Gramàtica Catalana: Pronoms, Complements i Registres Lingüístics

Pronoms

Els pronoms són paraules que es refereixen a un element conegut del text i el substitueixen.

Hi ha pronoms personals (forts o febles) i pronoms relatius.

Pronoms personals forts

Es refereixen a les tres persones del verb, tant en singular com en plural.

Vostè, vostès i vós són formes de cortesia.

Funcionen com a subjecte si van precedits d'una preposició.

Pronoms personals febles

Són els pronoms monosíl·labs àtons que van col·locats al davant o al darrere d'un verb.

• Reforçades: Van davant dels verbs començats en consonant.
• Elidides: Van davant dels verbs començats en vocal o h.
• Plenes: Van darrere dels verbs acabats en consonant o u.
• Reduïdes: Van darrere dels verbs acabats en vocal que no sigui u.

Com a norma general, els pronoms febles precedeixen el verb amb el qual enllacen.

Quan enllacen amb un verb en infinitiu, en gerundi o en imperatiu, van al darrere.

Amb les perífrasis verbals poden anar davant o darrere.

L'apòstrof va com més a la dreta possible.

Pronoms relatius

Es refereixen a un nom aparegut abans en l'oració, que s'anomena antecedent i, alhora, fan d'enllaç entre les dues parts o proposicions que formen l'oració composta.

• Pronoms relatius variables: El qual, la qual, els quals, les quals.
• Pronoms relatius invariables: Què, qui, que, on.

El complement directe

És el complement verbal que està més estretament relacionat amb el verb, ja que sovint en completa o en precisa el significat. El verb transitiu, de vegades, necessita portar el complement directe per tenir un significat complet. Els intransitius, que tenen un significat complet, poden prescindir-ne.

Es pot reconèixer per:

• Va directament unit al verb, generalment sense preposició.
• Pot portar preposició si es tracta d'un pronom personal tònic.
• Accepta la preposició davant dels pronoms següents: tots, tothom, ningú, qui i el qual.
• Si transformem l'oració activa en passiva, el CD passa a fer de subjecte, i el que feia de subjecte passa a ser complement agent.

Pel que fa a la substitució pronominal de qualsevol complement, cal tenir present que un pronom adopta diverses formes segons la posició que ocupa respecte al verb.

Si el CD va introduït per un determinant (article, demostratiu o possessiu), es substitueix pels pronoms febles: el, la, els, les.

Si el CD és immediat, va introduït per un determinant indefinit, numeral, quantitatiu o no en porta, se substitueix per en.

El CD pot presentar-se com: SN, pronom feble, oració.

El complement agent

El trobem a les oracions passives i és qui realitza l'acció del verb.

Es pot reconèixer:

• Va introduït per la preposició per.
• Si transformem l'oració passiva en activa, fa la funció de subjecte.

El complement indirecte

Designa el destinatari de l'acció del verb, evidentment diferent de la persona o cosa designada pel CD, si és que n'hi ha. Pot anar amb verbs transitius i intransitius.

Es pot reconèixer:

• Va precedit de la preposició a.
• Es pot substituir pels pronoms febles li i els sense fer distinció de gènere.
• Li es canvia per hi quan es combina amb el, la, els, les.

Pot presentar-se com: S.prep (prep a + SN), pronom feble, S.prep (prep a + oració)

Els pronoms personals de primera i segona persona poden fer de CD o de CI. Si exerceixen la funció de CI, es podran substituir pel pronom li.

El complement atributiu

És un complement que indica una qualitat o estat del subjecte. Va unit a un verb copulatiu (ser/ésser, estar i semblar).

El podem reconèixer:

• Apareix amb els verbs copulatius.
• Sovint concorda en gènere i nombre amb el subjecte.
• No pot aparèixer juntament amb el CD.

Si l'atribut és determinat, va introduït per un article, demostratiu o un possessiu i es substitueix pels pronoms febles: el, la, els, les.

Es pot presentar en: adjectiu, SN, S.prep (prep + SN), adverbi o locució adverbial, pronom tònic, pronom feble, oració subordinada substantiva.

L'atribut és indeterminat si està format per un adjectiu, un substantiu indeterminat o una oració subordinada substantiva i es substitueix pel pronom feble ho.

L'atribut pot substituir-se per en quan designa una part indeterminada d'un tot.

El complement circumstancial

Expressa les circumstàncies que envolten l'acció del verb. Segons quines siguin, tenim diversos tipus de complements: lloc (on?), temps (quan?), manera (com?), quantitat (quant?), instrument (amb què?), causa (per què?), companyia (amb qui?), finalitat (per a què?).

El podem reconèixer per:

• Sovint es pot eliminar, ja que no és imprescindible perquè la frase tingui sentit.
• Gairebé sempre es pot canviar de posició.
• En una mateixa oració en pot aparèixer més d'un.
• Els adverbis sí, no, mai, potser actuen com a modificadors del verb i no tenen valor sintàctic.

El podem substituir per les formes de pronoms febles següents: Si és un CCL introduït per de, en. Si va introduït per altres preposicions o és un altre tipus de circumstancial, hi.

Els CC de quantitat, temps i de finalitat no es poden substituir.

Es poden presentar: adverbi, locució adverbial (conjunt de paraules equivalents a un adverbi), S.prep (prep + SN), SN, pronom feble, oració.

Els registres lingüístics

Registre informal

• Col·loquial: Va associat a l'ús oral i quotidià, familiar, és espontani i expressiu.
• Vulgar: Expressions molt grolleres, nivell cultural molt baix.

Registre formal

• Estàndard: És el registre comú a tots els parlants d'una llengua, per damunt de les diferències dialectals i de registre. Té com a referència les normes gramaticals i ortogràfiques d'una llengua. És el model usat a l'ensenyament, als mitjans de comunicació i a l'administració.
• Científic: És propi dels treballs científics. Té com a finalitat transmetre uns coneixements amb el màxim de precisió i objectivitat. Utilitza un lèxic molt específic, és senzill, sense ornaments.
• Literari: És el registre propi de les obres literàries, i el seu objectiu és transmetre emocions i bellesa.

Conceptes lingüístics

• Bilingüisme: Pot ser individual (el domini de dues llengües per part d'un individu) o social (coexistència i ús de dues llengües en una comunitat).
• Diglòssia: Ús de la llengua pròpia únicament per als usos informals, i ús de la llengua sobrevinguda per als usos formals.
• Minorització: La llengua catalana fou substituïda per la castellana en àmbits formals fins a l'arribada de la democràcia.
• Normalització: Recuperació de l'ús habitual del català en qualsevol àmbit d'ús, formal i informal, i en qualsevol situació.
• Neologismes: Al mateix temps que es descobreixen realitats, sorgeix la necessitat d'un nom per a referir-s'hi.
• Camp semàntic: És un conjunt de mots que comparteixen algunes característiques del seu significat en comú.
• Barbarismes: Són paraules o construccions que, tot i ésser impròpies d'una llengua, s'hi incorporen substituint o arraconant les formes genuïnes.