Guerra Successió Espanyola i Decrets de Nova Planta (s. XVIII)

Guerra de Successió Espanyola (1701-1714)

Carles II, que havia mort sense descendència, va nomenar successor Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França i besnét de Felip IV, qui va ser coronat amb el títol de Felip V. Acabava així la dinastia dels Habsburg i arribava al tron espanyol la dinastia dels Borbons.

Molt aviat, però, es va formar un bàndol dins i fora d'Espanya que no acceptava el nou rei i donava suport al pretendent, l'Arxiduc Carles d'Habsburg. La guerra civil i europea va esclatar.

El conflicte tenia una doble perspectiva:

• Perspectiva internacional: L'ascens al tron espanyol de Felip V representava l'hegemonia francesa i la temuda unió d'Espanya i França sota un mateix monarca. Aquest perill va portar Anglaterra i Holanda a donar suport al candidat austríac, que, per descomptat, era sustentat pels Habsburg de Viena. Les diverses potències europees es van posicionar davant el conflicte successori espanyol.
• Perspectiva interna: Felip V representava el model centralista francès, recolzat per la Corona de Castella, mentre que Carles d'Habsburg personificava el model foralista, recolzat per la Corona d'Aragó i, especialment, per Catalunya.

La guerra va acabar amb el triomf de Felip V. Al costat de les victòries militars d'Almansa, Brihuega i Villaviciosa, un esdeveniment internacional va ser clau per entendre el desenllaç del conflicte: Carles d'Habsburg va heretar el 1711 l'Imperi alemany i es va desinteressar de la seva aspiració a regnar a Espanya. Els seus aliats, Anglaterra i Holanda, van passar en aquell moment a veure amb prevenció la possible unió d'Espanya i Àustria sota un mateix monarca.

El Tractat d'Utrecht (1713)

La guerra va concloure amb la signatura del Tractat d'Utrecht el 1713. El tractat va estipular el següent:

• Felip V era reconegut per les potències europees com a Rei d'Espanya però renunciava a qualsevol possible dret a la corona francesa.
• Els Països Baixos espanyols i els territoris italians (Nàpols i Sardenya) van passar a Àustria.
• El regne de Savoia es va annexionar l'illa de Sicília.
• Anglaterra va obtenir Gibraltar, Menorca, el navili de permís (dret limitat a comerciar amb les Índies espanyoles) i el seient de negres (permís per comerciar amb esclaus a les Índies).

El Tractat d'Utrecht va marcar l'inici de l'hegemonia britànica.

Els Decrets de Nova Planta

Els Decrets de Nova Planta són un conjunt de decrets signats per Felip V després que les seves tropes ocupessin militarment, durant la Guerra de Successió, els diferents regnes i territoris de la Corona d'Aragó que no depenien del Consell d'Itàlia. Es promulgaren en les dates següents:

• Regnes de València i Aragó: 29 de juny de 1707.
• Regne de Mallorca: 28 de novembre de 1715.
• Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716.

Els Decrets de Nova Planta significaren la fi de les institucions pròpies dels països de la Corona d'Aragó, per bé que aquestes ja havien perdut qualsevol influència real durant els successius regnats dels reis de la Casa d'Habsburg.

Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que nominalment continuaren existint.

L'Estat central s'organitzà en províncies governades per un Capità General i una audiència, que s'encarregaren de l'administració. Per a l'administració econòmica i financera s'establiren les Intendències provincials, seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents.

Per al govern central es crearen les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema de Consells dels reis Habsburg fou abolit, excepte el Consell de Castella, que centralitzà el poder. Es crearen també unes Corts úniques per a tot el territori, amb seu a Madrid. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó.

No s'abolí a tots els regnes tot el dret foral, atès que en alguns, com el de Mallorca, es conservaren certes particularitats.