Fonètica catalana: sons, variants dialectals i fenòmens fonètics

Sons consonàntics

[p]: oclusiu, bilabial i sord.
[b]: oclusiu, bilabial i sonor.
[t]: oclusiu, dental i sord.
[d]: oclusiu, dental i sonor.
[k]: oclusiu, velar i sord.
[g]: oclusiu, velar i sonor.

[β]: aproximant, bilabial i sonor.
[ð]: aproximant, dental i sonor.
[ɣ]: aproximant, velar i sonor.

[f]: fricatiu, labiodental i sord.
[v]: fricatiu, labiodental i sonor.
[s]: fricatiu, alveolar i sord.
[z]: fricatiu, alveolar i sonor.
[ʃ]: fricatiu, palatal i sord.
[ʒ]: fricatiu, palatal i sonor.

[ts]: africat, alveolar i sord.
[dz]: africat, alveolar i sonor.
[tʃ]: africat, palatal i sord.
[dʒ]: africat, palatal i sonor.

[m]: nasal, bilabial i sonor.
[ɱ]: nasal, labiodental i sonor.
[n̪]: nasal, dental i sonor.
[n]: nasal, alveolar i sonor.
[ɲ]: nasal, palatal i sonor.
[ŋ]: nasal, velar i sonor.

[l̪]: lateral, dental i sonor.
[l]: lateral, alveolar i sonor.
[ʎ]: lateral, palatal i sonor.
[ɫ]: lateral, velar i sonor.

[ɾ]: vibrant simple, alveolar i sonor.
[r]: vibrant múltiple, alveolar i sonor.

Variants dialectals

1. Nord-occidental

Primera persona del present d'indicatiu: acaba habitualment en -o: canto, penso, dormo.

Article masculí: en alguns parlars s'utilitza lo, los en lloc d'el, els: lo pare, los xiquets.

Present de subjuntiu: pot presentar formes acabades en -o: que canto, que penso.

Segona persona del singular de l'imperatiu: pot presentar formes com canteo o digue, segons el verb i la varietat local.

Pronoms febles: es poden trobar formes pròpies de la parla local, especialment en combinacions de pronoms.

Imperfet d'indicatiu: en alguns parlars es produeixen reduccions de les terminacions, com cantave en lloc de cantava.

2. Valencià

Primera persona del present d'indicatiu: en els verbs de la primera conjugació, sovint acaba en -e: cante, parle, pense. En altres conjugacions hi ha formes com dorm i perd.

Segona i tercera conjugacions: en molts verbs, la primera persona no té una terminació vocàlica: jo dorm, jo sent.

Present de subjuntiu: són habituals formes com que cante, que parle, que perda, que tinga.

Demostratius: conserven tres graus de proximitat: este, eixe, aquell.

Adverbis de lloc: són característics ací, aquí, allí/allà, amb variacions territorials.

Pronoms febles: es poden trobar combinacions com li'l, lila, li'ls, liles.

Article personal: en alguns parlars s'utilitza el davant de noms masculins i la davant de noms femenins: el Vicent, la Maria.

3. Central

Primera persona del present d'indicatiu: acaba normalment en -o: canto, parlo, dormo.

Present de subjuntiu: són habituals les terminacions en -i: que canti, que parli, que dormi.

Articles: utilitza habitualment el, la, els, les.

Pronoms febles: són habituals combinacions com li ho, el sen, la hi, segons el context.

Perfet perifràstic: es forma amb anar i l'infinitiu: vaig cantar, vas venir, va parlar.

Perífrasis verbals: són habituals construccions com haver de + infinitiu: he de marxar.

Subjuntiu i imperatiu: es poden reconèixer formes com que vingui, que faci, vine, fes.

Pronoms i adverbis: utilitza formes generals com aquest, aquella, aquí, allà.

4. Balear

Primera persona del present d'indicatiu: sovint no té terminació: jo canto, jo parl, jo perd, jo sent.

Articles: utilitza es, sa, ses, s' en molts contextos: es nin, sa casa, ses amigues. En determinades situacions també s'utilitzen el, la, els, les.

Present de subjuntiu: presenta formes com que canti, que cantis, amb variació segons el verb i l'illa.

Article personal: són habituals formes com en Joan i na Maria.

Numerals: a Mallorca es pot utilitzar duguen com a forma femenina de dos: duguen cases.

Imperatiu: en part del domini balear es poden trobar formes com canta u per adreçar-se a diverses persones.

Pronoms febles: en la parla es poden donar formes i combinacions pròpies de cada illa.

Verbs incoatius: alguns verbs de la tercera conjugació presenten formes com serveixo / servesc, segons la varietat i el verb.

5. Rossellonès

Primera persona del present d'indicatiu: acaba en -i: jo canti, jo perdi, jo dormi.

Negació: és característic utilitzar pas en lloc de no: Parli pas ('no parlo').

Article definit: habitualment utilitza el, la, els, les.

Perfet perifràstic: es pot formar amb vaig + infinitiu, com en altres varietats: vaig parlar, vaig venir.

Pronoms febles: presenta usos propis de la zona, influïts pel contacte amb el francès, tot i que conserva les estructures catalanes.

Auxiliar ser: el verb ser presenta formes particulars, com sun, ets, és, sem, seu, sun, segons els apunts.

Construccions negatives: pas pot aparèixer després del verb: No parli pas o Parli pas, segons el context i l'ús local.

6. Alguerès

Primera persona del present d'indicatiu: no té terminació: jo canto, jo parl.

Articles definits: utilitza lo, la, los, les: lo pare, la mare, los amics.

Demostratius: conserva formes com aqueix.

Indefinits: és característic qualque, amb el significat d''algun': qualque dia.

Present de subjuntiu: presenta formes pròpies de la varietat, amb influències del contacte amb el sard i l'italià.

Pronoms febles: manté els pronoms catalans, però pot tenir particularitats en les combinacions i en l'ordre segons l'ús local.

Conjugació verbal: conserva formes pròpies de la varietat, com jo canto, jo parl, sense la terminació -o del català central.

Construccions sintàctiques: el contacte amb l'italià i el sard ha influït en alguns usos i expressions, tot i que la base gramatical continua sent catalana.

Fenòmens fonètics

Sonorització: un so sord es fa sonor per influència del so següent. Per exemple, a les oques es pronuncia [ləˈzɔkəs], perquè la s es sonoritza davant la o.

Ensordiment: passa quan un so sonor es fa sord, normalment en posició final o davant una consonant sorda. Així, a verb es pronuncia [ˈbɛɾp], amb una b final que sona com a p.

Assimilació: és el fenomen pel qual una consonant adopta alguns trets del so que ve després. Per exemple, a un país es pronuncia [um pəˈis], perquè la n s'assembla a la p següent.

Gemínació: consisteix a pronunciar una consonant de manera doble o allargada. A commoure, per exemple, es pronuncia [kumːuˈɾe], amb una m allargada.

Emmudiment: ocorre quan una consonant que s'escriu no es pronuncia. És el cas de camps, pronunciat [ˈkamps], on la p no es sent.

Sensibilització: és quan una consonant normalment muda es pronuncia davant una vocal. Per exemple, a sant Antoni es pronuncia [ˌsantənˈtɔni], perquè la t final de sant es fa sentir davant la vocal.

Hiats: dues vocals es pronuncien en síl·labes diferents. Exemple: teatre [teˈa.tɾə].

Diftongs: dues vocals es pronuncien dins la mateixa síl·laba. Exemple: riu [ˈriw].

Triftongs: tres vocals es pronuncien dins la mateixa síl·laba. Exemple: bateu [bəˈtew].

Sinalefa: la vocal final d'una paraula i la inicial de la següent s'uneixen en una sola síl·laba. Exemple: tu enganyes [twəŋɡəˈɲəs].

Elisió: una vocal final es debilita o desapareix en contacte amb una altra vocal. Exemple: setze anys [ˈsɛdzəˈɲins].