Geologia: De la Deriva Continental a la Tectònica de Plaques
James Hutton i l'edat de la Terra
James Hutton va ser el primer geòleg que va deduir que la Terra tenia milions d'anys d'antiguitat, tal com exposa en la seva obra Teoria de la Terra.
El cicle de les roques
És el conjunt de processos que modifiquen les roques, les transformen en sediments i les converteixen novament en roques. Es divideix en dos processos: a la superfície terrestre i a l'interior de l'escorça terrestre.
Estructura interna de la Terra
- Escorça: Capa rocosa, sòlida, freda i rígida.
- Continental: Granítica, poc densa, forma els continents.
- Oceànica: Basàltica, més densa, forma els fons oceànics.
- Mantell: Capa rocosa, calenta i sòlida.
- Superior: Format per peridotita.
- Inferior: Format per peridotita, però més dens.
- Nucli: Capa metàl·lica.
Teories sobre el moviment dels continents
- Fixisme: Els continents no han canviat la seva posició.
- Mobilisme: Les masses continentals es desplacen.
La deriva continental de Wegener
El 1912, Alfred Wegener va elaborar una teoria mobilista anomenada la deriva continental. Segons aquesta, tots els continents es trobaven reunits en una única massa anomenada Pangea. Els continents llisquen sobre el fons oceànic, que resta immòbil. Tot i que no va trobar un mecanisme clar (va suggerir la rotació de la Terra), va aportar tres proves: geogràfiques, paleoclimàtiques i paleontològiques. La teoria va ser desacreditada en el seu moment.
Conceptes clau en geodinàmica
- Astenosfera: Capa dèbil situada sota la litosfera (100-240 km de profunditat). Té temperatures altes que fonen la roca. Va ser descoberta per Barrell el 1914.
- Isostàsia: Moviments verticals lents que tendeixen a l'enfonsament o l'alçament de l'escorça.
- Expansió del fons oceànic: A les dorsals oceàniques es crea escorça oceànica nova. Descoberta per Harry Hess el 1962, es basa en l'edat de les roques basàltiques, la velocitat d'expansió, els estudis sísmics i el bandat magnètic.
La teoria de la tectònica de plaques
Proposada el 1968, estableix que les plaques litosfèriques llisquen sobre el mantell sublitosfèric. Aquest moviment desplaça també el fons oceànic, impulsat pels corrents de convecció a l'astenosfera, que provoquen l'expansió dels fons oceànics i la col·lisió de plaques litosfèriques.