Les Quatre Grans Cròniques Catalanes: Anàlisi i Característiques

Crònica de Bernat Desclot

La Crònica de Bernat Desclot, o Llibre del rei en Pere, fou redactada entre els anys 1283 i 1288. L'autor es manté a l'ombra, i el veritable protagonista és Pere II el Gran, contemporani de l'autor. El breu regnat d'aquest monarca (1276-1285) s'hi explica amb detall, precisió, claredat i rigor històric. En primer lloc, Desclot relata breument els regnats dels tres monarques anteriors i després ens retrata Pere II el Gran, fill i successor de Jaume I el Conqueridor, com un heroi cavalleresc. Es deté, sobretot, en els dos grans temes de la crònica: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos, així com el seu alliberament pel comte-rei.

De Bernat Desclot no en sabem gairebé res. Per la crònica deduïm que era un membre culte de la Cort catalana, un funcionari que tenia accés als documents de la Cancelleria Reial, usats per ell en la redacció del llibre, i que en escriure degué actuar com a cronista oficial. Sembla que es tractava potser del tresorer reial Bernat Escrivà, que hauria signat amb el nom de la localitat rossellonesa Es Clot, on la seva família havia estat instal·lada. Això no tindria res d'estrany, ja que aleshores els cognoms encara no estaven ben fixats.

Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner (Perelada, 1265 - Eivissa, 1336) va escriure, entre els anys 1325 i 1328, la crònica més bella i emocionant de la literatura catalana, una de les obres culminants de l'Edat Mitjana europea. El relat va des de l'engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne (1328). Els reis i els caps de les empreses militars tenen el protagonisme principal de la narració, però l'autor també és protagonista de molts fets que explica. La crònica, com les de Jaume I i la de Pere el Cerimoniós, té la forma d'un llibre de memòries personals a través del qual ens assabentem de l'agitada vida de l'autor, plena d'aventures, viatges, empreses diplomàtiques i experiències bèl·liques. Ramon Muntaner, segons ens diu ell mateix, havia sobreviscut a trenta-dues batalles “entre de mar e terra”.

El tema més important de l'obra és la famosa expedició catalana a Orient, en la qual l'autor participà com un dels protagonistes principals amb la companyia d'almogàvers que dirigia Roger de Flor. Muntaner, al llarg del relat, es manifesta com un patriota exaltat, entusiasta dels sobirans del casal de Catalunya-Aragó, de la llengua -que ell anomena “bell catalanesc”-, de l'expansió catalanoaragonesa cap a l'est del Mediterrani, i defensa la unió de totes les terres on es parlava català.

Sabem moltes qüestions de la vida d'aquest autor (a diferència de Bernat Desclot) perquè al principi de l'obra s'encarrega d'explicar-nos-ho. Escriu la seva obra amb un doble propòsit:

• Donar gràcies a Déu.
• Lloar el casal d'Aragó.

Com a fonts, Muntaner acut tant a textos historiogràfics anteriors com a la seva dilatada experiència personal. La fidelitat històrica i el detallisme realista dels fets són ben remarcables, tot i que l'autor sovint tendeix a l'exageració imaginativa o interessada, i que el seu patriotisme dinàstic el porta a interpretar els esdeveniments de la manera més favorable als reis catalans i a la seva causa. Muntaner se serveix sovint d'un estil col·loquial i directe, buscant l'efecte més sobre els eventuals oïdors que sobre un possible lector cultivat. Ell crea una proximitat amb el lector: “senyors”, “que us diré”… També incorpora fragments adaptats o reproduïts de cançons de gesta i recursos de novel·la cavalleresca.

Muntaner, també, al·ludeix a la relació dels joglars amb els reis del casal d'Aragó. Així, per exemple, a la coronació del rei Alfons el Benigne, el seu propi germà fa de trobador-joglar. Muntaner dóna sentit polític a l'obra, ja que amb aquesta intenta aconsellar els seus reis. Mostra un odi molt clar cap a França. La crònica de Muntaner va influir directament en gran part de la historiografia posterior. És també una font d'inspiració directa per al Tirant lo Blanc (episodi de Tirant a Constantinoble).

Crònica de Pere el Cerimoniós

L'última de les quatre grans cròniques és la del rei Pere III el Cerimoniós (1319-1387). La va escriure entre els anys 1349 i 1385, mogut per l'exemple del seu rebesavi Jaume I, amb el propòsit de justificar la seva política tortuosa. Com la de Jaume I, torna a ésser un llibre de “memòries” reials, inspirades, dirigides, supervisades i, en part, dictades pel rei, però materialment realitzades per col·laboradors seus. Pere III hi relata el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne.

Els temes més importants de la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i València. És molt diferent de les altres tres. Està escrita en forma autobiogràfica. El to èpic hi és absent, i és l'única que no utilitza cançons de gesta prosificades. El rei no s'hi mostra com un heroi cavalleresc sinó, més aviat, com un príncep renaixentista, autoritari, meticulós, intrigant, astut, sense escrúpols i, fins i tot, cruel. És famosa la seva venjança contra els revoltats valencians de la Unió. A través d'aquest fragment ens adonem que la intriga, la política subtil i sense escrúpols, la sang freda i, a voltes, la crueltat defineixen la psicologia del rei segons es dedueix de la pròpia narració.

Usa un llenguatge menys ric que les anteriors, com també és menor el domini de l'idioma. La crònica consta d'un pròleg del mateix rei, de sis grans capítols o llibres i d'un apèndix.

Crònica de Jaume I: El Llibre dels Feits

La primera de les quatre grans cròniques és la de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), que en un dels seus manuscrits du el títol de Llibre dels feits. La crònica té forma autobiogràfica o de memòries. El monarca, en la primera persona -el nós majestàtic i algunes vegades el jo (autoritas)-, correspon a un rei amb un llenguatge viu, d'oralitat i fragments en altres llengües. Hi explica el seu llarg regnat, posant una atenció molt especial en les accions militars que ell i els seus exèrcits dugueren a terme, com les conquestes de Mallorca i València. El rei se'ns presenta com un autèntic heroi de gesta.

Figures Retòriques

A continuació, es defineixen algunes figures retòriques:

• Al·literació: repetició d'un mateix so o de sons semblants en un mateix fragment, com ara una oració o un vers.
• Anàfora: repetició d'un mot al principi de les oracions.
• Hipèrbaton: alteració de l'ordre sintàctic habitual.
• Polisíndeton: acumulació de conjuncions de coordinació entre diferents sintagmes (per exemple:"estudi, i tu, i tot..").
• Antítesi: contraposició de dos mots (per exemple:"M'exalta el nou i m'enamora el vel").
• Comparació: relació establerta amb"co","per exempl" o"sembla".