Fonaments de Sociolingüística: Llengua i Societat

1. Conceptes Fonamentals de Sociolingüística

1.1. Definició i Diferències amb la Lingüística

La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació que s’estableix entre llengua i societat, i l’anàlisi de l’ús lingüístic que se’n deriva.

La diferència entre lingüística i sociolingüística resideix en el camp d'investigació:

• Lingüística: S'enfoca en les paraules i l'estructura de la llengua.
• Sociolingüística: S'enfoca en les persones com a usuaris de la llengua.

1.2. La Comunitat Lingüística

És un grup humà que comparteix una llengua, unes normes d'ús i unes relacions socials que fan que es diferenciï d'altres comunitats lingüístiques.

1.3. Àmbits d'Ús

L'ús d'una llengua varia segons la diversitat de situacions comunicatives amb què es troben els parlants.

Definició d'àmbit d'ús: Són els diversos marcs socioculturals en què una llengua és usada, com ara l'àmbit familiar, educatiu, judicial, els mitjans de comunicació, etc.

Aquests depenen de factors com:

• Categoria dels individus
• Tema
• Situació
• Intenció

1.4. Normes d'Ús

Cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades a cada àmbit d'ús. Per exemple, el cas del picard i l'occità a França.

Exemples de normes d'ús (segons el document original):

• Amb els castellanoparlants cal parlar castellà.
• Amb els estrangers se'ls parla castellà encara que sàpiguen català.

1.5. Actituds Lingüístiques

Les actituds lingüístiques poden ser de dos tipus:

1. Afavoreixen la cohesió i la lleialtat lingüística de la comunitat.
2. Introdueixen prejudicis que contribueixen a distorsionar el funcionament de la llengua i a fomentar l'autoodi.

Exemples de prejudicis: considerar que hi ha llengües aspres/dolces, fàcils/difícils, de cultura/primitives, superiors/inferiors, etc.

2. Contacte Lingüístic

Les comunitats lingüístiques no viuen aïllades, sinó en contacte directe.

2.1. Monolingüisme vs. Multilingüisme

El monolingüisme no és la norma habitual de les societats humanes. La situació habitual és el contacte de llengües.

• Alguns estats a Europa considerats tradicionalment amb una sola comunitat lingüística predominant són Portugal, Islàndia i Albània (tot i que la realitat pot ser més complexa).
• No s'ha de confondre el monolingüisme social amb el monolingüisme estatal (imposició d'una única llengua oficial), com en el cas de França.
• També existeix el monolingüisme militant a nivell individual del parlant.

2.2. El Bilingüisme

Podem parlar de tres tipus de bilingüisme:

a) Bilingüisme Individual

Es refereix a un parlant capaç d'usar dos codis lingüístics. Es pot concretar segons diversos criteris:

• Segons el grau de coneixement i d'ús: bilingüisme simètric o asimètric.
• Segons la motivació i la forma d'adquisició: bilingüisme integratiu o instrumental.
• Segons el grau d'especialització: bilingüisme ordenat o desordenat.
• Segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua: bilingüisme neutre o diglòssic.

b) Bilingüisme Territorial

Un territori bilingüe és un espai que presenta unitat política, però on hi ha dues zones lingüístiques diferenciades en què s'usen llengües diferents. Exemple: Bèlgica.

c) Bilingüisme Social

El bilingüisme afecta un col·lectiu dins d'un territori concret. L'alternança lingüística es regeix per unes normes d'ús desequilibrades i favorables a la llengua del poder.

El Mite del Bilingüisme

Concepte analitzat i denunciat per sociolingüistes com Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles.

El concepte ha estat utilitzat ideològicament per sectors que veuen en el bilingüisme dels altres la millor garantia per al manteniment del seu propi monolingüisme.

Conclusió:

• El concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes.
• Si ens referim al conjunt d'una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia, no de bilingüisme social.

2.3. La Diglòssia

Definició segons Ferguson (1959): Diglòssia Interna

“Situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d'una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i a l'escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària.”

Això es coneix com a diglòssia interna.

Ampliació segons Fishman (1971): Diglòssia Externa

Fishman amplia la definició de Ferguson i aplica el concepte al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua (llengua A o alta) és emprada per a funcions formals i estàndard, sent la llengua de prestigi. L'altra llengua (llengua B o baixa), la pròpia, s'empra en situacions informals.

Això es coneix com a diglòssia externa.

2.4. La Minorització Lingüística

Què és una Llengua Minoritzada?

Una llengua minoritzada és aquella que ha perdut àmbits d'ús a causa de la interposició d'una altra llengua. La llengua dominant (B) es converteix en el filtre obligatori, en el canal de distribució i de relació únic que la llengua recessiva (A) estableix amb la resta de la humanitat. Els parlants de la llengua dominada es veuen obligats a ser bilingües.

Exemples de llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, etc.

Llengua Minoritzada vs. Llengua Minoritària

Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants inferior en relació amb les llengües majoritàries del món, però que gaudeix plenament de tots els àmbits d'ús en la seva comunitat lingüística. Exemples: danès, búlgar o suec.

2.5. El Conflicte Lingüístic

S'anomena conflicte lingüístic la situació en què el contacte entre dues llengües origina una competència entre els sistemes lingüístics, resultant en el desplaçament parcial o total d'un d'ells en diversos àmbits d'ús.

És una situació dinàmica i inestable que, un cop iniciada, pot conduir a dos processos oposats: la substitució lingüística (desaparició de la llengua recessiva) o la normalització lingüística (recuperació d'àmbits d'ús per part de la llengua recessiva).