El franquisme: ideologia, estructura i repressió de la dictadura espanyola
El pensament polític del general Franco
El pensament polític del general Franco: va ser un militar africanista d'un catolicisme integrista, que professava un nacionalisme espanyol d'signe agressiu i excloent. Considerava les virtuts que tradicionalment s'atribuïa a l'exèrcit com l'essència dels valors nacionals, pensament més militar que polític. Els sentiments religiosos durant la guerra civil es van intensificar pel suport de la jerarquia de l'Església, que va qualificar la insurrecció militar de croada. Va arribar a identificar-se amb un paper providencial, escollit per Déu per salvar la pàtria. Catolicisme i pàtria van esdevenir per a ell la mateixa cosa.
El nacionalisme agressiu tenia una interpretació heroica de la història d'Espanya, models a imitar entre els catòlics: la conquesta d'Amèrica i l'imperi dels Àustries. Considerava que la decadència d'Espanya s'havia desviat a la Il·lustració i el liberalisme.
Els enemics naturals que conspiraven permanentment contra Espanya eren els liberals, maçons, anarquistes, jueus, socialistes i comunistes. Considerava el País Basc i Catalunya com a separatistes que calia eliminar. Creia en la unitat, l'autoritat i la jerarquia.
La naturalesa de la dictadura franquista
La naturalesa de la dictadura franquista: característiques: dictadura personal, unipartidisme, divisió permanent entre vencedors i vençuts. El franquisme va ser el fixisme a Espanya. Característiques: submissió a un caudillo, repressió total dels sectors considerats desafectes, negació de les llibertats, pràctica de l'arbitrarietat jurídica, retòrica anticapitalista i anticlassista pseudorevolucionària, organització de moviments de masses. Com la dictadura va durar tant de temps, va haver d'adaptar-se als nous temps i suavitzar la seva autoritat. No va tenir un partit únic tan cohesionat, l'exèrcit va tenir més influència, i la presència del catolicisme en les formulacions doctrinals va ser important. No va formular ni practicar els principis racistes que van caracteritzar els primers, tot i que invocava la raça i menyspreava els jueus.
Els suports de la dictadura franquista
Els suports de la dictadura franquista: formen l'exèrcit, l'Església, la Falange, els tradicionalistes i la dreta més conservadora. Els militars són el suport més decidit i fidel. Ministres, governadors civils i alts càrrecs burocràtics eren militars. La Guàrdia Civil i la Policia Armada eren el poder dissuasiu. Els tribunals de justícia van intervenir en la repressió del que es considerava delictes polítics. La jerarquia eclesiàstica va constituir el poder legitimador davant de l'opinió catòlica nacional i internacional. Franco tenia el dret de presentació quan hi havia una vacant en un bisbat. Els catòlics solien encarregar-se dels ministeris d'Educació, Hisenda i Afers Exteriors. La Falange i els tradicionalistes van ser pilars ideològics fonamentals del sistema franquista. La Falange: els sectors d'habitatge, de treball i d'agricultura. Els tradicionalistes: ministeri de Justícia i presència a les Corts. També donaven suport els terratinents, financers i empresaris de les zones rurals: el franquisme sociològic.
La Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial: va condicionar la política interior del règim franquista. Espanya es va declarar neutral. Davant dels triomfs d'Alemanya: de la neutralitat a la no-bel·ligerància. Simpatia pels potències de l'Eix. Va enviar la División Azul contra la URSS. El 1942 la guerra comença a anar malament per a Espanya, neutral i amb contactes amb els països aliats. Dictadura: noves institucions amb l'objectiu de mostrar una imatge més representativa del règim. Les Corts constaven de 424 procuradors que no controlaven l'acció de govern, col·laborar i sancionar les lleis. Fuero de los Españoles: constitució en la qual existia dret a reunir-se, però podia ser vetada.
L'aïllament internacional
L'aïllament internacional: fi de la Segona Guerra Mundial, dictadura aïllada internacionalment. Les potències guanyadores consideraven Espanya l'últim reducte europeu del feixisme. L'ONU no va admetre el règim de Franco i el govern francès va tancar la frontera. Franco va prendre algunes mesures per millorar la imatge del règim: eliminació de la salutació amb el braç enlairat, la promulgació de la llei de Successió que pretenia esborrar la imatge feixista. Espanya esdevenia un regne sense cap d'Estat, i Franco continuava sent cap d'Estat a perpetuïtat. Noves institucions: el Consell de Regència i el Consell del Regne. El 1948 Franco aconseguí que Don Juan de Borbó, fill d'Alfons XIII, es quedés a Espanya sota la seva tutela, càrrec que Don Juan de Borbó-Parma va ocupar fins a la seva expulsió definitiva el 1968.
La Guerra Freda
La Guerra Freda: la tensió creixent entre els EUA i la URSS va donar un valor polític important a l'anticomunisme del règim espanyol. Canvi d'actitud dels EUA envers la dictadura franquista. L'ONU va anul·lar l'aïllament diplomàtic, els EUA van concedir a Espanya un altre préstec. El 1952 Espanya és admesa a la UNESCO. Els EUA van signar amb Espanya el Pacte de Madrid: bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d'ajut militar i econòmic. El Vaticà va signar el concordat. El 1955 Espanya era admesa a l'ONU. Promulgació de la Llei Fonamental de Principis del Movimiento Nacional: la família, el municipi i el sindicat eren els únics sistemes de participació política, permanents i inalterables.
La fase tecnocràtica
La fase tecnocràtica: des del punt de vista polític: inclusió dels tecnòcrates. Des del punt de vista social: modernització accelerada de l'economia i la societat espanyoles. Modernització: la promulgació de la Llei de Premsa permetia la llibertat d'expressió, la Llei de Llibertat Religiosa tolerava el culte privat i públic als no catòlics, la Llei Orgànica de l'Estat volia assegurar la pervivència del règim després de la mort de Franco, també es va separar la funció de cap d'Estat de la de president del Govern. Tres anys després, Franco va designar com a successor el príncep Joan Carles.
La fase de descomposició del règim
La fase de descomposició del règim: primers símptomes a partir del 1969, quan Franco delegava més poder de decisió en el seu home de confiança Luis Carrero Blanco. Distanciament de l'Església, oposició d'ETA i del FRAP. Tensions entre els immobilistes, partidaris de mantenir les essències del franquisme, i els aperturistes a favor d'un desenvolupament polític que condueixi a una democràcia limitada. Es va aprovar la Llei General d'Educació. Es va agreujar amb l'assassinat en un atemptat d'ETA de Luis Carrero Blanco. Els dos anys darrers la dictadura va ser conduïda per un home de l'entorn de Franco: Carlos Arias Navarro, caracteritzat per la impotència i l'enduriment de la repressió. La pressió militar democràtica va estimular més l'increment de la repressió; el govern d'Arias va fer executar cinc sentències de mort contra militants del FRAP i d'ETA, provocant protestes a Europa.
La repressió
La repressió: el règim franquista tenia com a característiques la repressió contra els moviments democràtics i d'esquerres, contra tots els valors que va representar la República i contra qualsevol expressió nacionalista de Catalunya i de les altres nacionalitats de l'Estat. La repressió va aplicar la lògica de l'extermini en el grau de crueltat que podia arribar a extrems de bogeria. Franco va arribar a considerar les penúries i el dolor dels vençuts com un just càstig diví per haver-se sortit de la via patriòtica correcta.