Guia del Realisme literari: França, Rússia i Anglaterra

El Realisme francès

Marie-Henri Beyle, "Stendhal" (1783-1842)

Notes biogràfiques

• Situat entre el Romanticisme i el Realisme, és el creador de la novel·la psicològica, ja que no només descriu ambients i personatges, sinó que penetra a l'interior de la ment dels protagonistes.
• Va formar part de l'exèrcit napoleònic a causa de les seves marcades idees republicanes, fets que van condicionar la seva forma de vida i la seva posterior “fugida” d’Itàlia per no estar d'acord amb la nova ideologia postnapoleònica.
• Signava sempre les seves obres amb el pseudònim Stendhal, que procedeix de la petita ciutat alemanya de Stendal, bressol de molts artistes de l'època.
• Va ser expulsat d'Itàlia per donar suport al moviment d'independència; va tornar a París i va portar una vida d'autèntic “dandi”, acudint a salons literaris i sobrevivint amb les seves col·laboracions literàries.

Obres

1. Llibres de viatges: Roma, Nàpols i Florència (1817), redactat en forma de diari, alterna notes artístiques amb observacions polítiques. Passeig per Roma (1829) reflecteix la fascinació per l'arquitectura, la pintura i la història de la ciutat italiana.
2. Biografies: Racine i Shakespeare (1825) manifesta la seva admiració pel poeta anglès.
3. Assajos: Sobre l'amor (1822) és un assaig semiautobiogràfic que expressa unes idees bastant avançades sobre la naturalesa de l'amor, el matrimoni, el paper de la dona, la moral i la política. És una obra inspirada en Métilde Dembowski, model per a les heroïnes de les seves novel·les. Reflecteix allò que ell va anomenar la “Teoria de la Cristal·lització”, que es refereix al procés pel qual l'esperit, adaptant la realitat als seus desitjos, cobreix de perfeccions l'objecte de desig.
4. Novel·la històrica:
   • La cartoixa de Parma (1839): per la seva espontaneïtat, constitueix una confessió poètica sincera. Narra les vicissituds de Fabrizio del Dongo, un jove noble que es veu embolicat en les intrigues polítiques del ducat de Parma. Crea a partir d'ell un nou model d'heroi, un personatge aïllat psicològicament, allunyat de la societat i enfrontat a les seves imposicions i ideals. És el reflex de la pròpia personalitat de l'autor.
   • El roig i el negre (1830): es tracta d'una crònica analítica de la societat francesa durant la Restauració a través de Julien Sorel, un ambiciós jove de províncies que s'obre camí primer com a soldat (color roig de l'uniforme) i després com a sacerdot (color negre). L'objectiu de l'obra és presentar les ambicions de l'època i les contradiccions de l'emergent societat de classes. Per això, el tema de l'obra són els esforços de Sorel, fill d'un fuster de Verrières, per ascendir de condició social malgrat la seva joventut, dient als altres allò que volen sentir i fent allò que desitgen veure. Tot això amb un estil directe i objectiu en la narració.

Estructuralment, el llibre es divideix en dues parts o llibres, dividits en episodis encapçalats per un títol simbòlic i cites de literats i pensadors:

• Primera part: presenta en Julien, que prefereix passar el temps llegint llibres o somiant ser militar a l'exèrcit napoleònic que treballant amb el seu pare i els seus germans, els quals el renyen per ser un intel·lectual. En Julien es fa assistent del capellà local, qui més tard li aconsegueix un lloc com a educador dels fills del senyor de Rênal, batlle de Verrières. En Julien simula ser un sacerdot pietós, però en realitat la Bíblia només li interessa com a obra literària i per impressionar la gent repetint fragments en llatí de memòria. Comença una relació amb la senyora de Rênal, que acaba malament quan la seva criada, ressentida perquè en Julien l'ignora, ho proclama pel poble. El batlle decideix expulsar-lo i ell ingressa en un seminari ple d'enveges i intrigues. El director del seminari el recomana a casa del diplomàtic De la Mole perquè el contracti com a secretari.
• Segona part: narra el temps que en Julien passa a París amb els De la Mole. Intenta participar en la vida de l'alta societat, però els nobles el menyspreen pel seu origen humil; ell rebutja la hipocresia i el materialisme de l'alta societat. Comença una aventura amb Mathilde de la Mole, però ella rep una carta de la senyora de Rênal dient-li que és un faldiller. En Julien, ferit, intenta assassinar la senyora de Rênal, però no ho aconsegueix. És empresonat, però ella el perdona i en Julien decideix que és a ella a qui estima. Al final, tots dos moren: ell, penjat, i ella, de dolor.

Un dels elements originals de Stendhal rau en la forma narrativa, en la qual el lector segueix la història a través dels ulls de l’heroi. També per l’ús del “jo” i del monòleg, el lector segueix els moviments del pensament i dels sentiments del protagonista, els seus dubtes, la seva visió del món. Així, el narrador apareix esborrat i no fa la impressió de conduir la narració. És més, de vegades intervé per expressar els seus propis judicis, creant així una distància encara més gran en relació amb l’obra, la qual adquireix una independència absoluta.

“La novel·la ha de ser com un mirall en el camí” - Stendhal

Honoré de Balzac (1799-1850)

Notes biogràfiques

• És el veritable pare del realisme francès i autor d'una immensa obra.
• Fill d'un camperol convertit en funcionari públic, va estudiar lleis a París. Això no obstant, va decidir dedicar-se a l'escriptura, malgrat l'oposició paterna. Entre els anys 1822 i 1829 va viure en la més absoluta pobresa, escrivint teatre tràgic i novel·les melodramàtiques que gairebé no van tenir èxit, per la qual cosa va buscar en el periodisme, l'edició i la topografia una sortida per assegurar-se la independència econòmica.
• L'any 1833 va començar a mantenir correspondència amb qui seria la seva esposa, Eveline Hanska. Aquesta correspondència constitueix un document complet de la seva vida i obra, i ens mostra un Balzac amb una extraordinària voluntat per consagrar-se per damunt de tot a la literatura.

Característiques de la seva obra

• Proporciona una àmplia panoràmica sobre la societat francesa: ciutats industrials governades per les lleis dels diners i el capitalisme; reflex del poder dels diners, que canvia les conductes i enalteix la mediocritat.
• Presenta personatges que apareixen a través de diverses novel·les (són el nexe d'unió) en diferents moments de les seves vides, assenyalant els motius sentimentals i racionals que determinen les seves conductes. Va arribar a crear personatges que s'han convertit en arquetips universals, si bé el seu objectiu era que servissin de testimoni dels costums de l'època (metges, empresaris, banquers, avars, capellans... àvids de diners, sexe i luxe, com ell mateix).
• La seva producció literària es presenta sota quatre aspectes: filosòfic, exposició d'un sistema econòmic i social, intent de reviure l'enginy imaginatiu i interès pels costums (realisme).

Obres

1. Primers llibres: Va ser un període de prova curt que no va prosperar. Els primers intents van acabar en un fracàs estrepitós i, fins a un cert punt, van fer perillar la seva notable inclinació per la literatura. És així com va decidir començar en el periodisme, alhora que escrivia una sèrie de novel·les de caire eminentment popular. Aquestes novel·les van ser publicades amb pseudònims i seguint el model de Walter Scott, un èxit de vendes del moment.
2. Etapa d’èxit: L'any 1829 publica Els xuans, basada en la vida dels camperols bretons i el seu paper en la insurrecció monàrquica de l'any 1799, durant la Revolució Francesa. L'any 1830 també publica Fisiologia del matrimoni, que va provocar un gran escàndol en la societat moralista, però alhora manifestament hipòcrita. El llibre que definitivament el va consagrar com a autor va ser La pell de xagrī (1831), que constitueix un tractat filosòfic en format de novel·la que critica el desmesurat poder dels diners en certs individus.
3. La Comèdia Humana (1829-1850): Es tracta del conjunt de 90 novel·les que es relacionen entre si per la tècnica de reaparició de personatges.
   • Objectiu: Retratar la societat francesa de l'època, descrivint la diversitat d'ambients (la vida provinciana, la parisenca, la política i la camperola), així com convertir Balzac en l'historiador de la Restauració i dignificar la novel·la transformant-la en un gènere de primer ordre, presentant la societat de l'època i la psicologia dels personatges amb un estil molt personal. Fa una crítica social.
   • Anàlisi psicològica: Anàlisi psicològica dels personatges a partir de l'anàlisi de l'entorn en el qual es mouen. Segons Balzac, l'entorn i l'herència genètica condicionen el comportament de l’ésser humà; les pressions socials generen diferències entre els éssers humans, per la qual cosa es va proposar descriure cadascuna d'allò que ell anomenava “espècies humanes”. Així, apareixeran personatges perfectament creïbles i reals: usurers, cortesanes, dandis, herois èpics…, però tots atrapats en un món materialista de transaccions comercials i crisis financeres (l'avarícia serà un dels temes predilectes). Són 2.500 personatges que comprenen totes les classes socials i procedeixen tant del món rural com del de la burgesia.
   • Estil: Estilísticament, Balzac demostra en els seus diàlegs un extraordinari domini del llenguatge, adaptant-lo amb sorprenent habilitat per retratar una àmplia varietat de personatges. La seva prosa posseeix una riquesa i un dinamisme que la fa irresistible i absorbent per l'ús de diferents registres.

Entre les novel·les més conegudes trobem:

• Eugénie Grandet (1833): explica la història d'un pare miserable i obsessionat pels diners que destrueix la felicitat de la seva filla.
• La cosina Bette (1846): relat sobre la cruel venjança d'una vella gelosa i pobra.
• La recerca de l'absolut (1834): estudi sobre la monomania.
• Les il·lusions perdudes (1837-1843).
• El pare Goriot (1834): narra els excessius sacrificis d'un pare amb les seves filles ingrates. Goriot, un comerciant que es va enriquir amb el negoci de la pasta alimentària, es jubila després d'haver aconseguit amb esforç casar les seves filles, Anastasie i Delphine, a les quals estima apassionadament, amb un noble i un important financer. Les joves, avorrides, comencen aventures amoroses, es deixen portar pel ritme frenètic de la vida mundana i només es recorden del seu pare, que ara viu amb una miserable pensió, quan necessiten diners per satisfer els seus capricis. Empobrit per l'explotació de les seves filles, Goriot mor sol i amargat per la ingratitud de les noies i pel desastrós resultat dels seus sacrificis.

Gustave Flaubert (1821-1880)

Notes biogràfiques

Va pertànyer a una família de cirurgians de Rouen. Va estudiar Dret a París, carrera que va abandonar després que se li detectés epilèpsia. Va tenir relacions tempestuoses i va morir a Croisset després d’uns anys ombrívols.

Obres

El realisme arriba al seu cim amb Flaubert, autor d'un grapat d'obres on expressa la seva idea que “l'art és diví, refugi, consol i salvació”.

El 1869 va aparèixer L’educació sentimental, novel·la que explica les relacions sentimentals d’un burgès ric i una dona casada que, al final de l’obra, decideixen separar-se.

La seva obra culmina amb la novel·la Madame Bovary, publicada per capítols a la Revue de Paris. Aquesta novel·la és original pel seu antiromanticisme, tant ideològic (el desengany dels ideals de la protagonista) com formal (l'adopció d'un mètode de treball escrupolosament documental i d'un estil objectiu). La novel·la se centra en la figura d'una dona inquieta, insatisfeta, que no renuncia als seus somnis. És l'encarnació d'un cert rebuig a la mediocritat i símbol d'una frustració social i sentimental.

Madame Bovary converteix en matèria central de la novel·la el regne de la mediocritat, l'univers gris de l'home sense qualitats. L'heroi romàntic ha desaparegut i la novel·la gira al voltant de l'antiheroi (allò vulgar i pobre passa a formar part de la trama). És un món d'éssers les existències dels quals es componen d'insignificances, d'hipocresies i somnis.

Flaubert tracta de donar vida, mitjançant el domini del llenguatge, a allò mediocre i normal, als temes quotidians, als homes corrents. Destaca l'ús de l'estil indirecte lliure i la descripció objectiva per dissimular la presència del narrador omniscient i donar autonomia a allò narrat.

Aquesta novel·la està formada per trenta-cinc capítols. Són una successió de quadres que descriuen els moments d’una vida. El relat d’un adulteri banal. És la novel·la de la insatisfacció, de la frustració nascuda del desig no realitzat i de l’avorriment. La nostàlgia d’un temps, d’un ideal que no ha conegut mai però que veu en un imaginari construït per les seves lectures. L’ambient en què viu l'Emma és mediocre i de fracàs. Els seus somnis xoquen amb la realitat. En un món com aquest, entre viure la mediocritat o assumir-la amb èxit, l'Emma no n’assoleix cap i l’alternativa que té és el suïcidi.

L’originalitat de l’obra rau en el fet que els personatges, els llocs i les accions semblen tenir una existència autònoma. Flaubert domina l’estil indirecte lliure, que li permet ocupar una posició exterior. Trenca totes les convencions morals i literàries de la burgesia del segle XIX, amb una heroïna de ficció rebel i tan poc resignada al seu destí.

El Realisme rus

Igual que els altres realismes, mostra un interès per la novel·la. Reflecteix les causes de les dissorts socials i penetra en el món d’unes classes noves.

Característiques

• Descripció del paisatge natural, dels trets físics i la indumentària dels personatges. Això alenteix la narració.
• L’argument de vegades queda arraconat, igual que l’acció, que avança lentament.
• Sentiment molt fort de pietat i compassió cap als miserables.
• Recerca d’un sentit profund a la vida amb una preocupació moral i filosòfica.

Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910)

Notes biogràfiques

Aristòcrata i propietari rural de Iàsnaia Poliana, orfe des dels 9 anys, va viure amb uns oncles religiosos i cultes. Va estudiar a la Universitat de Kazan, que va abandonar per estudiar la Bíblia i les obres de Puixkin i Rousseau. Va intentar millorar la vida dels serfs de les seves terres i va voler canviar l’aristocràcia moscovita. Es va incorporar a l’exèrcit rus, on va tenir contacte amb els cosacs, experiència que li va permetre escriure una de les seves millors narracions curtes, Els cosacs, on compara la vida moscovita amb la vida lliure d’aquest poble de guerrers. Va viatjar a Anglaterra, va administrar les seves terres i va tenir quinze fills.

Obres

Les seves obres més importants són Guerra i pau i Anna Karènina. Altres obres són: Històries per al poble, La mort d'Ivan Ilitx i El poder de les tenebres.

La seva obra més coneguda és Anna Karènina. Tot i que pot semblar una simple història sentimental amb un final tràgic, no es pot obviar la voluntat moralitzadora de Tolstoi, que critica la hipocresia dominant de l’aristocràcia de l’època. La dificultat de ser honest en una societat hipòcrita. El conflicte d’Anna és no ser ni prou honesta ni prou deshonesta amb ella mateixa.

Tolstoi és un escriptor racionalista, objectiu i materialista, d’un vitalisme esperançat i una moral optimista, que creu en la transformació de l’ésser humà gràcies a la bondat natural, que portarà a abandonar la felicitat il·lusòria i a cercar una manera de viure més ajustada a la naturalesa. De fet, ell va intentar renunciar a totes les seves propietats per repartir-les entre els seus camperols, cosa que no va aconseguir a causa de l’oposició de la seva família.

Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881)

Notes biogràfiques

De jove, va entrar en contacte amb uns intel·lectuals socialistes perseguits pel règim tsarista. Va ser detingut, empresonat i condemnat a mort, però li van commutar la condemna per l’exili a Sibèria. Va viatjar per Europa, on li va augmentar l’afició pel joc.

Obres

Pobra gent, Memòries de la casa dels morts, El jugador, Crim i càstig, L’idiota i Els germans Karamàzov.

Crim i càstig és la seva obra més important. Després de la consumació d’un crim hi ha un càstig, que no és el que imposa la justícia, sinó l’autocondemna, la penitència. La violència és humana i qualsevol crim és una violació de les normes ètiques i humanes. Dostoievski jutja el moviment revolucionari del seu temps com una reacció d’homes ressentits i ambiciosos.

A Els germans Karamàzov, Dostoievski rescata la figura del seu pare, tirà i alcohòlic, per recrear el debat entre el bé i el mal, el concepte de llibertat, de moral i la salvació del pecat per mitjà del patiment. L’eix central de l’obra és el xoc entre el llibertí Fiódor Karamàzov i els seus quatre fills, l'aversió cap al pare i el seu assassinat per part d’un d’ells.

Nikolai Gógol (1809-1852)

Notes biogràfiques

Nascut a Ucraïna, de ben jove es va traslladar a Sant Petersburg, on va intentar fer d'actor, de pintor i d'historiador, sense cap èxit. Va derivar cap a la literatura conreant diversos registres i evolucionant des d'un incipient romanticisme fins a l'anomenat "realisme crític". La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, per bé que intentés aplicar-hi el sarcasme.

Obres

Escriptor, dramaturg i poeta ucraïnès en llengua russa.

Els seus treballs més importants són la novel·la, o, com ell mateix la descrivia, el poema èpic en prosa sobre l'heroi ucraïnès, Taràs Bulba, la comèdia L'inspector general i, sobretot, la novel·la Les ànimes mortes, un gran fresc sobre l'Imperi Rus encara feudal que pica a les portes del capitalisme. Va escriure una segona part d'aquesta novel·la, però la va acabar destruint pocs dies abans de morir.

Va ser presentat a Aleksandr Puixkin, qui el va encoratjar a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i la nostàlgia que en resultava li van inspirar les Vespres en una granja prop de Dikanka (1831-1832). Aquest recull de contes grotescos, irònics i fantàstics inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos li va guanyar la celebritat.

L'any 1833 va travessar una de les seves crisis morals i místiques que serien tan comunes en ell. Es va descobrir una vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la universitat de Sant Petersburg el juliol de 1834, les seves primeres classes (a les quals va assistir Ivan Turguénev) van provocar l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seva popularitat com a professor, es van apagar ràpidament.

Després d'aquest període, va publicar nombrosos contes, amb reculls com Arpescs. El 1836, l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li va ser suggerit per Puixkin) va ser aplaudida pels liberals i atacada pels reaccionaris, i va conèixer un èxit d'escàndol a Sant Petersburg. Ell només havia volgut denunciar els vicis i els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, va fugir i va iniciar les seves peregrinacions arreu d'Europa.

Sobre una altra idea del seu amic Puixkin, havia començat a escriure l'any 1836 la seva gran novel·la Les ànimes mortes, la qual, en la seva fe cada cop més exaltada en la seva “missió”, contemplava com una obra “immensament gran”. A banda de la divertida estafa projectada pel protagonista Txítxikov, aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el profund amor de Gógol per aquest país. La novel·la va provocar de nou l'èxit i l'escàndol.

L'any 1843, la seva passada experiència de mediocre funcionari de ministeri li va inspirar la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la qual, Akaki Akàkievitx, s'ha convertit en l'arquetip del petit i modest funcionari rus.

Les tribulacions i els viatges tornen a començar: Itàlia, França, Alemanya, etc. L'any 1848 va fer un pelegrinatge a Jerusalem. A mesura que la seva salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia del seu estat de salut —perquè sempre es va creure més malalt del que realment estava— i que el seu sentiment religiós s'exaltava, va esdevenir més i més místic i conservador.

De retorn a Moscou, es va posar a treballar en una segona part de Les ànimes mortes. El seu estat físic i psíquic empitjorava. A l'inici de l'any 1852 va cremar a l'estufa de la seva cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes.

Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit d'El capot de Gógol».

El Realisme anglès

Charles Dickens (1812-1870)

Notes biogràfiques

De família modesta, va haver de deixar els estudis. Més tard va estudiar i es va posar a treballar amb un advocat. Apassionat per la literatura, després va treballar en una revista.

Obres

El primer llibre de contes que va escriure, Els esbossos de Boz, el va publicar amb un pseudònim. Un any més tard, el 1837, va revelar la seva identitat a Els papers pòstums del Club Pickwick, llibre que va tenir un èxit immediat. Va emprendre tot un seguit de viatges i conferències per Anglaterra, França i els Estats Units. Està enterrat amb tots els honors a l’abadia de Westminster.

Les seves obres més importants són Oliver Twist, David Copperfield i Grans esperances.

Oliver Twist explica la història d’un nen orfe que passa per moltes penúries fins que es realitza. Presenta una panoràmica completa de la societat victoriana, on hi ha una gran oposició entre el camp i la ciutat.

David Copperfield comença amb una descripció pessimista de la situació dels nens a l’Anglaterra victoriana i, especialment, als pensionats. A continuació, descriu la lenta ascensió d’un jove que manté la seva tia treballant i estudiant, i que acaba esdevenint escriptor.

Grans esperances explica la història de Pip. Orfe, educat per la seva germana, sembla destinat a una existència obscura. Un dia coneix Miss Havisham, que viu reclosa amb la seva filla adoptiva, Estella, freda i bella, que l’exaspera. Una sèrie de circumstàncies excepcionals permeten a Pip rebre una educació acurada i tenir l’esperança d’heretar una immensa fortuna. Llavors veu l’ocasió d’aconseguir la inaccessible Estella: Pip marxa a Londres i oblida els seus antics amics, renegant de l’ambient modest d’on ha sortit. Finalment, quan descobreix la identitat del seu benefactor, les seves il·lusions s‘esvaeixen, com també les esperances. Torna a casa, però convertit en un adult.

És una novel·la d’iniciació, de descobriment de l’existència. Un narrador molt jove que lluita contra l’adversitat, amb esdeveniments que el sobrepassen. Situacions inesperades i cops d’efecte. Personatges contradictoris i ambigus a mesura que avança l’acció. Pip no s’escapa d’aquesta ambivalència. El tema del temps és fonamental en aquesta obra més que en les altres.

Dickens té uns trets característics: la idealització, la tendresa i el sentimentalisme, que contrasten amb la duresa de les situacions que descriu. Una societat desigual i creadora de pobresa.

Les germanes Brontë

Notes biogràfiques

Emily (1818-1848), Charlotte (1816-1855) i Anne (1820-1849). Filles d’un pastor anglicà que els va imposar una rígida disciplina.

Totes van tendir a la imaginació i al somni, difícil de compaginar amb la vida real. Emily i Anne es van inventar un país imaginari anomenat Gondal.

Obres

L’obra més important d’Emily és Cims borrascosos, publicada l’any 1847, una obra densa i influïda pel romanticisme alemany.

Pel que fa a Charlotte, el mateix any va publicar Jane Eyre. És una obra parcialment autobiogràfica. La protagonista és una antiheroïna: no és bonica ni rica, però posseeix una intel·ligència amb la qual podrà sobreviure en una societat que és presentada com a conformista i superficial. És una de les primeres novel·les feministes.

Henry James (1843-1916)

Notes biogràfiques

Va passar la seva joventut entre Europa i els EUA, estudiant a Ginebra, Londres, París, Bonn i Harvard, on va començar a cursar Dret. L’any 1915, per protestar contra la neutralitat americana al començament de la Primera Guerra Mundial, va demanar i obtenir la nacionalitat britànica.

Obres

Va començar sent un escriptor realista, però al llarg de la seva vida es va anar interessant per diversos moviments literaris. Pel que fa a l’estil, es caracteritza per les frases llargues i abarrocades i per l’ús abundant de les descripcions. James exposa la distància que hi ha entre la mentalitat europea i la sensibilitat americana.

Les obres més importants escrites a Londres són: Els europeus, Washington Square, Les bostonianes, Reverberator i Els ambaixadors.