Guerra Civil Espanyola: causes, bàndols i inici de la insurrecció

Front Popular: la repressió contra les esquerres durant el Bienni Negre va propiciar que aquestes unissin les seves forces contra el govern conservador. Les eleccions del 16 de febrer de 1936 van fer que s'enfrontessin dos blocs antagònics: la dreta i les esquerres.

Presentar-se a les eleccions, els partits de l'esquerra es van agrupar en el Front Popular. La CNT no va participar, però tampoc va demanar l'abstenció.

En les eleccions van guanyar el Front Popular. Manuel Azaña va ser nomenat president de la República i Casares Quiroga, cap del govern. Un cop al govern, va decretar una amnistia, el govern de la Generalitat va tornar a ser presidit per Companys i va ser restablert l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

La nova situació va ser rebuda amb les dretes amb un rebuig absolut: molts propietaris de terres es van oposar a les mesures, l'Església va tractar d'allunyar cap a la República els seus fidels i Falange Española va assolir un fort protagonisme i va fomentar un clima d'enfrontament civil i de desestabilització política.

La creació d'un clima de violència era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d'Estat militar contra la República. La mateixa nit de les eleccions de febrer, el general Franco va intentar declarar l'estat de guerra. En els primers moments, la conspiració militar va tenir poca força i una mala organització, fins que hi va posar el general Mola, l'autèntic cap del cop d'Estat fins al juliol de 1936. També es van establir contactes amb la Itàlia feixista i amb l'Alemanya nazi.

L'alçament es va veure accelerat com a conseqüència de l'assassinat de José Calvo Sotelo. S'inicià a Melilla el 17 de juliol de 1936 i es va estendre per tota la zona del protectorat marroquí, al temps que el general Franco assegurava el seu èxit a Canàries.

2. Las causes de la sublevació: l'oposició de gran part dels sectors conservadors espanyols a l'admocració, a la politització i al reformisme social de la 2a República es van traduir en una acció colpista que es va iniciar el 17 de juliol de 1936, data en la qual el coronel Yagüe, a Melilla, es va aixecar en armes contra la República.

La insurrecció es va estendre ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, que ja s'havia assegurat el triomf a les Canàries, es va dirigir cap a la Península. En dos dies es van fer amb Pamplona, Sevilla, Castella la Vella i part d'Aragó.

El 19 de juliol, Casares Quiroga va ser substituït per José Giral com a cap del govern. La insurrecció va fracassar a les zones industrials del País Basc, Catalunya, Madrid, Astúries, Santander, Llevant, part de Castella, Extremadura i Andalusia.

Bàndols dels insurrectes: estava format per militars conservadors, monàrquics de dreta, grups catòlics, falangistes, tradicionalistes i tots els qui s'oposaven a les reformes de la República. Es definien com a 'nacionals' i 'catòlics'.

Bàndol republicà: estava constituït per les classes populars: obrers i empleats urbans, petita burgesia i pagesia sense terres. La majoria estaven afiliats a les organitzacions socialistes i comunistes. Eren anomenats 'rojos' per la dreta. Al seu costat hi havia també les classes mitjanes i els intel·lectuals i artistes.

Defensaven la legitimitat republicana i les reformes de la República.

Evolució política: els grups polítics i socials que havien donat suport a la insurrecció militar no tenien un projecte comú que oferís coherència política a la rebel·lió militar. L'exèrcit va esdevenir la columna vertebral del nou règim, va dur sempre la iniciativa política i va ser l'encarregat d'organitzar el nou Estat.

El 24 de juliol de 1936, es va crear la Junta de Defensa Nacional.