Finançament de les Confessions Religioses: Fonts i Mecanismes Legals
Com es Financen les Confessions Religioses?
El finançament, que és l’obtenció d’ingressos adequats i suficients per al compliment de les finalitats pròpies, és necessària per a les confessions religioses com ho és per a qualsevol institució.
Les entitats religioses poden autofinançar-se, fent ús dels seus propis mitjans econòmics per a aconseguir les seves finalitats, o bé, a més, gaudir de la participació estatal en el seu finançament.
La participació de l’Estat en el finançament de les confessions religioses es pot regular a través dels diversos acords de cooperació amb elles, on es concretarà la forma específica de finançament, o bé ser conseqüència d’una decisió unilateral de l’Estat que es reflectirà en la seva legislació.
Fonts d'Autofinançament o Finançament Pròpia
Cada confessió religiosa pot disposar de diversos mitjans d’autofinançament o finançament pròpia segons les seves necessitats, que poden consistir en:
- Donatius voluntaris dels fidels.
- Rendes procedents del seu patrimoni.
- Rendiments procedents d’activitats econòmiques o financeres.
- Drets d’aranzel i taxes.
- Impostos eclesiàstics.
Fonts de Finançament Estatal Directe
La transferència directa de recursos econòmics des de l’Estat a les confessions religioses pot concretar-se en:
- Impostos religiosos: Són impostos estatals amb caràcter finalista, el producte dels quals es destina al finançament de la confessió religiosa.
- Assignació tributària o participació en impostos de l’Estat: No suposen un impost addicional ni incrementen la càrrega tributària dels creients.
- Recàrrecs finalistes.
- Dotació pressupostària.
- Altres subvencions o transferències dels poders públics.
- Funcionariització del clergat: És el cas més extrem de finançament estatal directa.
Finançament Estatal Indirecte: Els Beneficis Fiscals
La col·laboració econòmica de l’Estat que no suposa una transferència directa de recursos a les confessions religioses per part de l’Estat es plasma en beneficis fiscals:
- No subjecció a determinats tributs: Quan no es realitza el fet imposable gravat, especificant els actes o negocis jurídics, semblants als gravats, que no s’inclouen en el concepte de fet imposable i, en conseqüència, no estan sotmesos a càrrega tributària.
- Exempcions: Quan el subjecte passiu d’un impost està eximit de complir les obligacions tributàries, a pesar d’haver realitzat el fet imposable.
- Bonificacions i deduccions de la quota.
- Supòsits d’assimilació de les confessions religioses en tots els beneficis fiscals de les entitats sense ànim de lucre o de les entitats benèfiques privades.
Fonament del Finançament Estatal a l'Església Catòlica
El concordat de 1953 justificava l’aportació econòmica de l’Estat a l’Església catòlica en tres motius:
- Com a indemnització per les desamortitzacions patides per l’Església.
- Com a contribució estatal a l’obra de l’Església en favor de la nació.
- Per la confessionalitat catòlica de l’Estat.
Amb la Constitució de 1978, per la qual desapareix l’Estat confessional i s’estableixen els nous principis de les relacions entre l’Estat i les confessions religioses, cal revisar el sistema d’aportació econòmica de l’Estat a l’Església catòlica, la qual cosa es fa en l’Acord de 3 de gener de 1979, sobre Afers Econòmics.
El Sistema d'Assignació Tributària (IRPF)
L’assignació tributària consisteix en la destinació a l’Església catòlica d’un percentatge del rendiment de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).
S’aplica sobre la quota íntegra de l'impost, que sempre és una quantitat positiva perquè és la quota abans d’aplicar les deduccions que li pertoquen a cadascú, independentment de que la quota final resulti positiva o negativa per al contribuent.
Els subjectes passius han de manifestar expressament en la declaració la seva voluntat sobre la destinació del percentatge.
No és un impost religiós perquè no hi ha un impost amb finalitat religiosa.