La Guerra Freda: Ideologies, Conflictes i Conseqüències

1. La Guerra Freda i les Relacions Internacionals

Hi ha un enfrontament entre Estats Units i la Unió Soviètica, que van intentar mantenir el contrari dins dels seus límits i evitar-ne l’expansió. Però també hi havia guerra fora d’Europa, on la descomposició dels imperis colonials obria nous fronts, sobretot a Àsia.

4.1 Les Ideologies de la Guerra Freda

Les dues potències justificaven ideològicament l’enfrontament. L’ambaixador dels Estats Units va ser el primer en utilitzar una política de fermesa i vigilància. El president nord-americà, amb l’objectiu de facilitar la política comunista, va concedir ajuts econòmics als països afectats per la Segona Guerra Mundial i va donar suport als règims democràtics que formaven l’anomenat “món lliure”. En canvi, els Estats Units donaven suport a dictadures autoritàries amb l’única condició que fossin anticomunistes. El 1949, els soviètics van fer esclatar la seva primera bomba atòmica. Els dirigents polítics nord-americans consolidaren el front interior practicant una propaganda anticomunista molt primària que es va manifestar de manera força efectiva. Joseph McCarthy va desencadenar el que es coneix com a “cacera de bruixes”. Les autoritats van perseguir tothom que fos sospitós de simpatitzar amb l’URSS o el comunisme. La Unió Soviètica va crear el Kominform, que tenia per finalitat coordinar la política dels partits comunistes dels països de l’esfera soviètica, a més dels de França i Itàlia. El Kominform va fer seva la teoria segons la qual el món restava dividit en dos blocs: l’imperialista i antidemocràtic, amb els Estats Units com a principal representant, i l’antiimperialisme i democràtic defensat per l’URSS. En l’àrea soviètica també hi va haver persecucions ideològiques. Milers de ciutadans van ser deportats i internats en camps de treball.

4.2 La Distensió (1956-1975)

Stalin va morir i va ser substituït per Nikita, un dirigent més liberal que va iniciar el procés de desestalinització. El XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el 1956, va proposar el concepte de coexistència pacífica en substitució del de guerra freda. L’URSS va aconseguir instaurar la seva harmonia a l’Europa de l’Est, tot i que va tenir problemes seriosos a Hongria. El 1961 es va construir un mur a Berlín, que va dividir la ciutat entre socialistes i comunistes. En la part comunista es vivia millor. Tant l’URSS com els Estats Units s’adonaren que mantenir la guàrdia militar de manera indefinida era excessivament costós. S’activa la Comissió de Desarmament per part de la ONU, que es va establir com a pont de diàleg. A la conferència de Camp David (1959), el president nord-americà i el líder soviètic van parlar per primera vegada de la necessitat urgent del desarmament nuclear i de la voluntat de resoldre les tensions internacionals per mitjans pacífics i negociacions.

4.3 El Nou Clima de la Guerra Freda

La tensió internacional va augmentar simultàniament en llocs on ja hi havia hagut conflictes i en d’altres que fins aleshores eren considerats tranquils, malgrat que els acords de la cimera de Hèlsinki haguessin transmès un missatge d’optimisme al món i li haguessin fet concebre esperances. L’escalada de la tensió entre el 1975 i 1985 es va concretar en els fets següents:

• La implantació de règims comunistes al Vietnam, Laos i Cambodja.
• La pèrdua d’imatge internacional dels Estats Units.
• L’augment de la influència de l’URSS en el continent africà.
• La intervenció militar soviètica a l’Afganistan.
• La modernització accelerada de l’arsenal militar tant de l’URSS com dels Estats Units.
• La desestabilització a l’Amèrica Central: la revolució sandinista a Nicaragua, les guerrilles al Salvador i l’amenaça de nacionalització del canal de Panamà.
• El boicot soviètic als Jocs Olímpics de Los Angeles (1984).

La guerra va acabar de manera inesperada quan la URSS es va dissoldre el 1991.