Història del Teatre: Segles XIX, XX i XXI
El Teatre dels Segles XIX, XX i XXI
Es considera que el teatre contemporani va néixer el 1881, quan Émile Zola, després de teoritzar sobre el naturalisme en el teatre, va influir de manera decisiva en l’obra d’autors com el noruec Henrik Ibsen, amb títols com Casa de nines.
Al principi del segle XX van sorgir les primeres reaccions contra el teatre naturalista. El francès Alfred Jarry va estrenar Ubú rei, que va significar l’inici del que més tard seria el surrealisme i l’absurd en el teatre.
De les propostes d’Ibsen, en va derivar l’obra de l’irlandès George Bernard Shaw, que, amb peces a cavall de la crítica social més dura i la comèdia, va aconseguir èxits indiscutibles com El deixeble del diable (1901) i Pigmalió (1913), en què es va plantejar una crítica del classisme de la societat anglesa.
L'Octubre Teatral i el Teatre Polític
Com a resultat de la Revolució Russa de 1917, de la mà de V. E. Meyerhold, que va col·laborar amb compenetració amb el poeta Vladimir V. Majakovskij, va sorgir a Rússia l’anomenat “Octubre teatral”, que preconitzava la utilització del teatre com a mitjà de propaganda i lluita política.
En aquesta línia, l’alemany Erwin Piscator va crear l’anomenat “teatre polític”, que anteposava a l’estètica una funció pedagògica per tal de provocar una reacció crítica en l’espectador. També l’alemany Bertolt Brecht va dur aquesta tendència al punt més alt amb el “teatre èpic”, segons el qual cal renunciar al teatre dramàtic per centrar-se en les tècniques narratives basades en el principi del distanciament. Cal destacar dos títols de Brecht: L’òpera dels tres rals (1928) i Mare coratge i els seus fills (1941).
Existencialisme i el Teatre de l'Absurd
D’Henrik Ibsen deriva el teatre de reflexió existencial, seguit per l’italià Luigi Pirandello, amb la seva coneguda obra Sis personatges a la recerca d’autor (1921), i per l’irlandès Samuel Beckett, amb Tot esperant Godot (1953). A partir de l’estrena a París de La cantant calba (1950), d’Eugène Ionesco, aquest corrent va prendre el nom de “teatre de l’absurd”, ja que plantejava situacions poc reals i lògiques.