L'Estat i les Formes d'Organització Política: Tipologia i Tesis

Grau de dispersió o concentració de la coacció

Atenent al grau de dispersió o concentració de la coacció, podem distingir dos extrems en les estructures polítiques:

• Dispersió de la coacció: La capacitat d'obligar per la força és reclamada i exercida per una pluralitat d'actors, que s'atribueixen el dret a utilitzar la força quan ho considerin necessari.
• Concentració de la coacció (Monopoli): El recurs a la força és exclusiva o monopoli d'un actor únic, que ha aconseguit fer-se amb ell mitjançant l'acumulació de recursos econòmics, tècnics o ideològics.

L'Estat reivindica aquest monopoli de la coacció legítima. No obstant això, aquesta afirmació del monopoli estatal pot ser més un programa ideològic que una realitat efectiva.

Una tipologia ideal de l'organització política

Si combinem l'autonomia de la política i la distribució de la coacció, ens és possible construir un espai on ubicar les diferents formes històriques d'organització de la política, fabricant amb això una tipologia esquemàtica:

• Societats tribals o prepolítiques: La política no presenta autonomia institucional, ni la coacció està reservada a cap agent particular.
• La Polis: És la forma política que acompanya l'expansió de l'agricultura. En aquestes societats productores d'un excedent econòmic, es posen en marxa mecanismes d'acumulació i redistribució que exigeixen regles que avui anomenem polítiques.
• Imperi: Es poden distingir dos subtipus:
  • Clientelar-patrimonial: Propi dels imperis de conquesta, on el nucli d'origen manté forts vincles personals.
  • Burocràtic-territorial: El centre polític es proposa una tasca d'abast universal, obstinada a annexionar territoris mitjançant la subjecció a pautes comunes (administració, lleis, religió, idioma, hàbits, etc.).
• Poliarquies feudals: Es tracta d'un sistema amb diversos centres de poder de caràcter fonamentalment militar, lligats entre si per pactes d'auxili. En el feudalisme d'Europa occidental, la pluralitat de centres polítics coexisteix amb una referència comuna al cristianisme. Això es deu al fet que el cristianisme és una doctrina de vocació universalista i descansa en l'única organització centralitzada que sobreviu a la caiguda de l'Imperi Romà.
• Monarquies estamentals: Es configuren com un pas intermedi entre l'estructura feudal anterior i l'Estat absolut.

L'Estat com a Organització Política (Tema 6)

Els trets essencials de l'Estat

L'Estat es defineix per quatre trets essencials:

1. Delimitació de la política: L'Estat delimita la política com un àmbit diferenciat respecte del parentiu familiar, la relació econòmica, la creença religiosa o altres formes d'interacció social. El model estatal crea i manté els seus propis circuits de decisió.
2. Institucionalització: Tendeix a la màxima institucionalització de la relació política. El que compta són les regles que situen uns en la capacitat de prendre decisions polítiques i els altres en l'obligació d'acatar-les. Aquestes regles confereixen legitimitat a la relació política, la qual cosa equival a la despersonalització del poder.
3. Monopoli de la coacció: L'Estat reivindica l'exclusiva de la coacció. Per a això es dota d'un doble monopoli: en la producció del dret i en l'administració de la violència física. Pot distribuir l'exercici d'aquestes facultats, però no renuncia al principi que només a l'Estat li corresponen en última instància.
4. Base territorial: L'Estat entén que la seva capacitat de regulació de conflictes té com a marc d'actuació un territori clarament delimitat. La vinculació política té, sobretot, base territorial.

Nota: Els trets que acabem d'enumerar són tendències. L'Estat tendeix a aconseguir-los en la seva màxima intensitat, encara que no tots els estats arriben a adquirir-los al mateix grau.

Quan neix l'Estat? Condicions històriques

Es poden agrupar en tres les condicions que van generar aquesta forma política:

• Ordre econòmic: Es consolida un comerç a llarga distància centralitzat a les ciutats. S'inicien expedicions transoceàniques amb objectiu econòmic. Es fa cada vegada més necessari garantir la seguretat d'aquest trànsit i disposar d'una instància eficaç per regular els conflictes que planteja.
• Ordre cultural i ideològic: El Renaixement difon una determinada visió del món clàssic i de les seves organitzacions polítiques. Contra la fragmentació dels poders feudals s'evoca la unitat política.
• Administració de la coacció: Es va imposant una visió monopolista: només a l'Estat, i al monarca que el personifica, correspon la producció de la llei i la seva aplicació.