L'Herència d'un Imperi Universal: Carles I i Felip II
Carles I, l’herència d’un imperi universal. El manteniment del catolicisme va marcar la política exterior de Carles I. A Europa, els problemes principals i els territoris on es van produir van ser aquests: França, estats alemanys i els turcs. Felip II va centralitzar el govern i va fer de Madrid la capital. Per mantenir l’hegemonia política i imposar els principis de la Contrareforma catòlica, es van produir un gran nombre de guerres: Batalla de Saint-Quentin (1557); contra Anglaterra, hi va enviar l’Armada Invencible (1588), una gran flota que va ser destruïda per una tempesta davant la costa anglesa; per tal de frenar l’expansió musulmana al Mediterrani, la batalla de Lepant (1571); als Països Baixos. Oposicions de Carles I: la revolta de les Comunitats (1520-1521); al camp, les revoltes antisenyorials. Problemes de regnat de Felip II: la Inquisició. Els problemes més greus es van produir a partir de la persecució dels moriscos granadins; la insurrecció de Las Alpujarras el 1568, que va ser sufocada al cap de tres anys de lluita i va comportar la dispersió d’uns 80.000 moriscos cap a altres zones de la Península.
Com va ser la primera volta al món: Fernando de Magalhaes la va culminar el navegant guipuscoà Juan Sebastián Elcano. 10 d'agost de 1519: comencen al port de Sevilla. 27 d'abril de 1521: Magalhaes mort a Filipines. 6 de setembre de 1522: desembarquen a Cadis. Augment demogràfic: durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va passar de 5 a 8 milions d’habitants. L’alçada dels preus va empobrir la població. Les guerres a Europa: Felip II va aconseguir la treva dels Dotze Anys (1609), que reconeixia de fet la independència d’Holanda. El regnat de Felip IV va coincidir amb l’esclat de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que va ser alhora un conflicte religiós i una pugna per l’hegemonia europea. Els tractats establerts al final de la guerra, en la Pau de Westfàlia (1648), van reconèixer la independència del nord dels Països Baixos respecte a Espanya i van fer evident la davallada de l’imperi dels Àustries a Europa. Per poder disposar de més recursos, la monarquia va augmentar la pressió fiscal i va proposar la Unió d'Armes.
L’objectiu era aconseguir que, a més de Castella, tots els altres territoris (Portugal, Aragó, Catalunya i Nàpols) contribuïssin amb tropes i impostos a sufragar les despeses de l’imperi. Les institucions de govern catalanes: la cort general, que era una assemblea constituïda pels representants dels tres braços socials amb el rei; la diputació general, que era la representació permanent de la cort; els consells municipals, que estaven constituïts pels representants dels tres braços de les ciutats i es renovaven anualment pel sistema d’insaculació.
Les institucions de govern de la monarquia: les institucions que representaven la monarquia a Catalunya eren el lloctinent, el Consell d’Aragó i la Reial Audiència. El Tribunal del Sant Ofici.
Els conflictes amb l’autoritat reial: les relacions es van fer més tenses al llarg del segle XVII, quan els projectes centralitzadors de Felip IV van provocar l’aixecament del 1640.
Tipus de bandolers: els simples lladregots, que s’organitzaven en colles per fer robatoris, segrestos i contraban; els que, al servei d’una família noble que mantenia enfrontaments costants amb altres nobles, actuaven contra els bàndols rivals. Sorgir el bandolisme: les causes estan relacionades amb l’empobriment de Catalunya, especialment a les zones agràries de muntanya. Un pirata era un delinqüent escapat de la justícia que actuava pel seu compte. Un corsari actuava com un pirata, però tenia el suport i el permís reial per saquejar poblacions i vaixells dels enemics del regne per tal d’afeblir-ne la seguretat i l’economia. La guerra dels segadors: el descontentament pagès va esclatar l’any 1640 amb una insurrecció pagesa contra els senyors. La revolta es va iniciar a Santa Coloma de Farners, quan els pagesos es van negar a allotjar els soldats, on grups de pagesos armats encoratjaven la població contra els soldats del rei i contra els senyors i les autoritats locals. El moment culminant de la revolta es va produir els dies 7, 8 i 9 de juny, quan van tenir lloc els fets del Corpus de Sang.
El tractat dels Pirineus: la guerra entre França i la monarquia hispànica es va prolongar fins al 1659, quan es va signar la pau dels Pirineus. Aquest establia com a frontera entre ambdues monarquies, de manera que cedia el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya, que restaven sotmesos a la sobirania francesa.