Filosofia Primitiva: De Homer als Milesis i l'Arkhé

1. Homer i els poetes: l'eloqüència com a forma de saviesa

El que fa als poemes no ser filosofia és l'eloqüència (la gràcia en dir les coses). El com diu les coses i no el què diu. Perquè el contingut el podria dir qualsevol, i per tant, el que ens fa reconèixer el poeta és el com i no el què. L'eloqüència és el que fa que valgui la pena escoltar el poema i fins i tot recordar-lo.

Exemple: la poesia d'algun home la sabem perquè es va fixar oralment i llavors Homer la va escriure.

El que ens interessa és el que hi ha a la profunditat de la poesia. Qualsevol història mereix ser escoltada; qualsevol cosa pot cridar-nos l'atenció quan la diu un poeta. La nostra cultura va néixer en mans dels poetes.

En el poeta hi ha una saviesa: mostrar sense dir-ho allò meravellós, enigmàtic... Això és fals; la saviesa del poeta es deu a la seva eloqüència, que ens fa tenir la sensació que tot és meravellós, enigmàtic... Ell provoca el thambós, o sigui, la sorpresa. I el filòsof, en canvi, parteix del thambós.

La veritat de la poesia, si és que en té, no estarà en els seus continguts. La bona poesia et convenç i té sentit.

Apareix la poesia quan l'implícit passa a ser explícit.

Els filòsofs parlen d'allò que totes les coses tenen en comú, el seu explicit.

2. Origen de la filosofia en el context de la poesia: la qüestió general de la presència de les coses

L'origen de la filosofia és al segle VII - VI aC, amb Tales de Milet. Ell fa l'intent de condensar el contingut del poema i es produeix la temptació de fer explícit allò que no ho és, passa de fer una reflexió com fa Soló dels llargs poemes d'Homer.

L'explícit passa a ser implícit, o sigui, la presència de les coses esdevé important. Intenten referir-se implícitament a la qüestió general de la presència de les coses (entenen que totes les coses hi són).

Aquesta és una única qüestió per a totes les coses, per tant, és comuna a totes i afecta a la totalitat. És la qüestió del ser.

El primer que dirà la paraula ser serà Parmènides.

3. Els milesis i les diverses solucions al problema de l'arkhé

ELS MILESIS:

Tales és el fundador de la filosofia i Anaximandre és l'autor del primer fragment de la història de la filosofia.

MILESIS:

Posteriorment a Grècia, al segle IV, es deia que els propòsits dels milesis era la recerca de l'arkhé (que nosaltres traduïm per principi) i alhora règim, que és el que regeix i governa. Aquell principi que tot ho governa: la llei que tot ho governa. Es diu dels milesis que buscaven el principi comú de totes les coses. Són els primers pensadors de la història i buscaven el principi comú i únic.

4. Sentit de la presumpta frase de Tales: Tot és ple de déus

TALES:

Va néixer el 624 i va morir el 546, per tant, va estar en transició del segle VII al VI (la filosofia).

No en sabem cap fragment i només en tenim notícies, que són bàsicament referències.

Des del punt de vista de la història de la filosofia va ser un personatge important perquè és el primer.

És famós pel Teorema de Tales que se li atribueix i també per coneixements d'astronomia. Pel que fa a la filosofia, el que permet que se'l consideri el primer filòsof són dues notícies concretes, que no estan escrites per ell, perquè no les conservem:

• El principi comú és aigua.
• Per tot hi ha déus.

- Per tot hi ha déus:

Vol dir que hi ha una preocupació per tot. Hi havia interès per interessar-se per tot i no només per algunes coses; aquí hi trobem una actitud filosòfica.

No només hi ha déus en els llocs importants, sinó que n'hi ha a tot arreu. Això vol dir que tot és igual de preocupant, que tota i cada una de les coses són igualment preocupants. Allò que el poeta ho diu implícitament, el filòsof ho diu explícitament: que darrere de cada cosa hi ha un déu (ell ho diu així i Homer ho diu amb poemes llarguíssims, perquè li preocupa com dirà les coses, en canvi al filòsof li preocupa l'enigma de les coses).

5. Exposició del pensament d'Anaximandre a partir de la lectura del seu fragment

Fragment d'Anaximandre

Diu que les coses tenen un origen i un final. Aquest origen i aquest final es troben al mateix lloc. Sembla que ens indica que hi ha un principi comú, que tot ve del mateix lloc. Les coses venen d'un principi i allà acaben. És com una llei comuna.

Parla de les coses en general i es refereix a una cosa comuna.

Donar justícia:

Donar a cadascú el que li toca, que no hi hagi desmesura. Diu que les coses es fan amb justícia. Està dient que les coses es delimiten les unes amb les altres. No hi ha cap cosa que vagi per lliure, ja que es necessiten. Allò propi de les coses és tenir el seu límit. També funciona amb el temps: no hi ha cap cosa que no tingui el seu moment (la nit sempre té final, el dia també, l'estiu també...).

Ens adonem que el text parla de les coses en general i ens diu que entre elles hi ha un donar-se justícia. Es delimiten. En les coses hi ha justícia.

S'hauria d'entendre quin sentit li posem a ápeiron per posar-lo com a principi comú.

Justícia: llei per la qual cada cosa és el que és. Manté l'ordre de les coses.