Els sòls: formació, tipus, erosió i recursos naturals

Els sòls

Sòl: capa superficial, disgregada i de gruix variable que recobreix l'escorça terrestre, procedent de la meteorització mecànica o química de la roca preexistent. La seva importància és que serveix d'assentament a la vegetació, de la qual depèn l'agricultura, i fa possible el reciclatge de matèria.

Composició i estructura del sòl. Tipus de components:

- Inorgànics: comprenen oxigen i CO₂, aigua i components minerals procedents de la meteorització de la roca mare, que solen ser fragmentats de roques (còdols, graves, sorres, llims i argiles) i sals minerals.

- Orgànics: constituïts per matèria orgànica que no ha patit processos de transformació i microorganismes diversos (descomponedors) que formen l'humus a partir d'una sèrie de transformacions parcials de la matèria orgànica.

Humificació: procés previ a la mineralització. Confereix un caràcter àcid al sòl.

Perfil del sòl

És l'estructura en tall transversal del sòl. S'hi observa una sèrie de capes (horitzons o nivells). El nombre de capes està directament relacionat amb el grau de maduresa del sòl, que depèn en gran mesura de les característiques climàtiques de la zona.

Nivells del sòl

Horitzó A de lixiviat: conté pocs sals minerals perquè són arrossegats per les aigües en infiltrar-se. Hi trobem les arrels i es divideix en diversos estrats:

Nivell A₀: constituït per fulles caigudes (fullaraca).

Nivell A₁: constituït per humus que forma agregats amb la matèria mineral. La seva capacitat per retenir aigua i ions nutritius és alta.

Nivell A₂: la matèria mineral domina el seu rentatge més intens.

Horitzó B de precipitació: és de color clar per la seva pobresa en humus i presenta freqüentment tonalitats peculiars, a causa de l'acumulació de sals de calci, alumini o ferro procedents dels nivells superiors.

Nivell C: fragments de la meteorització de la roca mare.

Roca mare: material original sobre el qual es desenvolupa el sòl. Pot ser una roca dura, compacta i impermeable, una tova o materials solts.

Factors que condicionen la formació d'un sòl

El clima: factor més important.

Balanç hidrològic (o equilibri entre les entrades i sortides). Si predomina la precipitació, s'incrementa la lixiviació d'ions i el seu arrossegament cap als horitzons inferiors del sòl. Si predomina l'evaporació, augmenta l'ascens capil·lar de sals cap a horitzons superiors, i aquests poden arribar a aflorar i formar crostes superficials (calitx).

Balanç hídric = precipitació - evaporació

La topografia

La naturalesa de la roca mare

L'activitat biològica

El temps

Tipus de sòls

Sòls zonals

Presenten una major dependència climàtica. Només estudiarem els més característics de les zones humides i fredes, temperades, àrides i tropicals, ja que en casos extrems (àrees pròximes als pols o deserts) no es formen horitzons.

a) Sòls de les zones humides i fredes

S'anomenen podzols. Es presenten en climes freds i en els temperats frescos amb intenses precipitacions. És bastant àcid perquè conté molt humus de descomposició molt lenta (baixa temperatura), acidesa incrementada pel fort lixiviat que provoca la migració de cations cap a l'horitzó B, que és de color fosc, mentre que l'A₂ és clar i pobre en nutrients.

És típic dels boscos de coníferes (la taigà) i a Espanya està associat als pinars situats sobre substrats àcids.

b) Sòls de les zones temperades

Són el resultat de l'alternança estacional i l'existència de bosc caducifoli o esclerofil·el, amb una gran quantitat de biomassa i humus que es descompon amb bastant lentitud a causa de les limitacions climàtiques.

Durant l'estació humida predomina el lixiviat d'ions i durant la seca el seu ascens capil·lar. El resultat final és la formació de sòls bruns, originant sòls aptes pel conreu.

c) Sòls de climes àrids

Es produeixen en llocs amb precipitació molt escassa. L'ascens capil·lar és constant i dóna lloc a la formació de crostes superficials de guix o sals (calitxos). Els nivells superiors són de color vermellós i amb molt poc humus. En el nivell B es formen sòls vermells.

d) Sòls de les zones tropicals

L'elevada temperatura i la intensa precipitació afavoreixen l'activitat bacteriana de tal manera que la descomposició de la matèria orgànica excedeix en tot moment l'acumulació d'humus, raó per la qual els sòls presenten un nivell A molt prim i desproveït de matèria orgànica.

L'absència d'humus propicia un sòl bàsic (pH=8) i la mineralització és més dràstica, i provoca la descomposició dels minerals argilosos d'alumini en bauxita i de ferro en limonita. Si s'erosiona l'horitzó A, les laterites afloren impedint l'assentament de la vegetació.

Sòls azonals

Hi considerem els sòls de gley que es formen en llocs de baixes temperatures i elevades precipitacions. En trobar-se permanentment entollats, es crea una acumulació d'humus molt àcid.

Erosió i desertització

Erosió: procés geològic natural que pot veure's intensificat per activitats humanes i originar greus conseqüències com:

- Rebliment dels embassaments

- Agreujament de les inundacions

- Deteriorament d'ecosistemes naturals, fluvials i costaners

- Formació de sorrals i graveres

- Pèrdua de terra cultivable i de la seva fertilitat, contribuint al procés de desertització.

Factors que influeixen en el risc d'erosió

L'erosió es veu afectada per factors de tipus climàtic, pel relleu, pel tipus de sòl i de vegetació i pels usos humans. Així, es poden agrupar en erosivitat i erosionabilitat.

Erosivitat: expressa la capacitat erosiva de l'agent geològic predominant (pluja, gel, vent), que depèn del clima. És important per a l'elaboració de mapes d'erosivitat a escala nacional.

Erosionabilitat: expressa la susceptibilitat del substrat a ser mobilitzat. Depèn del tipus de sòl, del pendent i de la cobertura vegetal.

Mètodes d'avaluació de l'erosió

Es pot detectar directament mitjançant indicadors físics o biològics.

Indicadors físics

Avaluen el grau d'erosió a partir de marques o incisions i taques observables sobre el terreny. Graus d'erosió:

· Grau 1: erosió laminar. En zones sense vegetació, sòls amb poca cohesió i escassa matèria orgànica i acumulacions de sorra.

· Grau 2: erosió de solcs. L'aigua d'escorrentia es concentra i s'obren incisions centimètriques.

· Grau 3: erosió en carcavades. Es forma quan les aigües d'escorrentia obren solcs originant badlands.

Indicadors biològics

La vegetació pot servir de bioindicador de l'estat del sòl.

· Grau nul: vegetació densa i sense arrels descobertes.

· Grau alt: arrels molt exposades, grans pedestals d'erosió de 5 a 10 cm i presència de rigoles.

· Grau molt alt: presència de barrancs i carcavades.

Mètodes de correcció de zones erosionades

El millor mitjà de controlar-la és a través de l'ordenació del territori, plantant espècies vegetals de més cobertura i fomentant una rotació de conreus.

Per recuperar les zones erosionades cal aturar els processos erosius mitjançant plans de recuperació, com:

- Augmentar la infiltració i evitar l'escorrentia

- Evitar el retrocés dels barrancs

- Abandonament de conreus en zones marginals

- Aplicació de mesures contra l'erosió eòlica, reduint l'erosivitat del vent

Desertització i desertificació

Desertització: procés de degradació ecològica pel qual el sòl productiu perd part o tot el seu potencial de producció, que porta a l'aparició de condicions desèrtiques (procés natural de formació del desert).

Desertificació: processos de degradació dels sòls provocats directa o indirectament per l'acció humana.

Els processos que poden donar lloc a situacions de tipus desèrtic són:

- Degradació química o empobriment del sòl

- Degradació física: pèrdua d'estructura

- Degradació biològica: per desaparició de matèria orgànica

- Erosió hídrica i eòlica

Erosió i desertització a Espanya

Espanya és l'únic país europeu amb alt risc de desertització per erosió dels seus sòls. És un paisatge amb forts pendents, precipitacions irregulars i de vegades torrencials, i abundància de terrenys argilosos de difícil drenatge. El 26% de la superfície espanyola està afectada per fenòmens d'erosió greu del sòl, i el 28% pateix una erosió moderada important.

Els recursos forestals

Des del començament de l'agricultura fins a l'actualitat, els boscos han disminuït considerablement. L'àrea forestal global va disminuir a un ritme mitjà anual del 0,2%. Les majors pèrdues es van produir a Àfrica, Amèrica Llatina i el Carib. Per contra, va augmentar a Europa i Amèrica del Nord.

Causes de la desforestació

Les principals són l'extensió dels conreus i pastures, la introducció de nous conreus, la tala il·legal, la fabricació de paper, els incendis forestals i el desenvolupament urbà.

Beneficis dels boscos

- Creen sòl i modereN el clima

- Controlen inundacions

- Emmagatzemen aigua i preserven la sève

- Esmorteeixen l'erosió

- Alberguen i sustenten la major part de les espècies

- Capten i fixen CO₂

- Proporcionen combustibles, medicines, olis, cautxú, gomes, matèries tèxtils...

Ús sostenible dels boscos

Les mesures adoptades són:

- Augmentar l'eficiència de les indústries fusteres

- Disminuir l'ús de paper i augmentar-ne el reciclatge

- Incrementar l'eficiència energètica dels fogons de llenya

- Promocionar les plantacions forestals destinades a la fixació del carboni atmosfèric

Recursos agrícoles i ramaders

L'agricultura

Tipus d'agricultura

Tradicional o de subsistència: se segueix en el 75% de les terres de conreu del món, sobretot dels països en vies de desenvolupament, i es troba combinada amb la ramaderia.

Mecanitzada, industrialitzada o intensiva: 25%, correspon als països desenvolupats. Es basa en la implantació de grans camps de conreu d'una sola espècie vegetal que es mantenen gràcies a grans dosis d'aigua, energia fòssil, fertilitzants químics, herbicides i plaguicides.

Agricultura sostenible

És ecològicament segura, econòmicament viable i socialment justa. Cal reciclar al màxim la matèria per obtenir nutrients, no cal escapar a altres llocs, no cal produir residus no utilitzables, utilitzar al màxim l'energia solar i protegir la biodiversitat. Per això cal utilitzar fertilitzants orgànics, realitzar controls biològics per evitar les plagues, lluitar contra l'erosió, conrear plantes adequades al clima, estalviar l'aigua utilitzada, reduir els costos ocults generals...

Agricultura alternativa

Fa referència als que tenen com a objectiu la compatibilització de les seves activitats amb el respecte al medi natural i la millora de la qualitat de vida. No són del tot sostenibles, però suposen un primer pas per aconseguir-la.

Agricultura integrada: es basa en l'ús de productes químics i d'espècies seleccionades genèticament, però és sotmesa a controls oficials periòdicament per garantir el respecte cap al medi ambient. Si ho supera, se li atorga una certificació que es podrà incloure a les etiquetes amb finalitats comercials.

Agricultura biològica: no usa productes químics sinó adobs orgànics. Utilitza certs fungicides però no plaguicides sintètics. Controla les plagues gràcies a insecticides naturals o controls de barrera.

Ramaderia

Pasturatge nòmada: canvien de territori segons el règim estacional (pobles centreafricans, centre d'Àsia).

Ramaderia extensiva: el bestiar es cria solt pel camp en extensions de pastura variable.

Ramaderia intensiva: es realitza en granges industrialitzades per proveir el gran consum de carn dels consumidors. Es consumeixen grans quantitats d'energia fòssil, es generen molts excrements i orins que contaminen els sòls i les aigües (no es poden aprofitar).

Recursos dels ecosistemes marins i costaners

La pesca

Fins a la dècada dels 50 es pescaven 20 milions t/any. Avui en dia s'ha multiplicat per 5, aproximant-se a la xifra límit dels 10 milions t/any estimats per la FAO. Els sistemes de pesca tradicional han estat substituïts per art de pesca moderns.

Palangres: formats per un cordill de diversos km de longitud d'on pengen art més curts i nombrosos, acabats en ham.

Arrossegament: xarxes en forma de sac que s'arrosseguen pel fons marí. Pesquen molls, rapes, pops, gambes...

Tres-malls: els peixos queden atrapats entre els malls de la xarxa. Poden ser fixos o xarxes a la deriva.

Quotes de pesca: es marquen uns límits anuals que indiquen espècies concretes que pot pescar un determinat país.

Es fixen vedats biològics temporals en els llocs de pesca en perill d'esgotar-se per permetre la recuperació de les poblacions afectades.

Manglars i esculls de coral

Manglars: boscos amfibis que creixen en aigües salabroses i amb poc oxigen a prop de les desembocadures dels rius i llocs fangosos costaners equatorials i tropicals. A vegades, s'endinsen uns quants km cap a la terra.

Durant la marea alta, sobresurten només els cims dels manglars, però quan baixa es deixa veure tota la xarxa constituïda per les seves arrels. Protegeixen les costes de l'erosió, proporcionen recursos vegetals i minerals i contenen una gran biodiversitat. En els últims anys n'han desaparegut un 50%.

Causes de la desaparició: tala per obtenció de fusta, substitució de boscos per conreu d'arròs, contaminació de les costes.

Esculls coral·lins: són els llocs on més prolifera la vida i es desenvolupen en aigües transparents i amb temperatures superiors a 20 ºC. Són animals que viuen en colònies, a l'interior d'un esquelet calcari segregat per ells mateixos i que constitueix l'escull. A l'interior viuen algues unicel·lulars en simbiosi amb ells. Aquestes fan la fotosíntesi a partir del CO₂ de l'aigua i de les substàncies de rebuig emeses pels pòlips.

Importància: es deu a la seva enorme biodiversitat. Un 58% es troba en greu perill a causa de: l'excés de sediments que provoca l'obstrucció i l'asfíxia dels corals, l'excessiu turisme, l'efecte del canvi climàtic, el comerç il·legal, la contaminació...