La Guerra Civil Espanyola (1936-1939): Fases, Batalles i Conseqüències
Del cop d'estat a la Guerra Civil
El 17 de juliol del 1936, a Melilla, va tenir lloc un aixecament en armes contra la República i la insurrecció es va estendre ràpidament cap a la resta del protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars d'Espanya es van unir al cop d'estat. Des del Marroc, el dia 18, el general Francisco Franco es va dirigir cap a la península al capdavant de l'Exèrcit d'Àfrica. El govern de la República va trigar a reaccionar i en dos dies els insurrectes ja s'havien fet forts a Pamplona, a Sevilla, a Castella la Vella i en una part d'Aragó.
El 19 de juliol, José Giral, al capdavant del govern, va decidir dissoldre l'exèrcit i lliurar les armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular. Es va sufocar el cop militar a molts llocs d'Espanya.
La insurrecció va triomfar a molts indrets d'Espanya, però va fracassar allà on les forces obreres d'esquerra tenien més presència.
El país va quedar dividit en dos bàndols que s'enfrontarien en una sagnant guerra civil.
El fracàs de la insurrecció a Catalunya
El general Manuel Goded fou l'encarregat de dirigir el cop militar a Catalunya, on els rebels tenien un suport militar escàs.
Els militars confiaven que la majoria de l'exèrcit i la Guàrdia Civil els seguiria, la qual cosa es convertí en negligència en la preparació del cop. Això facilità l'eficàcia de l'acció del govern de la Generalitat, que es va dirigir contra els rebels. A més, la mobilització al carrer va tenir un paper decisiu en la derrota de la rebel·lió. Goded va rendir-se i la victòria es va veure com un gran triomf popular.
La consolidació dels bàndols
Els insurrectes estaven dirigits per militars que tenien el suport de les classes altes i dels sectors conservadors. Tenien el suport del feixisme italià i del nazisme alemany. La seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l'ordre.
Els lleials a la República estaven constituïts per les classes populars. Eren anomenats per la dreta amb el qualificatiu despectiu de «rojos».
La internacionalització de la Guerra Civil
La Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. Els governs feixistes van veure en la insurrecció un fre a l'expansió del comunisme i van manifestar la seva simpatia pels rebels. L'opinió democràtica i progressista mundial i els partits obrers d'arreu del món es van manifestar de manera decidida a favor de la República.
L'ajuda exterior
Es va crear un Comitè de No-Intervenció per no donar ajuda a cap dels bàndols, però igualment ambdós van rebre ajuda exterior. Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor, i va fer servir la Guerra Civil com a camp de proves d'algunes armes noves. Itàlia va enviar una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i armament. També hi van arribar voluntaris portuguesos, irlandesos i d'altres països per ajudar els insurrectes.
El govern de la República va comprar armament a la Unió Soviètica i els consellers militars soviètics van tenir un paper destacat en l'organització tàctica de la guerra. El bàndol republicà també va comptar amb les tropes voluntàries de les Brigades Internacionals, amb més de 60.000 voluntaris.
El desencadenament de la revolució social
El govern republicà va dissoldre l'exèrcit tradicional i va decretar la creació de batallons de voluntaris. En conseqüència, al territori republicà es va crear una estructura de poder popular. El poder de l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven les forces del Front Popular. Van sorgir consells, comitès i juntes.
A Catalunya, el president Lluís Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d'un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que agrupés diferents forces polítiques de la República. Aquest òrgan s'ocupà d'organitzar les columnes de voluntaris que van sortir cap al front d'Aragó i de controlar l'ordre públic.
Els primers mesos de la guerra es va desencadenar a la zona republicana una repressió espontània contra tothom qui pogués tenir relació amb els insurrectes. Aquests van ser objecte d'una persecució que va escapar del control del govern.
Una economia de guerra: les col·lectivitzacions
Un dels elements més significatius de la revolució social va ser la col·lectivització d'una gran part de la propietat industrial i agrària. Una sèrie de decrets van donar cobertura legal a les confiscacions d'indústries i de terres. Es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia, i es va promulgar el Decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista que s'havia dut a terme fins aleshores.
El govern de Largo Caballero (1936-1937)
El socialista Francisco Largo Caballero va formar a Madrid un govern de republicans, socialistes i comunistes. Després, s'hi van incorporar quatre ministres anarcosindicalistes. Largo Caballero pretenia formar una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra.
A Catalunya es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. Els comitès locals van ser substituïts per nous ajuntaments, es van centralitzar els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i es reconstruí l'aparell judicial.
El tombant dels fets de maig del 1937
El 1937, un seguit de fracassos militars van tornar a revifar l'enfrontament entre les forces republicanes sobre la manera com s'havia d'encarar el procés revolucionari i la guerra:
- Un sector, format pels republicans, els comunistes i una gran part dels socialistes, era partidari de posar ordre a la rereguarda i organitzar un exèrcit potent.
- Un altre sector, constituït pels anarquistes i el POUM, es resistia a integrar les seves milícies en l'exèrcit regular i insistia que l'esforç per guanyar la guerra necessitava aprofundir l'obra col·lectivitzadora i consolidar les transformacions revolucionàries.
Al maig, les tensions van esclatar a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica al centre de la ciutat per controlar les comunicacions. Es va estendre una lluita arreu de la ciutat que es va allargar durant gairebé una setmana.
Els Fets de Maig van posar en evidència dos grans problemes del bàndol republicà: les tensions entre les forces antifeixistes i les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic.
El govern de Negrín (maig 1937 – març 1939)
Els Fets de Maig van fer perdre influència als anarquistes i van enfortir les posicions dels comunistes. Manuel Azaña va encarregar la formació d'un nou govern al socialista Juan Negrín. El POUM va ser declarat il·legal i els seus militants van ser detinguts. Andreu Nin, el dirigent principal, va ser tret de la presó i assassinat.
El govern de Negrín va posar l'èmfasi en una ferma centralització política i militar per guanyar la guerra. Es va formar un nou consell executiu de la Generalitat de Catalunya, però les relacions amb Negrín van seguir sent molt tenses.
Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona a causa de la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d'una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà.
La situació es va fer molt difícil al territori republicà. El cap de govern va proposar una sortida negociada a la guerra i va publicar el programa dels Tretze Punts, però foren rebutjats per Franco. La República va rebre un cop dur quan es va signar l'Acord de Múnic. Negrín insistia en la necessitat de la resistència militar.
La pèrdua de Catalunya a principis de 1939 va significar l'exili per als governs de la República, de Catalunya i del País Basc. La Gran Bretanya i França van reconèixer el govern de Franco i Manuel Azaña va presentar la seva dimissió. La República tenia els dies comptats.
Franco, «Caudillo» d'Espanya
La mort del general Sanjurjo i el fet que el fracàs de la insurrecció fos l'inici de la guerra van plantejar un problema de lideratge en la insurrecció militar i en el govern del territori controlat pels insurrectes. Es va crear la Junta de Defensa Nacional, que s'encarregava de governar el territori ocupat.
Els primers mesos de la guerra, el general Francisco Franco va anar guanyant partidaris i va consolidar el seu lideratge dins l'exèrcit. Es va publicar el decret que l'anomenava cap de l'Estat i generalísimo dels exèrcits espanyols.
Franco va aplicar una estratègia d'allargament de la guerra que li va permetre consolidar el seu lideratge. Va donar a conèixer el Decret d'Unificació, que unia falangistes i carlins en un únic partit: Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Franco seria el cap nacional d'aquest partit únic.
El procés d'institucionalització del nou estat franquista va culminar amb la desaparició de la Junta Tècnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco concentrava en la seva persona la direcció de l'Estat i la presidència del govern, ostentant la condició de «Caudillo d'Espanya». El nou estat s'inspirava en el feixisme i defensava el model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme.
Una repressió sistemàtica
La construcció de l'estat franquista va anar acompanyada d'una violència extrema. Moltes persones van ser assassinades per ser símbols de la República. Van ser executats nombrosos polítics del bàndol republicà.
La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic, planificat, i va ser duta a terme per l'exèrcit i pels militants de la Falange contra qualsevol sospitós de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació.
Els catalans de Burgos
La guerra fou també una guerra civil catalana, amb catalans a tots dos bàndols, tot i que hi havia més republicans que no pas insurrectes. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans van fugir a la zona nacional i molts es van afiliar a les milícies falangistes. Així, als carlins, falangistes i membres de la CEDA s'hi afegien els qui podien fugir de la zona republicana a causa de la persecució que es va produir a l'inici de la revolució social.
La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937)
Les tropes insurrectes tenien com a principal objectiu prendre Madrid. Van ocupar Badajoz i van aconseguir obrir un enllaç amb l'exèrcit del nord. Franco va decidir desviar-se cap a Toledo i posar fi al setge de l'Alcàsser. A la darreria de l'octubre ja era a les portes de Madrid.
La conquesta de la capital podia ser imminent, però els republicans van obrir trinxeres i resistien amb el lema «No passaran!».
Al novembre, el govern republicà va prendre la decisió de traslladar-se a València. Madrid, mentrestant, va resistir als atacs dels feixistes i a les constants incursions aèries.
A Catalunya, les columnes de milicians voluntaris van desplaçar-se a Aragó amb la intenció de recuperar Osca i Saragossa, però no aconseguiren reconquerir el territori. Alhora, es va intentar recuperar Mallorca per a la República.
Els insurrectes van iniciar dues maniobres d'encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb València:
- La primera maniobra va ser la batalla del Jarama, en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans.
- La segona va ser la batalla de Guadalajara, on les tropes de Franco van patir una derrota contundent.
D'altra banda, els feixistes van aconseguir ocupar Màlaga i van reduir el territori andalús en mans de la República.
L'ocupació del nord (abril – octubre del 1937)
Franco va concentrar els esforços a la zona nord. Els insurrectes controlaven Navarra, Àlaba i Sant Sebastià, però el gruix del territori basc pertanyia a la República.
Els insurrectes van atacar Biscaia. La ciutat basca de Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi. Es va produir així per primera vegada en la història un bombardeig aeri massiu sobre població civil. Bilbao també va ser ocupada.
La República va emprendre l'atac de Brunete i el de Belchite, però les tropes de Franco van ocupar Santander i Astúries.
L'arribada a la Mediterrània (1937-1938)
Els comandaments militars van intentar un seguit de reformes en l'exèrcit, el qual va desfermar diferents ofensives; la més important va tenir lloc a Terol, on es va lliurar una gran batalla que va comportar l'ocupació republicana de la ciutat.
Però l'exèrcit de Franco va tornar a ocupar Terol més tard i va iniciar la campanya d'Aragó, que va comportar el desplaçament del front cap a Catalunya. Els nacionals van ocupar Lleida i Gandesa i, poc després, altres ciutats. L'ofensiva continuà cap al sud, fins a assolir la Mediterrània per Vinaròs, amb València com a nou i imminent objectiu. El territori republicà es va dividir en dues zones i Catalunya va quedar aïllada de la resta.
L'ocupació de Catalunya (1938-1939)
El progrés de les tropes insurrectes va quedar aturat quan l'exèrcit republicà va reorganitzar les unitats des de Catalunya i va desfermar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura. L'única esperança del bàndol republicà per guanyar la guerra era reconquerir territori.
La batalla de l'Ebre va ser un dels episodis militars més decisius de la guerra. Va començar amb un atac dels republicans que van fer-se forts i van resistir durant tres mesos. Franco hi va enviar reforços i va aconseguir aturar l'avanç. A continuació va contraatacar i es va considerar acabada la batalla el 16 de novembre del 1938, amb la victòria feixista.
Franco va decidir ocupar Catalunya. Van caure Tarragona, Barcelona i, posteriorment, Girona, la qual cosa va produir l'èxode cap a França de milers de refugiats.
La fi de la guerra (febrer – abril del 1939)
El febrer de 1939, l'únic territori en mans de la República era l'anomenada zona centre. Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern republicà dirigida pel coronel Segismundo Casado (anomenat sovint erròniament Sanjurjo), que havia mantingut contactes amb el servei d'espionatge franquista des de feia mesos per lliurar la ciutat i negociar amb Franco.
El coronel va aconseguir el seu objectiu. Es va crear la Junta de Defensa amb la missió de negociar amb Franco una «pau honorable». Però Franco només va acceptar una rendició incondicional i va obligar els defensors de la ciutat a lliurar les armes. Franco va entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència.
Els dies posteriors, l'exèrcit franquista va conquerir tota la zona mediterrània. El dia 1 d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer comunicat de guerra, anunciant la derrota de l'exèrcit republicà i la fi del conflicte.
Mort, carestia i destrucció
La guerra va comportar misèria i mort per a milers de persones. Hi havia una greu mancança d'aliments i la desnutrició va provocar malalties i morts. Es va produir una forta reducció de la producció industrial. La guerra va comportar la destrucció d'una bona part de les infraestructures i de les comunicacions. Els bombardejos van afectar durament la població civil. Es van crear milers de refugis subterranis per protegir-se dels atacs.
La població desplaçada: refugiats i exiliats
Des dels primers dies de la guerra, la població civil d'ambdós bàndols va fugir del territori on es trobava. Al final del conflicte, prop de mig milió d'espanyols es van exiliar a França i molts van ser reclosos en camps de concentració.