Història del Dret: De Roma a la Codificació Moderna

Història i Evolució del Dret Romà

El Dret Romà va durar uns 1.500 anys; era el dret dels ciutadans de Roma i, després, de tots els habitants del seu imperi. Té diverses fases: la monarquia té un tipus de dret, la república un altre, el principat un altre, el dominat i l'època de Justinià. Comença com el dret d’una ciutat estat i passa a ser el dret d’un imperi, primer l’Imperi d’Occident i després l’Imperi d’Orient. És una cultura urbana i el seu dret principal és el dret civil, el qual inclou tots els àmbits de la justícia. És un dret escrit que evoluciona segons ho fa la societat; un dret legislat a través de les lleis i un dret jurisprudencial (jurisprudència judicial) i també doctrinal (jurisprudència doctrinal).

La Romanització a la Península Ibèrica

Aquest dret arriba a partir de la romanització. Els ciutadans de dins de Roma tenien el millor dret, mentre que els habitants d’altres territoris en tenien un altre. Es distingeixen tres fases de romanització a Espanya:

1. Els habitants de la península es regeixen pels drets dels pelegrins (anys 73-74).
2. Els habitants es regeixen per alguns drets patrimonials dels romans, però en altres aspectes pels seus propis. Es regeixen pel dret llatí.
3. Els habitants de la península es regeixen pel dret dels romans, el dret de ciutadania.

Característiques d’aquest dret

• Noció forta del dret familiar i de propietat.
• A l’època de la monarquia, dret i divinitat s’enllacen.
• A l’època de la república, és un dret de caràcter laic.
• A mesura que creix l’imperi i el poder es concentra en una persona (príncep i després emperador), s'hi reflectirà el dret.

El Dret Germànic i el Regne Visigot

L’any 476 cau l’Imperi d’Occident a causa dels diversos atacs de les tribus bàrbares. El dret germànic prové de pobles que viuen del pastoralisme i tenen una societat igualitària basada en una assemblea de guerrers. És un dret consuetudinari (no legislatiu) i oral, encara que després passa a ser escrit. Aquí la propietat no està tan present com en el dret romà, sinó que les propietats estan a disposició d’una societat o conjunt.

Els visigots arriben a les fronteres de Roma, entren en contacte amb l’imperi i n'agafen moltes influències culturals i jurídiques. A finals del segle IV accepten la institució monàrquica com a construcció política. A principis del segle V, fan un pacte amb els romans i reben el territori d'Aquitània (França). L’any 507, després d'una batalla important, els visigots entren definitivament a la península amb un dret de costums. Aquesta nova monarquia estableix la capital a Toledo, centre polític, jurídic i religiós.

El Liber Iudiciorum i la Unificació Jurídica

A finals del segle VII es legitima definitivament la monarquia visigòtica. Es converteixen al catolicisme i el monarca obté el monopoli de la creació del dret, tot i que amb limitacions religioses. L’any 654 es redacta el Liber Iudiciorum, promulgat per a les dues poblacions (romana i germànica). Té elements del dret romà, consuetudinaris i visigots; serà el codi jurídic més important de la península fins a l'arribada de les noves monarquies cristianes.

L'Alta Edat Mitjana: Ruralització i Feudalisme

L'etapa altmedieval és una època de decadència de l’Imperi d’Occident on l’agricultura passa al davant del comerç. Desapareixen les ciutats i la vida urbana, passant a una ruralització i a una economia de subsistència. Al segle VIII comença la senyorialització. Mentre que la cultura romana era antropocèntrica, aquesta és reicentrista: les coses estan al centre, no les persones.

Estem davant una societat sense Estat, amb un poder polític dissolt i un dret factual que no prové de la legislació. El rei no legisla, només fa de jutge. Comença el procés de feudalisme, que ens porta a una societat piramidal: el monarca a dalt, després els privilegiats i finalment els pagesos. Aquesta estructura es basa en pactes entre el rei i els senyors, i entre els senyors i els vassalls.

La Diversificació del Dret i els Estaments

El dret es classifica per estaments:

• Militars: guerrers i nobles.
• Vassalls: treballen la terra i no tenen privilegis.
• Clergues: funció religiosa, també privilegiats.

També es diferencia segons la religió (cristians, jueus, musulmans) o la procedència. Per organitzar aquests pobles s'utilitzen els furs o cartes de poblament, que són la base del dret consuetudinari. Les bases ideològiques són el teocentrisme polític (Déu és el centre) i la concepció subjectiva del dret com a creació divina que l'home només pot descobrir.

La Baixa Edat Mitjana i el Ius Commune

Entre els segles XI i XII es produeixen els "quatre miracles medievals": el canvi econòmic, el renaixement de les ciutats, la creació de les universitats i la fundació de noves ordres religioses (mendicants). Apareix la tercera font del dret: la ciència. S'estudia el Ius Commune (dret comú) a universitats com la de Bolonya, basant-se en els llibres de Justinià.

Fases de l'Estudi del Dret Comú

1. Mos Italicus: els glossadors interpreten el text mitjançant gloses.
2. Mos Gallicus: comentaris crítics a través de la raó (rationes).
3. Auctoritas: s'accepta l'autoritat del text i s'aplica.

El Ius Commune inclou el dret civil justinià, el dret canònic, el dret feudal i les interpretacions de juristes. A Catalunya arriba aviat per proximitat geogràfica, mentre que a territoris com el País Basc l'acceptació és menor a causa del seu arrelament al dret consuetudinari.

Diferències entre França i Anglaterra

A França, a partir del segle XII, la llei comença a tenir supremacia. A Anglaterra, la insularitat permet la creació del Common Law (dret comú dels homes lliures), un dret casuístic basat en els casos i separat del poder reial des del segle XIII.

L'Edat Moderna: Absolutisme i Humanisme

L'Edat Moderna (segles XV-XVIII) manté la societat estamental (clergat, noblesa i el tercer estat o burgesia). Neix l'Estat polític centralitzat amb la monarquia autoritària i, posteriorment, la monarquia absoluta (com la de Lluís XIV a França), on el monarca té un poder d'origen diví. En canvi, a les Illes Britàniques s'instaura una monarquia parlamentària.

Ideologies i Revolució Científica

• Humanisme: renovació cultural d'origen italià.
• Reforma: trencament del catolicisme que busca una relació directa amb Déu.
• Antropocentrisme: l'home torna a ser el centre.

Dins el món jurídic destaca el Iusnaturalisme Racionalista, que busca l'origen de la societat en el contractualisme: l'home era lliure en estat natural però perd la llibertat en viure en societat. La Il·lustració jurídica defensa que les lleis han de ser simples, clares i certes, essent la legislació l'única font útil.

El Constitucionalisme Espanyol

A finals de l'Antic Règim, Espanya presentava una gran diversitat jurídica. Amb el Decret de Nova Planta, molts territoris van perdre les seves institucions pròpies.

Principals Constitucions Espanyoles

• 1812 (La Pepa): Liberal i llarga. Estableix la sobirania nacional i la divisió de poders. Protegeix la propietat i la seguretat, però no la llibertat religiosa.
• 1837: Moderantista i flexible. Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Implanta el bicameralisme.
• 1845: La constitució moderada per excel·lència. Augmenta el poder de la corona i restringeix llibertats.
• 1869: Liberal democràtica. Introdueix el sufragi universal masculí i un ampli ventall de drets individuals i naturals.
• 1876: La constitució de la Restauració. Molt duradora, moderantista i amb sobirania compartida.
• 1931 (Segona República): Modelada segons la de Weimar. És una constitució social i econòmica que busca la prosperitat col·lectiva, el sufragi universal (també femení) i drets laborals avançats.

El Procés de Codificació

La paraula codi (del llatí codex) evoluciona des de les compilacions de Justinià fins al sentit modern del segle XVIII: una llei de contingut homogeni, sistemàtica i amb llenguatge precís. La codificació és el procés històric d'elaboració d'aquests codis, essent un instrument d'unificació nacional.

Corrents i Fases de la Codificació

Hi va haver controvèrsia entre el corrent unificador racional (Rousseau) i els corrents que defensaven les peculiaritats de cada poble (Montesquieu i Savigny). La base social de la codificació és la burgesia i la protecció de la propietat privada.

Fases Europees

1. Codis fundadors: Destaca el Codi Penal de Toscana (1786), el de Prússia (1794) i el d'Àustria (1811).
2. El Codi Napoleònic (1804): El més influent. Consagra la igualtat, la laïcitat i el dret de propietat absoluta. Es va propagar per Itàlia i altres parts d'Europa.
3. Recodificació: Renovació dels textos durant el segle XIX (Alemanya, Espanya 1889).
4. Descodificació: Fenomen posterior a la Segona Guerra Mundial on les lleis ordinàries substitueixen la centralitat dels codis.