La Guerra Freda: De la Distensió al Rebrotament (1970-1991)
L'acostament entre l'Europa occidental i oriental
L'exemple més clar de la millora de les relacions va ser el canvi de política que va tenir lloc a la República Federal Alemanya (RFA). L'arribada al poder de Willy Brandt va significar l'inici d'una política d'acostament amb l'est. En la mateixa línia s'emmarca el Tractat de Varsòvia, que va normalitzar les relacions entre la RFA i Polònia. El 1972, Willy Brandt va aconseguir el reconeixement dels dos estats alemanys i, l'any següent, l'ingrés a l'ONU.
L'esperit d'Helsinki
La culminació de la nova política d'entesa i distensió internacional va ser la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa, que es va celebrar a Hèlsinki. La conferència va concloure amb l'elaboració d'un document en el qual els països signants reconeixien les fronteres sorgides de la Segona Guerra Mundial. La conferència encarnava la voluntat dels dos blocs de crear un fòrum de diàleg permanent.
Rebrotada i final de la Guerra Freda (1976-1991)
A partir del 1975, les relacions entre les dues superpotències van tornar a refredar-se, i a principis dels anys 80 van tornar a arribar a nivells de tensió.
La posició dels Estats Units i la Unió Soviètica
A mitjans dels setanta, la posició hegemònica dels Estats Units estava afeblida. A més, el país travessava una situació econòmica greu provocada per la pujada del preu del petroli el 1973 i per l'augment del deute extern. La segona crisi del petroli del 1979 encara va empitjorar més la situació.
Per la seva part, la Unió Soviètica (URSS) n'havia sortit reforçada amb la instauració de règims comunistes en diversos països asiàtics, i la crisi del petroli havia afectat menys la seva àrea de control.
Estratègies de les superpotències
El 1977, l'URSS va iniciar el desplegament de míssils nuclears per Europa oriental, amb l'objectiu d'intimidar els països europeus occidentals. Els Estats Units van incrementar el seu suport a tots els moviments revolucionaris del tercer món, reforçats per la crisi econòmica. Aquesta estratègia es va materialitzar a l'Àfrica en la instal·lació de règims d'inspiració marxista (Angola, Moçambic i Etiòpia) i a l'Amèrica Llatina en el suport a la revolució sandinista del 1979 a Nicaragua i a les guerrilles del Salvador i Guatemala.