Guia literària: Simbolisme i estil a La plaça del Diamant
Anàlisi de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda
En el fragment analitzat de La plaça del Diamant, se’ns presenta la protagonista i narradora, la Natàlia, amb en Quimet a la plaça que dona nom a l’obra durant les festes del barri. La Natàlia hi havia anat acompanyada de la Julieta, mentre que en Cintet acompanyava en Quimet. Però ambdós personatges perden els seus respectius acompanyants i acaben iniciant una conversa.
L'angoixa i el simbolisme a l'obra
La Natàlia se sent atrapada per la situació i intimidada per en Quimet i la confiança amb què la tracta, i ho metaforitza afirmant que tenia la sensació que era incapaç d’alliberar-se de la mirada ("ulls de mico") d’en Quimet. D’altra banda, l’autora es val d’altres metàfores per transmetre’ns l’angoixa que pateix la protagonista, com ara:
- La goma que l’estreny i li impedeix respirar.
- L’ús del polisíndeton per reflectir l'aclaparament.
De la mateixa manera, la Natàlia també se sent sola i culpable, i ens il·lustra aquest sentiment recalcant que ha perdut la Julieta i recordant la seva difunta mare.
La construcció del personatge de la Natàlia
El fet que en Quimet li canviï el nom i ella acabi per acceptar-ho ens ajuda a perfilar el seu caràcter; segurament és una persona insegura i dèbil i, com a conseqüència, fàcilment influenciable. Aquesta tècnica basada en símbols, molt utilitzada per Rodoreda, consisteix a prendre un fet trivial per utilitzar-lo com a conductor que dirigeixi cap a un tema més profund i ens il·lustri com se sent el personatge. Aquest és un dels trets més característics de la prosa d’aquesta autora, basant-se en l’obra de Marcel Proust (A la recerca del temps perdut).
L'estil i la literatura parlada
Una altra de les característiques de la prosa de l'autora és la mescla entre estil directe i indirecte per narrar els fets, donant un to més íntim que dona la sensació de ser el pensament escrit de la protagonista sense prèvia reflexió, sense intermediaris entre el personatge i el lector en la narració. Aquesta tècnica rep el nom de literatura parlada, aparentment molt senzilla però que, de fet, requereix molta dedicació.
Realisme i qualitat literària
Mercè Rodoreda és una de les novel·listes més traduïdes a causa de la qualitat literària de les seves obres. Les seves creacions també es caracteritzen per una forta dosi de realisme, present no només en els temes sinó també en la manera de tractar el temps (ritme constant) i en l’objectiu d’apropar el lector al protagonista a través d’un to col·loquial normalitzat. D’aquesta manera, utilitza un estil col·loquial (frases fetes) per parlar de tòpics literaris (horror, tristesa i injustícia), trencant la barrera present entre ells.