El Franquisme: Creixement Econòmic i Immobilitat Política
El canvi d'orientació de l'economia
• L'element vertebrador de la segona etapa del franquisme fou el 'miracle' econòmic, que va portar Espanya al grup d'estats industrialitzats, tot i que limitat per la dependència exterior.
• Aquest reformisme tècnic –correcció sota criteris de racionalitat i eficàcia econòmica- no qüestionava el règim.
• El Pla d'Estabilització de 1959 va liberalitzar l'economia per poder rebre crèdits exteriors i incorporar el país als mercats internacionals. El projecte va tenir tres grans eixos: l’estabilització de l’economia (reducció de la inflació i una reforma fiscal), la liberalització interior de l’economia (limitant la intervenció de l’Estat en l’economia) i la liberalització exterior de l’economia (eliminant taxes a les importacions i facilitant les inversions estrangeres). A canvi, es van atorgar préstecs d’organismes internacionals a l’Estat per poder encarar la greu situació econòmica.
• Els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (tres entre 1964 i 1975) mantenien cert grau d'intervencionisme estatal, amb accions estructurals per pal·liar deficiències de les empreses tradicionals, i la creació de pols de desenvolupament (promoció de noves indústries a zones poc industrialitzades). La seva eficàcia va ser escassa degut a que els recursos públics eren minsos i sovint es van malbaratar o invertir de manera ineficaç. El seu èxit més gran va consistir a proveir la iniciativa privada d’infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres...) que van afavorir el creixement industrial. El català Laureà López Rodó en va ser un dels impulsors.
Els anys del creixement econòmic
Una industrialització accelerada
• La planificació estatal va concentrar els esforços en la indústria. Va millorar la productivitat (contenció salarial, importació de tecnologia, inversió de capitals estrangers), van pujar les exportacions (preus competitius), i va augmentar la demanda interior de béns de consum (augment del Producte Interior Brut i de la renda per habitant). • La indústria catalana va recobrar iniciativa (25% del total espanyol), amb predomini de la petita i mitjana empresa i molt concentrada als voltants de Barcelona. El primer sector industrial català a mitjans dels seixanta va ser el metal·lúrgic. • Tots els sectors van créixer, especialment el químic, l’energètic, el siderúrgic, el naval i la construcció. També es van desenvolupar noves zones industrials a més de les tradicionals.
La reconversió de l’agricultura tradicional
• L’expansió econòmica va reduir la població ocupada al sector primari (èxode rural), i el pes de l’agricultura en el PIB (tot i diversificar-se i augmentar-ne la productivitat).
• El camp començà a mecanitzar-se i a emprar adobs químics.
• La demanda urbana va estimular la diversificació de conreus.
• El govern promogué regadius i la concentració parcel·lària.
• A Catalunya van créixer els fruiters a la plana lleidatana, també la viticultura i la ramaderia intensiva (aviram, sector porquí i vacum).
El progrés del sector terciari
• La terciarització es va produir pel procés urbanitzador, l’augment del comerç, la millora del transport de les comunicacions, i al turisme.
• El boom turístic de la dècada del 1960 es va deure a la generalització de les vacances pagades als treballadors europeus, els quals cercaren a Espanya un clima càlid, amb platges i preus barats.
• El comerç internacional es va beneficiar de les exportacions de productes industrials (es va superar la tradicional supremacia de venda de productes agraris). De fora venia petroli, primeres matèries i béns d’equip per a la indústria. Tot plegat feia que la balança comercial fos negativa.
El finançament exterior del creixement
• El creixement no hagués estat possible sense la inversió estrangera, les divises aportades pels turistes i les remeses dels emigrants.
Les limitacions de l’economia espanyola
• Polarització en els sectors secundari i terciari a costa del primari.
• Dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres.
• El nivell de vida dels habitants espanyols no va assolir el d’altres europeus (tot i créixer un 40% entre 1960 i 1975).
• L’Estat no va ser capaç de redistribuir la riquesa amb la fiscalitat ni amb la inversió en infraestructures perdurables a llarg termini.
Creixement demogràfic i canvi social
L’augment de la població
• La millora de l’economia va contribuir a un augment demogràfic, amb una reducció de la mortalitat (sobretot infantil, del 6’3 ‰ a l’1’9 entre 1950 i 1970) i una natalitat elevada (foment de polítiques natalistes, el 1975 la taxa de fecunditat era de 2’8 fills per dona). L’esperança de vida va arribar als 70 i 76 anys, respectivament per homes i dones, el 1975.
• A Catalunya el creixement encara fou més gran, gràcies en especial a l’onada immigratòria. El 1975 s’arribà als 5’5 milions d’habitants.
• Però l’estancament de l’ocupació i els desequilibris regionals afavoriren un fort moviment migratori, bàsicament rural, en dues direccions:
- Exterior: 1.300.000 espanyols van establir-se (no tots permanentment) als països europeus més dinàmics, com ara França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.
- Interior: 4.000.000 es desplaçaren des de Castella, Andalusia, Extremadura, Múrcia i Galícia, principalment, cap a Catalunya, Madrid, País Basc i País Valencià.