Geografia Urbana i Regional d'Espanya: Evolució i Desequilibris

Evolució Urbana a Espanya: Etapes i Característiques

1. Etapes de Desenvolupament Urbà

1.1. Ciutat Preindustrial o Casc Antic (fins al segle XIX)

Fins al segle XIX, la taxa d'urbanització va ser modesta i es mantenia estable. L'increment de la població urbana era paral·lel al de la població total. Els factors de la urbanització eren estratègico-militars, político-administratius, econòmics, religiosos i culturals. El plànol de la ciutat estava envoltat per muralles irregulars amb carrers estrets i tortuosos. La trama era tancada, predominaven les cases uniformes de baixa altura. Els usos eren de multinacionalitat i especialització de barris per gremis. Exemple: Segòvia.

1.2. Ciutat Industrial o Eixample (segle XIX a 1975)

Del segle XIX a 1975, la taxa d'urbanització va experimentar un gran creixement perquè l'increment de la població urbana va superar el de la població rural. Els factors d'urbanització van afavorir aquests creixements administratius i economico-socials. El plànol mostrava reformes i renovació en els sectors més valorats, amb reformes interiors del segle XIX. La trama es va densificar, i alguns edificis es van reutilitzar per a altres funcions. Els usos mostraven una progressiva terciarització, amb edificis que van instal·lar activitats terciàries. Exemple: Bilbao.

1.3. Ciutat Postindustrial o Perifèria (1980 fins ara)

De 1980 fins ara, la taxa d'urbanització ha desaccelerat el seu creixement. Les causes han estat la reducció del creixement natural, la paralització de l'èxode rural i la reestructuració i flexibilització del sistema productiu. Els factors de la urbanització van canviar; la indústria va perdre pes com a factor d'urbanització, i les activitats terciàries van guanyar importància. En el plànol, la política de rehabilitació integrada és clau, i la trama heretada és difícil de detectar. Els usos mostren una progressiva reducció. Exemple: Cadis.

2. Conurbacions Importants a Espanya

Es tracta d'un mapa de coropletes on es representen les principals conurbacions a Espanya. Destaquen les de la Corunya, Pontevedra, Tarragona, Alacant i Marbella. Una conurbació és una aglomeració urbana contínua formada a partir del creixement paral·lel de dues o més ciutats fins a unir-se. A Espanya, la majoria es deuen al turisme, a la fusió de ciutats especialitzades o a la connexió ciutat-port.

3. Principals Aglomeracions Urbanes i Jerarquia

La disposició de les aglomeracions es caracteritza per la seva forma semianular a la perifèria, entorn a un espai interior poc urbanitzat, en el centre del qual es localitza la major aglomeració del país. Pel que fa a aquest mapa de la jerarquia urbana, podem dir que al nostre país hi ha tres categories principals:

• Metròpolis:
  • Nacionals: Àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona, on la població supera els 3 milions d'habitants. L'àrea d'influència és nacional i mantenen estretes relacions amb altres metròpolis internacionals.
  • Regionals: Àrees metropolitanes de 500.000 a 1.500.000 habitants. Són importants centres econòmics.
  • Subregionals: Compten també amb funcions diversificades i serveis especialitzats, però d'influència subregional o regional (200.000-500.000 habitants).
• Ciutat mitjana: Les funcions estan menys diversificades i se centren en serveis comercials, administratius i socials.
• Ciutats petites: Entre 50.000 i 100.000 habitants.

4. Vies d'Accés a l'Autonomia a Espanya

• Via Article 151:
  • Catalunya, País Basc, Galícia: Els requisits eren un règim provisional d'autonomia dels seus òrgans.
  • Andalusia: Acord de totes les diputacions provincials o òrgans insulars interessats i les tres quartes parts dels ajuntaments, representatius d'almenys el 50% de la població.
  • Navarra: Va optar per l'alternament del fur, pel qual al·legava a les atribucions úniques que ja posseïa les competències concedides per la via de l'article 151.
• Via Article 143: La resta de comunitats; diputacions provincials amb més de 2/3 parts afirmen sense referèndum.

5. Desequilibris Territorials Actuals a Espanya

Aquest mapa de l'Estat espanyol ens mostra la jerarquia espacial segons els desequilibris territorials.

• Eixos de dinamisme: Són les regions afavorides pels nous factors de desenvolupament, com Madrid, Catalunya, País Basc i els Arxipèlags.
  • Terreny econòmic: Són significatives les xifres del percentatge que representen els sectors productius, la innovació i la R+D, i el PIB se situa per damunt de la mitjana.
  • Terreny demogràfic: Tendeixen a difondre la població i l'activitat econòmica a altres àrees.
  • Terreny social: La renda disponible per a les equipacions i serveis es troba per damunt de la mitjana.
• Eixos en declivi: Són espais especialitzats en la indústria madura o en crisi, com Astúries i Cantàbria.
  • Econòmicament: El PIB creix per davall de la mitjana.
  • Població: Es troba estancada o en retrocés.
• Espais menys dinàmics: Ocupen les terres de l'interior: Galícia, Andalusia i Múrcia. Es caracteritzen pel domini del sector primari, un desenvolupament de la indústria escàs i serveis poc especialitzats.
  • Àmbit econòmic: El PIB es troba per davall de la mitjana, excepte a Andalusia i Múrcia, que ha augmentat gràcies al turisme i l'agricultura tecnificada.
  • Demografia: Trobem una diferència entre l'interior poc poblat i el litoral amb altes densitats superiors a la mitjana.
  • Terreny social: La renda bruta disponible no arriba a la mitjana i hi ha mancances d'infraestructures i serveis.