Guia de Conceptes Polítics i Socials Clau

Sistema Polític dels EUA: Poders i Eleccions

Els EUA són una república federal constitucional. El govern es basa en la separació de poders. El federalisme és un sistema polític on les funcions de govern es reparteixen entre el poder central i els estats associats. El Govern Federal exerceix les competències mínimes i indispensables per a garantir la unitat política i econòmica de la nació.

Poder Executiu

Comprèn el President, el Vicepresident, el Gabinet i els Secretaris. Inclou agències com la CIA, l'FBI i la DEA. El President ha de ser major de 35 anys i pot exercir un màxim de dos mandats de quatre anys.

Poder Legislatiu

Format per la Cambra de Representants i el Senat, que constitueixen el Congrés dels EUA. És l'encarregat de promulgar lleis, declarar la guerra i té poders substancials d'investigació. La seva seu és el Capitoli a Washington D.C.

La Cambra de Representants

Té un total de 435 membres, escollits cada dos anys. En cas d'empat electoral per a la presidència, el President és escollit pels representants.

El Senat

Està format per 100 senadors, dos per cada estat, amb un mandat de sis anys. El Vicepresident és el president del Senat i decideix sobre les designacions presidencials i aprova tractats internacionals.

Poder Judicial

Comprèn la Cort Suprema, els tribunals d'apel·lació, els jutjats federals i tribunals especials, com el Tribunal de Comptes.

Sistema Electoral

Els ciutadans majors de 18 anys han de registrar-se prèviament per votar. Les eleccions presidencials se celebren cada quatre anys. El model és indirecte: el President i el Vicepresident són escollits pels col·legis electorals, no directament pels ciutadans. Cada estat escull compromissaris, sumant un total de 538, que formen el col·legi electoral. Per guanyar les eleccions, un candidat demòcrata o republicà necessita obtenir 270 vots o més.

Societat Occidental: Boom Econòmic i Moviments Socials (1950-1980)

Aquest període es caracteritza per un boom econòmic a Occident. El 1951, la producció industrial ja superava la dels anys 30. Es va produir una tercera revolució agrícola, amb un increment significatiu de la productivitat. A Gran Bretanya, els laboristes van impulsar canvis; a França, els gaullistes sociodemòcrates; i a Alemanya i Itàlia, les esquerres.

Es va consolidar l'Estat del Benestar com a solució a les tensions socials del període (crisi postguerra, contrarestar el comunisme), buscant afavorir l'estabilitat política i social. Això va incloure l'ensenyament obligatori, l'ampliació de pensions i la creació de la Comunitat Europea (més tard UE). Entre 1967 i 1968, els moviments estudiantils i obrers van generar una crisi, donant lloc a la formació de grups d'extrema dreta i esquerra (anarquistes, totalitaristes, etc.) que es van rebel·lar contra les autoritats.

Adolfo Suárez i la Transició Espanyola

Adolfo Suárez va ser la figura principal de la Transició. Va representar una Espanya de canvi, preparada per deixar enrere el franquisme i obrir-se a la Comunitat Europea. Arias Navarro només va durar mig any com a president, ja que la seva ideologia no quallava.

Suárez, que venia del costat franquista com a director de TVE, va liderar el procés de transició i obertura. Durant tot el seu mandat (1977-1981), va tractar d'assimilar el model espanyol a l'europeu. Les primeres polítiques impulsades van ser la legalització de molts partits polítics, inclòs el comunista un any més tard, i la Reforma Política. El 1976, va posar fi al franquisme: va liquidar les Corts franquistes i va iniciar un procés constituent votat en un referèndum el mateix any.

Se li atribueix el mèrit d'encapçalar la Transició en un moment difícil, amb amenaces de cop d'estat i un atur elevat. Malgrat les dificultats, va convocar eleccions lliures i competitives el 1977, que va guanyar amb la UCD. Es va redactar una Constitució que representava un pacte entre les forces democràtiques i el franquisme moderat. El 1979, va tornar a guanyar les eleccions, però a causa de contradiccions internes, va dimitir el 1981.

Laïcització i Fonamentalisme Religiós

El laïcisme ha inspirat actuacions polítiques amb tendències liberals, tolerants i, en alguns casos, agressives. En les religions monoteistes, han aparegut corrents fonamentalistes amb força, especialment en l'islam i el judaisme.

El fenomen més destacat és el despertar religiós dels països islàmics, on un fonamentalisme s'oposa als processos de "llatinització" o occidentalització. El somni integrista és reconquistar la societat per als valors de l'islam i concloure l'obra iniciada pel profeta.