Guia completa de llengua catalana: propietats textuals, variació i ortografia

El Text i les seves Propietats

Text: missatge amb sentit complet constituït per un conjunt estructurat de signes lingüístics, és a dir, d'elements amb un significant associat amb un significat i que remeten a uns objectes, persones, esdeveniments... extralingüístics que anomenem referents.

Pragmàtica: estudi de la situació comunicativa.

Morfema: mínima unitat lingüística amb significat.

Les propietats textuals

El text és l'única unitat lingüística amb funció comunicativa.

Adequació al context comunicatiu

El text s'ha d'inserir bé dins de la situació comunicativa constituïda per uns interlocutors en particular, amb una finalitat, un tema i un canal. També formen part de la situació l'espai i el temps de l'acte de parla. Un text adequat fa ús del registre i del gènere textuals que més convinguin a la situació.

Coherència informativa

Perquè un text comuniqui un missatge ha de ser coherent, és a dir, ha de girar al voltant d'un sol tema, al qual se supediten seguint una lògica les diferents parts del text. Un text coherent exigeix una estructura clara i una bona planificació del contingut dels paràgrafs. Complir les regles següents:

• Regla de progressió: el text ha d'avançar aportant informació nova.
• Regla de repetició: si no es repeteixen certes informacions importants, el text no es pot seguir bé.
• Regla de no-contradicció: el text ha d'avançar amb lògica.
• Regla de relació: el que es diu ha de tenir relació amb el món representat.

Cohesió

Un text ben informat ha d'estar mínimament cohesionat per mitjà de mecanismes anafòrics i de connexió.

Correcció

Un text construït no pot contenir faltes ortogràfiques, morfològiques, sintàctiques ni semàntiques. També es consideren dues altres propietats textuals: l'estilística i la presentació.

La Connexió Textual

És un mecanisme de cohesió textual que uneix parts d'un text. Els connectors textuals es construeixen a partir de diferents categories gramaticals. Els connectors textuals poden ser de 4 tipus:

Additius

Sumen una nova informació a la que ja s'ha dit. Subtipus:

• Continuïtat: i, a continuació, a més; doncs, doncs bé.
• Intensificació: encara més, més encara.
• Distribució: d'una banda... de l'altra; per un costat... per l'altre, d'entrada, per començar, en primer lloc, en segon... finalment, per acabar.
• Digressió: per cert, a propòsit.
• Generalització: en general, generalment.
• Especificació: en concret, especialment, en especial, particularment.
• Ampliació: en efecte, efectivament, certament.
• Equivalència: de la mateixa manera, de manera semblant, igualment, així mateix, xallament.

Disjuntius

Expresse el que es dirà si és una alternativa del que ja s'ha dit. Subtipus:

• De reformulació parafràstica: és a dir, o sigui, això és, en altres paraules, dit d'una altra manera, vull dir.
• De reformulació no parafràstica: més ben dit, encara millor, més aviat.
• Exemplificació: per exemple, a tall d'exemple, posem per cas, així per exemple.
• De resum: en resum, en síntesi, comptat i debatut, ras i curt, total.

Contrastius

Donen a entendre que el que segueix és una informació oposada a la que s'ha donat. Subtipus:

• Oposició: tanmateix, en canvi, ara bé, si no, en cas contrari.
• Restricció: si més no, almenys.
• Concessió: no obstant això, tot i això, malgrat tot, de tota manera, sigui com sigui, prò.
• Refutació: al contrari, ben/tot al contrari.
• Contraposició: en realitat, de fet, fet i fet, ben mirat.

Consecutius

Indiquen que segueix una conseqüència del que s'ha dit: per tant, així doncs, per consegüent, conseqüentment, en conseqüència.

Variació Lingüística

Hi ha 2 tipus de variació lingüística:

Les varietats dialectals

Identifiquen grups de parlants, pertanyents a diferents terres, generacions, èpoques o sectors de la societat.

Varietat funcional o registre

Diferents modalitats de llengua que empra un mateix parlant per tal d'adaptar-se a cada situació comunicativa.

Registres formals i no formals

Depenen d'un tema, intencionalitat, canal i grau de formalitat.

Els 5 registres bàsics

• Formalitat alta: registre científic i tècnic, literari i culte en general.
• Formalitat mitjana-alta: registre estàndard.
• Formalitat baixa: registre col·loquial.

Varietat científica: tema (especialitzat), canal (escrit), grau formalitat (alt), intencionalitat (objectiva).

Varietat estàndard: general; escrit o oral; mitjà; +- objectiva.

Col·loquial: general; oral espontani; baix; subjectiva.

Àmbit d'ús

Quan parlem o fem servir diferents àmbits d'ús ens referim a on s'utilitza la llengua. Hi ha àmbits privats que demanen un llenguatge +- informal i àmbits públics que donen lloc a uns tipus de text amb un llenguatge acurat i amb característiques específiques. Els diferents àmbits d'ús es concreten en diversos gèneres textuals (informe tècnic, article d'opinió, instància, comentari de text, reportatge, espot, poema...).

Els Llenguatges d'Especialitat

Són tecnològicament els diferents llenguatges científics i tècnics com els dels altres àmbits d'ús, professions i activitats de lleure. Aquests llenguatges parteixen del registre cientificotècnic, culte en general, però afegint-hi un lèxic específic.

Els textos científics i tècnics

Són els que s'utilitzen en textos explicatius. Un primer tret essencial del llenguatge científic és l'objectivitat.

• Factors contextuals: quadre, tema, etc.
• Expressió en general: objectiva, freda, precisa, universal.
• Sintaxi: ús d'oracions enunciatives.
• Lèxic: ús de termes que denoten unívocament els conceptes de les diferents especialitats; molts termes tenen arrels gregues o llatines, d'altres provenen de llengües modernes; ús de llenguatges formalitzats.
• Gèneres textuals: tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals...

Textos humanístics

Tenen caràcter especulatiu o doctrinal perquè no sorgeixen de l'experimentació i perquè estan subjectes a revisions +- profundes dels seus continguts.

Característiques

• Utilitzen el registre culte en general; són més elaborats per la forma d'expressió; presenten una terminologia menys fixada; contenen un gran nombre de termes abstractes.
• Utilitzen textos expositius.
• L'assaig és un gènere caraterístic dels textos humanístics.
• Factors contextuals: del quadre.
• Expressió en general: afany de claredat i redacció elaborada, freqüentment té un estil personal.
• Sintaxi: gran riquesa de construccions, sovint complexes.
• Lèxic: terminologia poc fixada.
• Gèneres textuals: article d'opinió, assaig...

Aspectes Ortogràfics i Gramaticals

La dièresi

S'escriu dièresi sobre i, u per indicar que dues vocals no formen diftong (raïm, pűc); també per indicar que cal pronunciar la u dels grups gu, qu (pingüí).

Accents

Els monosíl·labs no s'accentuen (dol, pis); els esdrúixols sempre (fonètica, història). Per distingir mots s'accentua (s'és). Els mots aguts s'accentuen si acaben en vocal o vocal + s, en, in (stà, stàs). Els mots plans s'accentuen a la inversa que els aguts.

Alternança a/e

Llexema tònic (tal com el pronunciem - m'atrau, atrau). Llexema atòmic (sempre -a-: traiem, trauria, traurem).

Alternança o/u

Llexema tònic (puc, pot, surto, vull, vol). Llexema atònic -o- (cognim, sortiu, podem, podríem, voldríem).

Excepció dels mots

voler, poder -> puguem, vulguem, pugueu, vulgueu.

Definicions

• Neologisme: paraula creada a partir d'una necessitat.
• Connotació: significats secundaris d'alguna cosa.
• Denotació: significat primer d'una paraula.
• Arcaïzme: ús de mots, formes o construccions antiquats.
• Barbarisme: forma lingüística dins d'una llengua determinada d'origen estranger, no assimilada i normativament rebutjada.