El Franquisme: Estructura, Autarquia i Oposició (1939-1975)

L'estructura del nou Estat

Les lleis fonamentals

L'establiment d'unes lleis polítiques bàsiques que organitzaren jurídicament l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es va concloure l'any 1966 amb la promulgació de la Llei orgànica de l'Estat. El primer tret del nou Estat va ser la concentració de poders en la persona de Franco. Les principals lleis van ser:

• El Fuero del Trabajo (1938).
• El Fuero de los Españoles, que pretenia aparentar que a l'Espanya de Franco també els ciutadans gaudien d'unes certes llibertats polítiques.
• La Llei del referèndum nacional.
• La Llei de successió (1947), que va permetre a Franco designar el seu successor a títol de Rei.
• La Llei de Principios del Movimiento Nacional.

La democràcia orgànica

El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es volia donar al règim una certa legitimitat, però diferenciant-lo clarament de la democràcia tradicional. L'Estat es va regular a partir de la Llei constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a "òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat". Els seus representants, anomenats procuradors, eren designats pel poder. Es tractava, per tant, d'una representació corporativa per terços: el sindical, el d'entitats i el de l'administració local (ajuntaments i diputacions). A partir de la Llei orgànica del 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar.

Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic. Es tractava només d'un òrgan de col·laboració amb el cap de l'Estat, perquè Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis. En el pla territorial, el poder del govern es transmetia per mitjà de la vella institució dels governadors civils de cada província. En els ajuntaments, els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

Un altre poder de l'Estat van ser els sindicats verticals, que establien quins empresaris i treballadors s'integrarien en un mateix sindicat per branques de producció. L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals, sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga.

Autarquia i racionament

L'autarquia i els seus efectes (1939-1959)

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l'autosuficiència econòmica (autarquia). Amb aquesta mesura es pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l'exterior, reduint les importacions als productes considerats imprescindibles. El resultat d'aquestes restriccions va ser l'encariment dels productes que l'Estat havia d'importar i una gran escassetat de béns de consum.

El segon àmbit d'actuació del règim va ser el foment de la indústria. L'any 1941 es van nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). L'any 1945 es va procedir a la nacionalització de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE). L'any 1941 es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), destinat a ser el promotor d'aquesta nova política industrial. L'INI va impulsar la creació d'un gran nombre d'empreses públiques, l'objectiu de les quals era la producció de béns que el sector privat no fabricava per manca de rendibilitat.

El tercer àmbit de l'intervencionisme estatal va afectar el sector agrari, que va veure com l'Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic.

Racionament i mercat negre

La rígida reglamentació de l'economia autàrquica comportava el control del mercat. El resultat va ser la manca d'abastament d'aliments generalitzada i el racionament dels productes considerats de primera necessitat, que es distribuïen per mitjà d'una cartilla de racionament. La taxació dels preus dels aliments per davall del seu valor va comportar que molts productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre, del qual treien uns guanys més elevats.

Unes dures condicions de vida

Es pot afirmar que l'increment del cost de la vida durant aquesta dècada va superar el 550% respecte als preus anteriors a la guerra. El nivell de vida de la població va disminuir considerablement. Es calcula que l'any 1945, la renda per capita real dels espanyols era un terç de la del 1935. La fam va afectar una part significativa de la població i la precarietat es va fer evident també en la manca d'habitatges dignes, sobretot a les grans ciutats. Tot això va provocar un augment del barraquisme. L'any 1941, la taxa de mortalitat va arribar a assolir a Espanya un màxim del 18,7 per mil i la mortalitat infantil, el 143 per mil. I l'esperança de vida es va situar l'any 1945 en 47 anys per als homes i en 53 anys per a les dones.

L'oposició: exili i resistència

L'evolució de l'oposició

A grans trets, es pot dividir l'actuació de l'oposició durant el primer franquisme en tres etapes notablement diferenciades. La primera, que duraria fins al començament del 1944, va estar caracteritzada per l'actuació limitada de la resistència interior, ja que eren els moments més durs de la repressió franquista. El més significatiu fou la persistència d'una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per un nombre considerable de combatents republicans que no es resignaven a la derrota i van mantenir focus de resistència armada.

Altres organitzacions (anarquistes i comunistes) van apostar per l'intent de sublevació armada per a acabar amb el franquisme. Des de França van organitzar partides de guerrillers que van entrar a Espanya i actuaren sobretot a les zones rurals i de muntanya, malgrat que també es van fer accions significatives a grans ciutats com Barcelona i Madrid. L'acció més espectacular va ser la invasió de la vall d'Aran, dirigida pel PCE i iniciada el 18 d'octubre del 1944. Els guerrillers van ocupar la vall, llevat de Viella, durant deu dies, però es van haver de retirar i l'acció va acabar en fracàs.

El ressorgiment de la conflictivitat social

A partir del 1946, hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil, metal·lúrgic, químic i naval. L'acció reivindicativa de més transcendència popular va ser la vaga de tramvies de Barcelona. Els anys 1956-1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona.

Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-1975)

La virada de l'economia espanyola

Els governs del "desarrollismo"

El govern format per Franco l'any 1957 i els successius en la dècada del 1960 van suposar una girada profunda en l'orientació del franquisme, on predominen els anomenats tecnòcrates. Apostaven per un reformisme tècnic que, sense qüestionar la dictadura, trobés una eixida a la greu situació econòmica i social derivada de l'autarquia.

El Pla d'Estabilització

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar amb el Pla d'Estabilització, que actuava amb:

• L'estabilització de l'economia. Per a reduir la inflació existent es van elevar els tipus d'interès.
• La liberalització interior de l'economia.
• La liberalització exterior de l'economia.

Totes aquestes mesures volien incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals per a posar les bases d'un creixement econòmic posterior.