Balls llatins: origen, història i estils (samba, txa-txa-txa, rumba)

Origen i popularització dels balls llatins

Els balls llatins es practiquen a Europa des de principis del segle XX, encara que el seu origen el trobem a finals del segle anterior, quan els estils de música espanyols, portuguesos, africans i indis es van anar barrejant i fonent a Amèrica.

De totes les danses llatines existents, només cinc han estat incloses en els balls esportius. Són les següents:

• Samba
• Txa-txa-txa
• Rumba
• Pasdoble
• Jive

A continuació, us presentem cadascun d'aquests balls llatins:

Samba: el ritme del Carnaval de Rio

Originària de l'Àfrica però descoberta al Brasil, la samba és una dansa de l'Amèrica del Sud. Molt integrada en la cultura brasilera, aquesta dansa és el símbol de la festa del Carnaval de Rio. El seu nom ve de la paraula «semba», que vol dir 'melic'.

La música de la samba sorgeix de la música de percussió que tocaven els esclaus africans al Brasil. L'efecte hipnòtic d'aquests ritmes va ser l'origen del ball de la samba.

La samba no va arribar a Europa fins a principis del segle XX, encara que no va ser fins a finals de la dècada dels 30 i principis de la dels 40 que es va popularitzar, gràcies a la seva aparició en pel·lícules de Hollywood. Arran d'aquest boom, a poc a poc la variant internacional de la samba va anar agafant forma i va ser estandarditzada per a les competicions de balls esportius llatins.

No obstant això, la samba que es balla a Rio, per exemple, poc té a veure amb la samba de parella internacional. La samba es balla sobre un tempo ràpid de 2/4 (de vegades 4/4), d'entre 50 i 60 MPM (mesures per minut).

Txa-txa-txa: el so inconfusible de Cuba

Per trobar els orígens del txa-txa-txa hem d'acudir a la música que va generar aquest estil. El 1948, Enrique Jorrín va reorquestrar un cant popular mexicà barrejant dos ritmes cubans: el danzón i el montuno.

Aquesta cançó va ser gravada i difosa cinc anys més tard amb el títol d'«Engañadora» i va ser un gran èxit. Aquesta cançó, però, tenia una particularitat que els ballarins de l'època van apreciar gairebé a l'instant: tenia tres cops de bongó molt seguits. Aquests cops van ser l'origen del ball del txa-txa-txa i també del seu nom: txa-txa-txa, com els tres cops del ritme.

El txa-txa-txa té influències de la rumba i del mambo (molt ballat en aquella època). Aquest ball es va difondre molt ràpidament des del continent americà fins a Europa al voltant de l'any 1954, alhora que la seva música. El txa-txa-txa es balla sobre un tempo lent de 4/4, d'entre 32 i 34 MPM.

Artistes com Pérez Prado, Tito Puente o Harry Belafonte van ajudar a difondre el txa-txa-txa arreu del món.

Rumba: el ball de l'amor i la sensualitat

Molts consideren la rumba com el ball de l'amor. Els moviments lents dels ballarins donen a aquest ball una sensualitat particular que no deixa indiferent ningú.

La rumba té el seu origen en les danses populars de Cuba, principalment l'havanera o la guajira. El seu nom ve del terme que, segons la tradició cubana, significa 'ballar': «rumbear».

La primera versió de rumba que es coneix va sorgir l'any 1920 amb el nom de rumba-bolero. És una rumba lenta en la qual els ballarins ballaven molt a prop l'un de l'altre. Era semblant a l'slow fox modern que es coneix actualment.

Però la rumba, tal com la coneixem actualment, apareix als anys 40, desenvolupada als Estats Units i a Anglaterra. En aquesta rumba, els ballarins estan més distanciats, la qual cosa permet intercalar fases dinàmiques amb gestos lànguids. L'establiment de l'estil definitiu de la rumba es va produir l'any 1947, a Milà, durant un congrés internacional de professors de ball.