Glossari d'Arquitectura i Art: Termes Clau de l'Antiguitat al Gòtic

Glossari d'arquitectura i art

A continuació es presenta un glossari amb els termes més rellevants de l'arquitectura, l'escultura i les arts plàstiques, ordenats alfabèticament.

Acròteri: ornament col·locat als vèrtexs del frontó.

Arc de mig punt: arc format per una semicircumferència. És típic de l'art romà i del romànic.

Bust: representació de la part superior del cos humà (cap, espatlles, naixement dels braços i part del tors).

Capitell: part superior d'una columna sobre la qual s'assenta l'arquitrau. Es compon d'un collarí, un equí i un àbac.

Cariàtide: figura femenina originària de Càries, que sosté l'arquitrau a l'Erectèon a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell. Representaven dones de l'Àsia Menor agafades com a esclaves per haver ajudat els perses durant les guerres mèdiques.

Cavea: graderia en forma d'hemicicle, pròpia dels teatres, amfiteatres i circs romans, destinada als espectadors. Es divideix en tres zones: ima cavea (orquestra i nobles), media cavea (classe mitjana) i summa cavea (classes modestes).

Collage: obra plàstica confeccionada a partir de trossos d'objectes, papers, fotografies o diaris enganxats sobre un suport pictòric.

Collarí: moldura senzilla que envolta la part inferior del capitell dòric, sota l'equí.

Contrapposto: manera de disposar el cos humà en una escultura, que consisteix a equilibrar la massa corporal al voltant d'un eix vertical per evitar la simetria i la frontalitat.

Èntasi: eixamplament que presenten alguns fusts de columna a la part central.

Exempta: es diu de l'escultura que no està adossada i que es pot mirar des de tots els angles.

Flamíger: darrer estil de l'art gòtic, propi del segle XV, caracteritzat per l'ús de línies decoratives complexes semblants a les flames.

Fris: part mitjana de l'entaulament, situada entre l'arquitrau i la cornisa. S'empra especialment a l'ordre jònic.

Frontó: coronament triangular d'una façana o d'un pòrtic sobre portalades o finestres.

Fust: tronc de la columna comprès entre la base i el capitell.

Gàrgola: desguàs d'una teulada esculpit amb forma animal, humana o de figura monstruosa, desenvolupat sobretot en l'arquitectura gòtica, encara que existeix des de l'antiguitat. Es diu que la seva funció també era la d'allunyar els mals esperits.

Lesena: banda vertical en relleu sobre una façana exterior que feia d'ombra i servia com a decoració.

Mètopa: espai generalment quadrat i buit que hi ha al fris de l'entaulament d'ordre dòric, entre dos tríglifs. A vegades estan esculpides.

Naos: sala central d'un temple clàssic, on hi havia la imatge del déu. Estava tancada pels costats i tenia una única entrada, el pronaos.

Nàrtex: galeria que envolta l'atri o pati d'una basílica i que estava destinada als catecúmens, és a dir, a les persones que es preparaven per ser batejades.

Opistòdom: part posterior d'un temple grec de l'antiguitat sense comunicació amb el naos. Era on es guardava el tresor de la divinitat o del temple.

Pantocràtor: representació de Crist com a senyor de l'univers, assegut en un tron dins una mandorla o de mig cos, amb la mà dreta aixecada en senyal de benedicció i un evangeli obert a l'altra mà.

Podi: basament sobre el qual es construïen els temples etruscs i romans.

Pronaos: pòrtic d'un temple grec de l'antiguitat que precedeix el naos.

Pròstil: edifici amb columnes a la façana exterior.

Tècnica de la cera perduda: procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un model de cera. El model es cobreix d'un material tou que es solidifica. Un cop posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al model amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava la cera s'hi injecta metall fos, que adopta la forma exacta del model.

Tècnica de la talla: una de les formes de creació d'obres, en la qual l'artista escull el bloc de marbre que li agrada i, amb les eines adequades (martell, cisell), va donant forma al bloc fins a obtenir el resultat desitjat.

Tetramorf: representació conjunta dels símbols dels quatre evangelistes: l'àngel, de sant Mateu; el lleó, de sant Marc; el bou, de sant Lluc, i l'àguila, de sant Joan.

Transsepte: nau transversal d'una església que forma una creu amb la nau principal.

Tríglif: retaule de pintura, d'escultura o d'orfebreria que està format per tres compartiments que s'articulen sobre un de central de manera que es poden tancar com si fos un llibre.

Volta d'aresta: volta generada per la intersecció de dues voltes de canó.

Volta de canó: volta amb la coberta generada per una mitja circumferència.

Volta de creueria o ogival: volta formada per dos arcs apuntats que s'encreuen en diagonal i formen els nervis, amb una clau comuna.

Vomitoris: ports que als amfiteatres, teatres i circs donaven accés a les graderies, i a través dels quals els espectadors accedien als seus llocs i en sortien.