El Franquisme: Dictadura, Autarquia, Desenvolupament i Crisi
Un règim dictatorial
1.1 Característiques del franquisme
Totalitarisme, cabdillisme, concepció unitària i centralista de l'Estat, repressió i control dels mitjans de comunicació.
1.2 Pilars del règim
Tres grans pilars: l'exèrcit, el partit únic (Falange, amb suport social a través del Frente de Juventudes, la Sección Femenina i el Sindicat Espanyol Universitari) i l'Església (Estat catòlic).
1.3 Els suports socials
- Suport actiu: Elits econòmiques i socials, petits i mitjans propietaris agrícoles.
- Suport passiu: Classes mitjanes, marcades pel trauma de la Guerra Civil i l'apoliticisme.
- Sector popular: Els perdedors de la Guerra Civil, sotmesos a passivitat i silenci.
1.4 El franquisme a Catalunya
La Catalunya franquista: industrials, propietaris agraris, grans comercials i financers. El personal polític s'escollia entre persones fidels al règim: falangistes i excombatents (no gaires), gairebé tots militars d'extrema dreta, i per a la resta de llocs secundaris (ajuntaments) hi havia desconfiança cap als polítics catalans.
1.5 Les diferents famílies del règim
Dins del franquisme hi havia grups d'influència que formaven part del Movimiento Nacional. Els primers a formar part del règim gràcies al recolzament del 1936 (falangistes, carlins...). La derrota de l'Eix (1945) va obligar a adaptar-se a l'escenari internacional amb una democràcia orgànica (nacionalcatolicisme).
Una repressió institucionalitzada
2.1 Instruments de repressió
Per tal d'imposar un nou ordre calia destruir el contrari (republicans, socialistes, etc.). Es va institucionalitzar la repressió amb la Llei de Responsabilitats Polítiques. L'exèrcit va ser el braç executor i, fins a 1963, va funcionar el Tribunal d'Ordre Públic (abans consell de guerra). Hi va haver 150.000 morts, població empresonada (massificació) i batallons de treballadors.
2.2 Confiscació de béns i depuracions
Les repressions van anar acompanyades de la confiscació del patrimoni, l'expulsió del món laboral i depuracions als col·legis de metges, advocats, periodistes, etc.
2.3 La política franquista envers Catalunya
La victòria franquista va tenir característiques particulars a Galícia, el País Basc i Catalunya. Catalunya era vista com a l'espanyolisme i es va patir un autèntic genocidi cultural.
Relacions internacionals i evolució del règim
3.1 La Segona Guerra Mundial i l'hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945)
Durant la Segona Guerra Mundial, el franquisme va donar suport a l'Eix (amb una falsa neutralitat). La no-bel·lerància: La victòria d'Alemanya sobre França (1940) va implicar més suport econòmic i diplomàtic a l'Eix. Alemanya i Itàlia es van reunir amb Franco per demanar compensacions, però davant la negativa, es va col·laborar limitadament. Retorn a la neutralitat: El 1943, veient que la guerra girava, el règim franquista es va declarar neutral per advertència dels EUA i la Gran Bretanya. Després del 1945, amb Alemanya derrotada, Franco va prendre distàncies i el discurs va canviar cap a un règim catòlic, conservador i anticomunista, que podia evolucionar cap a una monarquia, marginalitzant la Falange (sense brazo alzado).
3.2 Els anys del boicot internacional (1945-1947)
Amb el final de la Segona Guerra Mundial es va produir un buit internacional a Espanya. França va tancar la frontera i l'ONU va retirar els embaixadors. Tot plegat va ser una maniobra estratègica per evitar una nova Guerra Civil a Espanya, tot i que no va beneficiar l'arribada del Pla Marshall o l'entrada a l'OTAN.
3.3 Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme
A partir de 1947, els EUA volien aliats contra el comunisme, la qual cosa va suposar l'acceptació internacional del règim. El 1947 els EUA es van negar a imposar noves sancions a Espanya i van pressionar l'ONU perquè retirés la condemna anterior. El 1951, amb una remodelació del govern per apropar-se a les potències occidentals, va predominar el nacionalcatolicisme (Carrero Blanco va ser nomenat subsecretari de la Presidència). El 1953 Franco va obtenir el reconeixement internacional amb la signatura d'acords amb els EUA (bases militars) i el Concordat amb la Santa Seu. Espanya rebia material bèl·lic i ajut econòmic de 465 milions.
3.4 Els primers intents d'obertura
Els problemes interiors continuaven: situació econòmica crítica (nivell de vida baix, protestes obreres). Es necessitava posar fi a l'autarquia i liberalitzar el mercat. El 1957 hi va haver una remodelació de l'executiu, apartant els falangistes i apropant el sector catòlic de l'Opus Dei.
Autarquia i racionament
5.1 L'autarquia econòmica
L'objectiu de l'autarquia era l'autosuficiència econòmica a través de 3 grans àmbits:
- Reglamentació del comerç exterior: calia autorització de l'Estat per importar i exportar. Només s'importaven productes imprescindibles, la qual cosa va encarir els béns de consum i va provocar una manca d'abastiment de matèries primeres.
- Foment de la indústria: l'objectiu era assegurar la independència militar i política del nou estat amb ajudes públiques per crear indústries (RENFE el 1941). El 1941 es va crear l'Instituto Nacional de Industria (INI) com a promotor d'aquesta nova política industrial, impulsant la creació d'empreses (Endesa, Iberia, etc.).
- Sector agrari: l'estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum, la qual cosa va provocar estancament econòmic i va frenar les tendències modernitzadores de l'economia espanyola.
5.2 Racionament i mercat negre
L'economia autàrquica i el control del mercat per part de l'Estat van generar una manca de subministrament d'aliments. El racionament va durar fins a 1952 i va afavorir la proliferació del mercat negre.
5.3 Unes dures condicions de vida
Baixa renda per capita i poder adquisitiu, creixement del barraquisme a les afores de les ciutats, alta mortalitat (18,7%), raquitisme, i un creixement vegetatiu marcat per l'esperança de vida entre 1947 i 1953.
L'oposició: exili i resistència
6.1 La trajectòria de l'exili
Amb el final de la Guerra Civil, 450.000 republicans van marxar a l'exili ( camps de concentració a França, colònies). Els comunistes eren considerats perillosos i molts van marxar a Mèxic, continuant la lluita des de l'exterior.
El canvi d'orientació de l'economia
1.1 Els governs del desarrollismo
El govern franquista entre 1957 i 1960 va suposar el pas d'una primera etapa falangista a l'arribada dels tecnòcrates de l'Opus Dei. El creixement econòmic era la principal garantia d'estabilitat social i havia de donar continuïtat al règim. Aquest canvi va ser propiciat per la mala conjuntura econòmica de finals dels cinquanta i per aprofitar la recuperació econòmica europea.
1.2 Els plans d'estabilització (1959)
Es basaven en 3 eixos:
- Estabilitat de l'economia: augment de l'interès bancari, restricció de la concessió de crèdits i congelació de salaris.
- Liberalització interior de l'economia: fi de la reglamentació dels preus fixos.
- Liberalització exterior de l'economia: supressió d'obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitació de la inversió de capital exterior, a canvi que organismes exteriors donessin préstecs a Espanya.
1.3 Els plans de desenvolupament
Eren una planificació econòmica indicativa per impulsar des de l'Estat el creixement econòmic amb una acció proactiva del sector públic. Es van centrar en accions estructurals per solucionar les deficiències industrials i en pols de desenvolupament per reduir desequilibris (com el de Tarragona).
Anys del creixement econòmic
2.1 Una indústria accelerada
Entre 1960 i 1974 les causes van ser: renovació de l'activitat agrària, increment del sector secundari i terciari, augment de la productivitat gràcies als baixos salaris, inversió de capital estranger (maquinària), baixada dels preus, més exportacions, indústria metal·lúrgica a tot Espanya (cotxes, electrodomèstics), nous enclavaments industrials (València, Vigo, Sevilla...) i predomini de les pimes.
2.2 La renovació de l'agricultura tradicional
La transformació econòmica dels anys 60 va portar una crisi agrícola deguda al minifundisme arrelat i al latifundisme (terres no aprofitades), l'èxode rural, el procés de mecanització i l'ús d'adobs químics, a més d'una major diversificació de la demanda.
2.3 El progrés del sector terciari
Als anys 60 va destacar el creixement dels serveis, impulsat per la urbanització, l'augment del comerç, la millora dels mitjans de transport i comunicació, el boom del turisme de sol i platja, i el desenvolupament del sector bancari. El comerç exterior va passar de productes agrícoles a la renovació d'equips industrials.
2.4 El finançament exterior del creixement
La clau va ser l'obtenció de recursos de l'exterior per finançar les importacions, gràcies a l'arribada massiva de turistes i a les remeses que enviaven els treballadors emigrats a les seves famílies.
2.5 Les limitacions de l'economia espanyola
Hi havia polarització en el sector industrial mentre el camp anava malament. En segon lloc, destacava l'escassa despesa en investigació i la feblesa del sector financer espanyol, la qual cosa va desembocar en una economia amb gran dependència de la tecnologia i la inversió estrangera. Malgrat tot, el nivell de vida va pujar un 40%, tot i continuar per sota de la mitjana europea.
Creixement demogràfic i canvi social
3.1 Augment de la població
Als anys 60 es va produir el creixement demogràfic més important del segle, passant de 30,4 a 33,8 milions (1970). Conseqüències: menor mortalitat infantil, natalitat elevada, millores econòmiques i augment de l'esperança de vida.
3.2 Moviments migratoris
El creixement va anar acompanyat d'una forta immigració interior (molts pagesos d'Andalusia i Extremadura) i de l'èxode rural. Molts treballadors van marxar a l'estranger a la recerca de feina (Suïssa, etc.). Les migracions interiors cap a Catalunya, Madrid, el País Basc i València van generar problemes de barraquisme.
3.3 Canvis en l'estructura social
El desenvolupament industrial i l'expansió dels serveis van transformar profundament l'estructura socioprofesional: es va passar del 50% de població agrària a només un 21% el 1975, amb 4 milions d'obrers industrials i una creixent classe mitjana.
3.4 Noves pautes socials i culturals
En una dècada la societat va evolucionar ràpidament: major poder adquisitiu (societat de consum), remodelació dels habitatges, major nivell educatiu gràcies a la Llei General d'Educació, nova estructura familiar (nuclear) pròpia del tipus industrial, incorporació de la dona al món laboral amb nous drets, i reclamacions de democratització que s'allunyaven del règim.
Reformisme franquista i immobilisme
4.1 El govern dels tecnòcrates
L'obertura a l'exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació radical de la societat van portar el govern a fer un seguit de reformes polítiques per emmascarar l'aspecte més dictatorial del franquisme. Això va suposar l'ascens de Carrero Blanco, el reforçament dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei i la incorporació de nous ministres. L'objectiu era la promoció del desenvolupament econòmic, la renovació política, la modernització administrativa i la millora del benestar social.
4.2 Les reformes legislatives
- Creació del Tribunal d'Ordre Públic (passant els delictes polítics a la jurisdicció civil).
- Llei de Premsa, Llei de Llibertat Religiosa i Llei de Representació Familiar (vot nominal només per al cap de família).
- Regulació de les relacions laborals amb la Llei de Convenis Col·lectius (negociació de salaris i condicions laborals entre empresaris i obrers).
- 1967: Llei de Seguretat Social.
- 1969: Llei de Successió de Franco (nomenant Joan Carles com a successor).
4.3 Relacions internacionals
El 1970 es van iniciar converses amb la Comunitat Econòmica Europea (reduint arancels) i Espanya va participar en el procés de descolonització a l'Àfrica, reconeixent la independència de Guinea Equatorial.
4.4 El triomf de l'immobilisme
Els problemes derivats de l'escàndol Matesa (corrupció), les repercussions polítiques i les tensions internes per decidir el futur del règim després de Franco van evidenciar la força del sector immobilista.
Conflictivitat social i oposició política
5.1 Els moviments socials d'oposició
Durant la dècada del 1960 hi va haver un augment de les protestes de treballadors, conflictes laborals, sorgiment d'un nou sindicalisme (Comissions Obreres), moviment estudiantil i, als anys 70, moviment veïnal i la clandestina Unió Militar Democràtica.
5.3 La represa cultural de Catalunya
S'articulà un fort moviment cívic i catalanista que impulsà revistes, editorials, projectes culturals i la presència del català a l'escola.
La crisi de la dictadura
6.1 La crisi política del règim
Després de la mort de Carrero Blanco en un atemptat d'ETA, es va obrir un enfrontament entre immobilistes i aperturistes. El 1974 un nou govern va intentar unir les dues tendències amb l'anomenat "esperit del 12 de febrer" i una llei d'elecció d'alcaldes, però el sector de la dreta va veure en perill el règim i va pressionar els immobilistes.
6.2 L'auge de l'antifranquisme
El 1973 va créixer la conflictivitat social i política amb protestes obreres, l'Assemblea de Catalunya i la creació de la Junta Democràtica d'Espanya, que tenia com a objectiu la formació d'un govern que implantés un règim democràtic basat en l'amnistia, llibertats polítiques i la legalització de partits. Paral·lelament, ETA va intensificar els seus atemptats.
6.3 La mort del dictador
Amb la salut de Franco molt deteriorada entre 1974 i 1975, es va sumar el conflicte del Sàhara amb la Marxa Verda impulsada pel rei Hassan II. Finalment, el 14 de novembre de 1975 es va signar l'Acord de Madrid i Franco va morir el 20 de novembre de 1975.