Fedó, 72 e

Perquè estant íntimament connexes entre elles les parts de la naturalesa i havent après l'ànima totes les coses, res no impedeix que, recordant una sola cosa (els homes en diuen aprendre), hom retrobi totes les altres si és coratjós i no es cansa de cercar. Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi, res més que recordar (anamnesis).

PLATÓ, Menó, 81 d