Història de la literatura gallega: del Rexurdimento a l'actualitat

Antonio Noriega Varela

Vida: després de començar estudis al seminari de Mondoñedo, estudia magisteri i comença a publicar alguns poemes i altres col·laboracions a la premsa. Per mor del seu activisme agrarista es desplaça a Ourense (Calvos de Randín i Trasalba), on coneix intel·lectuals del Grup Nós i té contacte amb la literatura portuguesa.

Obra: el llibre Montañesas, que després serà Do ermo. Poesia costumista (influència de Curros i Rosalía, dura vida camperola i les seves alegries festives). Lirisme de la natura (coses humils del paisatge, declaració de misantropia que alimenta la seva lírica franciscana), sonets amb influència de poetes portuguesos, nombrosos cultismes presos del portuguès i una cura especial per la musicalitat del vers.

Ramón Cabanillas

Vida: estudia al seminari de Santiago, resideix a Cuba com a emigrant i allí comença la seva labor literària. Torna a Galícia, on publica alguns textos i participa en activitats polítiques i agràries. Va donar suport al moviment agrarista, va pertànyer a les Irmandades da Fala, va publicar a la revista Nós i va ser membre de la RAG i de la RAE, representant la literatura gallega.

Obra: No desterro (costumista), Vento mareiro (lírica), Da terra asoballada (compromesa socialment), A rosa de cen follas (intimista), Da miña zanfona (temes diversos), Versos de alleas terras e tempos idos (traducció de poetes clàssics).

Narrativa: O bendito San Amaro (vida del sant celebrat als Salmes), Na noite estrelecida (temàtica del rei Artur a Galícia), Samos (història i vida al monestir).

Moviments de vanguarda

La generació següent és la de les Irmandades da Fala i del Grup Nós, que duen una renovació de les lletres gallegues. Es coneixen com a novecentistes, vanguardistes o X.25.

Les avantguardes

Es donen a conèixer el 1925 i publiquen en revistes com Ronsel o Yunque. Fruit de la influència d'elements forans i autòctons apareixen els ismes genuïnament gallecs: neotrovadorisme i hilozoisme.

• Neotrovadorisme (neotro): iniciador Fermín Bouza Brey; Álvaro Cunqueiro és el cultivador més excels, d'extraordinària perfecció formal, que recupera procediments estilístics de la lírica dels cancioners (paral·lelisme, leixaprén...).
• Hilozoisme (hiloz): Luis Amado Carballo i Blanco Amor com a seguidor; successió d'imatges plàstiques, versos curts, predomini del vers de vuit síl·labes i rima assonant.
• Creacionisme (creac): Manuel Antonio; no és una escola, sinó una realitat autònoma; la tècnica gira al voltant de la imatge com a recurs.
• Surrealisme (surre): Álvaro Cunqueiro i Luis Pimentel com a seguidors.
• Neovirxilianisme (neovirx): Noriega Varela, continuat per Xosé Crecente Vega, Aquilino Iglesia i Xosé María Díaz; respon a una visió poètica del paisatge.

Manuel Antonio

Vida: estudia el batxillerat a Santiago i després náutica a Vigo; professió de mariner, embarca cap a Amèrica i Àfrica. Trenca amb la tradició, és nacionalista amb fonts estrangeres i l'exemple vivent dels ismes europeus. Amb el seu amic Álvaro Cebreiro redacta el manifest Máis ala, considera la cultura part fonamental del procés d'alliberament nacional i parla d'una futura República Gallega.

Obra: Follas sen data dun diario de bordo, Con anacos do meu interior, Foulas, De catro en catro: el seu cim creatiu, passa bastant inadvertida per a la crítica contemporània malgrat la seva modernitat i l'insòlit panorama de la poesia gallega de l'època. Des del primer poema ofereix una versió del mar, de la travessia en vaixell i del cel, que tenen al·legories de la realitat.

Tendències de la lírica en la 2a meitat del segle XX

L'àmbit cultural i literari: en la primera postguerra, la literatura autòctona guarda un silenci abrigat a Galícia. Una bona part de les editorials i escriptors gallecs busquen refugi a l'exili americà. La creació el 1950 de l'Editorial Galaxia és un fet històric en la recuperació de la veu cultural gallega des del propi país, punt culminant de successos positius que testimonien el lent renaixement del nostre discurs literari: es publica Comaros verdes (Aquilino Iglesia), apareix la col·lecció de poesia Benito Soto, neixen petites editorials, es publica un suplement cultural al diari La Noche i revistes literàries bilingües com Alba.

Grups i tendències poètiques: en aquest període parlem de tres generacions.

• Xeració del 36: escriptors nascuts entre 1910 i 1920, formats en el marc de la II República; els seus precedents són la Xeració Nós i la del 25; molts d'ells ja havien publicat abans de la guerra, i presenten major originalitat cap als anys 50 i 60.

Autors més representatius:

• Aquilino Iglesia Alvariño: obres principals Comaros verdes (el paisatge és el nucli temàtic més important; el poeta el recorre amb afany purament descriptiu i com a pretext líric per a l'expressió de la intimitat) i De día a día (continua les línies de la lírica descriptiva conreades en altres obres, encara que amb un to més confidencial i amb notable influència del to bucòlic d'alguns poemes).
• Álvaro Cunqueiro: Dona do corpo delgado (1950, primer llibre de poemes en gallec de la postguerra; canvi en el to líric cap al pessimisme i la malenconia) i Herba aquí e acolá (1980).

Poetes a l'exili (també van formar part del grup): Emilio Pita, Luis Seoane, Lorenzo Varela.

Celso Emilio Ferreiro: poesia social i intimista: O soño sulagado (intimista i de crítica social), Longa noite de pedra, Viaxe ao país dos ananos i Cantigas de escarnio e maldicir.

Promoció d'enllaç: Antón Tovar (Arredores, Non), Luz Pozo Garza (Códice Calixtino, Prometo a flor de loto), Manuel Cuña Novas (Frauta na noite, Fabulario novo; la seva obra més influent és Escola da tebra, poemari greu i sombrívol que sintonitza amb l'ambient pessimista i d'angoixa existencial de l'Europa contemporània).

Generació dels 50: s'acosta el moviment beat. Es restauren les festes Minervais (1953), es crea la col·lecció literària Illa Nova, es funda l'editorial Brais Pinto a Madrid i apareix el beat generation i el nacionalisme revolucionari.

• Manuel María: Terra cha, A primavera de Venus.
• Uxío Novoneyra: Os eidos.
• Xosé Luís Méndez Ferrín: Poesía enteira de Heriberto Bens, Con pólvora e magnolias; contribueix a renovar l'ambient de la poesia contemporània, una mica enrarit per l'excés de socialrealisme testimonial. Erótica, Estirpe.

La prosa gallega de postguerra

A partir dels anys 50 s'inicia una lenta i progressiva recuperació dels àmbits escrits de la nostra llengua, gràcies a la tasca dels homes vinculats al projecte Galaxia.

Narrativa entre 1950 i 1980

Individualitat entre els quatre autors: Anxel Fole, Álvaro Cunqueiro, Eduardo Blanco Amor i Xosé Neira Vilas.

Anxel Fole: és fonamentalment un escriptor de contes. Les seves fonts són diverses: tradició oral, esdeveniments viscuts per ell i la imaginació; tipologia variada (relats fantàstics, humorístics, policíacs i d'aventures). Els seus elements temàtics són el paisatge, l'humor, la música, la llengua, l'amor i la nostàlgia. De la seva tècnica podem dir que és la del conte oral: les històries comencen amb una fórmula introductòria, localització temporal o espacial, lineal i de caràcter didàctic, amb freqüents apel·lacions als oients. Obres: Á luz do candil, Terra brava, Contos da néboa i Historias que ninguén cre.

Álvaro Cunqueiro: és el primer professional de la literatura que en viu. Narrativa llarga (Merlín e familia, As crónicas do Sochantre, Si o vello Simbad volvese ás illas); llibres d'ensenyaments: Escola de menciñeiros, Xente de aquí e de acolá, Os outros feirantes. L'humor, el lirisme, la ironia, la paròdia o la humanització de personatges mítics són estratègies que va utilitzar; l'eix central sol ser una Galícia ideal, amb referències a llocs, personatges i dates reals o d'aparença real. Reconegut narrador també en castellà. Mateixes obres + O incerto señor don Hamlet, príncipe de Dinamarca.

Eduardo Blanco Amor: emigra a l'Argentina i es fa periodista. A mitjan anys 60 torna definitivament a Galícia, però els represes del galleguisme de l'època no li donen gran acollida. Obres: A esmorga (Cibrán Canedo davant d'un jutge del qual mai no registren les preguntes, i sobre els quals li passen coses), O Bocas i O Mihomes, Xente ao lonxe, Os biosbardos.

Xosé Neira Vilas: es trasllada a Cuba. Memorias dun neno labrego (frustració i inquietuds d'un nen camperol que viu en un món de misèria i repressió), Cartas a Lelo (continuació, cartes a Lelo, emigrant al Brasil; festes populars i tradicions) i Aqueles anos do Moncho, obres on els protagonistes són nens. Xente no rodicio (món gallec dominat per la repressió i la violència), A muller de ferro (visió pessimista, protagonistes amb un desenllaç fatal), Querido Tomás (novel·la d'amor de Sara per Tomás, que havia emigrat al Brasil), obres on són adults. Sobre l'emigració: Camiño bretemoso (un vell emigrant explica la seva història a un interlocutor), Historia de emigrantes (relats breus amb protagonistes emigrants), Remuíño de sombras (visió panoràmica de l'emigració).

La Nova Narrativa Gallega: 17 obres, 9 autors. Gonzalo Rodríguez (Nace unha árbore); X.L. Méndez Ferrín (O crepúsculo e as formigas, Retorno de Tagen Ata); Camilo Gonsar (Cara a Times Square); Xohana Torres (Adeus, María); Carlos Casares (Vento ferido; Cambio en tres). Característiques: expressió absurda, existencialisme, intimisme, objectualisme. Punt de vista narratiu: multiperspectiva, monòleg interior. Espai i temps: ambients urbans sòrdids, superposició de plans temporals. Personatges: persones desprotegides, de caràcter psicològic, violentes, agressives.

Teatre gallec entre 1936 i 1976

Anys 50, Ribadavia. Dues línies essencials: continuïtat del teatre prefeixista i creació formal enllaçada amb les renovacions anteriors, que impulsen l'esforç de les propostes del teatre independent.

• Ricardo Carballo Calero: A farsa das zocas, O auto do prisioneiro.
• Xenaro Marinhas del Valle: autor d'obres que segueixen la línia del teatre popular: A serpe, Ramo cativo; i de teatre social: A revolta.
• Álvaro Cunqueiro: autor de les obres més destacades de la història de la nostra dramatúrgia: O incerto señor don Hamlet, príncipe de Dinamarca.

Als anys 60 sorgirà el que es denomina la xeneració del «Teatro Independente»; aquest teatre funciona com una activitat cultural enfrontada a la dictadura i com una veritable renovació estètica i temàtica del teatre gallec.

• Manuel María: Barriga verde, Auto do taberneiro, Farsa do Bubulú, Unha vez foi o trebón.

El 1973 tenen lloc a Ribadavia la 1a Mostra i el 1r Certamen Abrente de Teatro Galego, Zardigot. Euloxio Ruibal (Farsa do Bubulú) i Manuel María van ser una veritable injecció vital del teatre gallec. Després n'apareixen altres. El grup Abrente, primer conjunt de dramaturgs gallecs, atribueix concepció i programa al teatre gallec.

• Manuel Lourenzo: dirigeix companyies de teatre i actua; autor que tracta temes diferents: mític (Electra), experimental (Magnetismo), històric (Xoana).
• Euloxio Ruibal: teatre experimental en tres etapes: paràboles, utilització de tècniques i props cinematogràfics, i constitució d'un manifest contra la violència i l'opressió (Zardigot). Còmiques: Azos de esguello, Unha macana de dote. Tràgiques: Maremia.
• Roberto Vidal Bolaño: autor, actor i director; dues tendències: teatre simbòlic, textos complexos, des d'una visió pessimista de la vida (Cochos, Saxo tenor).

Història de la normativització

Perquè el gallec sigui un instrument útil per a la societat del futur, el procés mitjançant el qual s'elabora aquesta variant és la normativització.

• Gallec popular (1810-1880): en els escrits de Rexurdimento encara no existeix una formació ni una consciència per configurar un model estàndard; llengua molt dialectalitzada, grans influències del castellà.
• Gallec enxebrista (1880-1936): consciència d'identitat, busca unificació supradialectal i diferenciació de tot el castellà; hipergalleguisme.
• Gallec protoestàndard (1936-1980): intenta crear una norma simple i superar usos esgarriats.
• Gallec estàndard (1980-avui): comença a ser emprat en àmbits oficials; llengua cooficial a Galícia; el 1982 es publiquen les Normes ortogràfiques i morfològiques de la llengua gallega.

Iniciatives normatives:

• 1906: Fundació de la RAG; una proposta que encara queda com a intent.
• 1932: Algunhas normas para a unificación do idioma galego; el 1936 s'afegeixen les Normas para a unificación do idioma galego.
• 1970-1971: Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego, primers textos d'aprenentatge.
• 1982: la RAG i l'ILG publiquen les Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego. Exigeixen excloure de la variant estàndard els hipergalleguismes, vulgarismes, arcaismes, lusismes i castellanismes que passen a constituir desviacions de la norma, per la qual cosa cal evitar-los.

Tres promocions

• Epígons del Rexurdimento (Antón Vilar, Lois Porteiro i Xoán Vicente): representen l'assaig polític.
• Grup Nós (grup promotor: Risco, Pedrayo i Cuevillas; relacionat: Castelao).
• L'aportació dels «Novos»: relacions amb les avantguardes: Rafael Dieste.

La Xeració Nós

Característiques: els tres naixen a Ourense en el penúltim decenni del segle XIX. Els tres tenen cadascun una obra autobiogràfica, on es veu l'evolució: 1) Nós, os inadaptados (Risco); 2) Arredor de si (Pedrayo); 3) Dos novos tempos (Castelao). Aquesta evolució tracta del següent: recerca de cultures alienes de forma individual, fins que descobreixen que el que busquen és aquí a Galícia. La seva obra és completament didàctica.

Vicente Risco

Narrativa:

• Do caso do que lle aconteceu ao doutor Alveiros: humorística, d'ultratomba, aventura per l'entrada en contacte amb el món dels morts, que alliberen Tutankamon.
• O lobo da xente: transició literària i culta de la llegenda popular del home-llop.
• A trabe de ouro e a trabe de alquitrán: Bastián penetra al món subterrani, on resideixen els moros.
• A Coutada: diàleg filosòfic.
• Os europeos en Abrantes: sàtira de persones i llocs de la vida ourensana.
• O porco de pé: obra cim de Risco. Don Celidonio, comerciant d'origen castellà, arriba a alcalde d'una ciutat gallega; visió satírica de les estructures socials ourensanes.

Assaig: 1a etapa, progalleguista: Nós, os inadaptados; 2a etapa, nacionalista: Teoría do nacionalismo galego; 3a etapa, postnacionalista: Mitteleuropa (visió d'Europa), Leira.

Otero Pedrayo

Narrativa:

• Realistes: (vida rural de la societat gallega del XVIII) Pantelas home libre, Contos do camiño e da rúa, O mesón dos ermos.
• Os camiños da vida: la seva primera obra més ambiciosa, dividida en tres parts: Os señores da terra, A maiorazga i O estudante. Mostra la societat gallega del segle XIX, el pas de l'economia natural a la monetària.
• Culturalistes: (destaquen les idees culturals sobre personatges i accions) Escrito na néboa, Fra Vernero, A romaría de Xelmírez, Devalar.
• Arredor de si: Pedrayo retrata la seva generació en el protagonista, Adrián Solovio. Dibuixa les seves inquietuds per la cultura europea; viu una crisi. El protagonista, allunyat de la aldea, coneix experiències amb la nit, la sexualitat i el sagrat. El final valora les seves arrels.

Assaig i temes històrics: Ensaio histórico sobre a cultura galega, Síntese histórica. Viatges: Peregrinaxes, Polos viveiros da saudade. Records: Os libros dos amigos, O espello no serán.

Florentino Cuevillas

Autor de Dos nosos tempos (és un breu assaig que es refereix a l'evolució intel·lectual dels homes del grup ourensà, aludint al desengany davant la civilització moderna i industrial) i Prosas galegas (reuneix diversos assajos).

Castelao

Va estudiar medicina, però no la va exercir; tenia vida política, va ser líder d'un moviment i va viatjar a diferents països com a emigrant.

Obra narrativa:

• Sempre en Galiza: publicada el 1922 amb el subtítol de «memòries d'un esquelet», narrador-editor. El text està compost per una sèrie de seqüències narratives unides pel fet de ser explicades en primera persona pel mateix narrador, l'esquelet, que relata successos de la seva vida en vida i al cementiri. A l'epíleg del relat, s'adreça novament al lector i promet una segona part sobre un cementiri rural.
• Cousas: conjunt de prosa amb il·lustracions; la seva introducció explica la necessitat de comunicar missatges que la pintura no pot transmetre. Constitueix la fórmula més original i característica de Castelao.
• Retrincos: cinc contes, considerats «autobiogràfics». 1) «O segredo»: quan era nen a la Pampa, un gaucho va morir a la pulpería del seu pare i aquest li va ordenar no dir res. 2) «O inglés»: també a la Pampa, de nen pintava vaixells de la flota espanyola a la pulpería; un anglès que vivia allí es reia de la seva exaltació patriòtica. 3) «Peito de lobo»: presenta un narrador-protagonista quan era estudiant, a qui se li acudeix fer un capgròs d'un mariner conegut per a les festes del poble. 4) «O retrato»: explica la impossibilitat de curació per a un metge i el miracle fet pel pintor. Un pare demana al narrador que faci un retrat del seu fill moribund; després d'un relat realista, aquest no el satisfà i demana un d'idealitzat.
• Os dous de sempre: és l'única novel·la de Castelao, successió de relats que conserven unitat entre ells, amb dos protagonistes, Pedriño i Rañolas. Estructura semblant a la de les novel·les picaresques. Rañolas viu diferents situacions en els successius oficis que exerceix; Pedriño és un home sense voluntat i sense ambició. La història es conta en estampes o escenes significatives que utilitzen la tècnica de les coses.

De la seva obra d'assaig tenim Sempre en Galiza.

El teatre del primer terç del segle XX

Després de l'aparició de les Irmandades da Fala s'intenta un veritable projecte de teatre nacional.

Els autors del que es pot denominar «moviment inaugural» busquen representar obres que es desenvolupen en ambients de classe mitjana o alta, abordar temàtiques que puguin interessar a la minoria, oferir un teatre de qualitat, la necessitat de dur a l'escenari obres llargues i una preferència naturalista. Cabanillas: A man de Santiña (comèdia), O Mariscal (tragèdia en vers). A. Villar Ponte: Os evanxeos da risa absoluta.

El teatre del Grup Nós: Risco: O bufón de El-Rei. Otero Pedrayo: A largada (una farsa tràgica en què es barregen escenes realistes), Teatro de máscaras, O desengano do pioneiro. Castelao: Os vellos non deben de namorarse.

Els relacionats amb les avantguardes: Xaime Quintilla: Donosiña i Alén. Rafael Dieste: A fiestra valdeira (comèdia simbòlica; Don Miguel apareix retratat mirant a través d'una finestra un fons mariner que constitueix el quadre i l'acció).

Literatura gallega a l'exili

L'estiu de 1936 va suposar una esquerda històrica i cultural a Galícia. En qüestió de dies es va passar de l'aprovació majoritària de l'Estatut d'Autonomia pel poble gallec a la sublevació dels militars, iniciant-se així la «llarga nit de pedra».

Com a conseqüència de la diàspora a què es van veure abocats una bona part dels intel·lectuals gallecs per la repressió iniciada el 1936, el centre d'activitat literària gallega es va traslladar a Mèxic i Buenos Aires (on els exiliats van contactar amb els de abans de la sublevació militar). Van començar a impulsar revistes, llibres i reimpressions per establir la continuïtat de la cultura amenaçada.

Poesia. Emilio Pita: va néixer a la Corunya i va emigrar a l'Argentina, on va viure permanentment. La seva primera publicació és Jacobusland, il·lustrada per Castelao, llibre que dona testimoni de la tragèdia de la Guerra Civil a Galícia enmig d'una nostàlgica visió de la natura gallega. Cantigas de nenos, Os relembros, O ronsel verdegal.

Luis Seoane: nascut a Buenos Aires, fill d'emigrants gallecs, va tornar de petit i a la Corunya va fer els estudis primaris; a Santiago, la carrera de dret. Home polifacètic, es va dedicar al dibuix, la pintura, el gravat, el mural i la poesia. Fardel de exiliado, Na brétema, Sant-Iago, As cicatrices: dimensió social i política, el coneixement del món històric, cultural i artístic.

Lorenzo Varela: fill d'emigrants gallecs, va néixer a l'Havana però es va traslladar de petit amb la seva mare a Galícia. Va cursar el batxillerat a Lugo i després Filosofia i Lletres a Madrid. En acabar la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va ser redactor de la revista Romance. Catro poemas para catro gravados.

Narrativa

Ramón Valenzuela Otero: nascut a Bandeira, va formar part del PG; després de la guerra es va exiliar a Buenos Aires, on va col·laborar a Galicia emigrante amb narracions que més tard va reunir al llibre O naranxo. El 1957 publica la novel·la Non agardei por ninguén, narrada en primera persona per un fidalgo galleguista republicà. Aquesta temàtica es manté a Era tempo de apandar, narrada en primera persona i ambientada en els anys de postguerra. Les dues novel·les constitueixen un document narratiu sobre aquella època.

Silvio Santiago: va néixer a Vilardevós i, arran de la guerra, va fugir a Portugal, on va viure clandestinament fins que va aconseguir arribar a Veneçuela. A Galícia publica el 1961 Vilardevós i O silencio redimido: senzillesa tècnica, intenció de crítica social, exaltació del popular a través dels seus records d'infància.

Teatre

Manuel Varela Buxán: va néixer a Lamas i va emigrar a l'Argentina el 1930; a Buenos Aires funda la companyia Aires da Terra i publica la seva primera obra, Se o sei… non volvo á casa; O ferreiro de Santán i Taberna sen dono; O cego de Fornelos i altres comèdies curtes, diàlegs i monòlegs.

La poesia de finals del XX i començaments del XXI (anys 80 i 90)

Poetes i tendències actuals més rellevants: a partir dels 70 assistim a una obertura sense precedents en la història de les nostres lletres quant a diversitat temàtica, amb una eclosió de veus i tendències que es prolongarà fins a començaments del segle XXI.

Característiques:

• Reflexió sobre la pròpia llengua poètica.
• Obertura temàtica.
• Aparició d'un moviment en relació amb la presència del «jo» poètic.
• Incorporació d'elements procedents de les arts musicals i plàstiques.
• Presència de les escriptores dones.

Aquest període té tres moments:

• A partir dels 80: noves llibertats; es produeix l'abandó de la poesia compromesa i es busquen noves pautes estètiques. Dues obres: Con pólvora e magnolias (X.L. Méndez Ferrín) i Herba aquí e acolá (Álvaro Cunqueiro). Autors: Arcadio López Casanova (Sonetos da esperanza presentida), Alfonso Pexegueiro (Seragona, Mar e naufraxio).
• La promoció dels 80: autors que participen en revistes d'expressió poètica (Nordés, Luzes de Galiza) o col·laboren en volums col·lectius. Característiques comunes: el formalisme, amb l'ús del registre culte, referències interdisciplinàries i metapoètiques; l'esvaïment del «jo» poètic mentre guanyen pes els referents externs; obertura temàtica (inquietud vital, problemàtica social i política, erotisme); acceptació de l'exemple de Méndez Ferrín de Con pólvora e magnolias i de Cunqueiro de Herba aquí e acolá. Tendències i autors: 1) Estètica formalista (Xosé María Álvarez, Praia das furnas; Ramiro Fonte, Adeus Norte; Manuel Forcadela, O regreso das ninfas). 2) La poesia d'experiència (Manuel Rivas, Mohicania). 3) L'experimentalisme (Vicente Araguas, Xuvia). 4) La recuperació de la veu femenina (Xela Arias, Tigres e cabalos; Ana Romaní, Palabra de mar).
• La dècada dels 90: Característiques comunes: presència important de veus femenines; s'agrupen en col·lectius poètics; recerca de nous formats per a la difusió de la poesia; apareixen noves col·leccions de comunicació poètica; preocupació per la llenguatge; la caiguda dels temes clàssics deixa veure el seu compromís social i lingüístic en temes d'actualitat. Poemes i tendències: poesia de transició (Gonzalo Navaza, A torre da derrota); poesia provocadora i contestatària (María Xosé Queizán, Elas; Yolanda Castaño, O libro da egoísta); poesia de l'íntim i el quotidià (Fran Alonso).

Llengua i contacte lingüístic

L'objectiu d'una llengua és ser el mitjà bàsic de comunicació per als membres d'una societat. No obstant això, existeix la possibilitat que se'n presentin dues o més, a això se li diu contacte lingüístic. El bilingüisme n'és una conseqüència directa, sobretot el bilingüisme social, que depèn de diferents factors: ús per classes socials i diglòssia; dins d'aquesta tenim el conflicte de llengües. Estereotips: divisió en classes, cadascuna amb característiques pròpies. Prejudicis: actitud que la seva formació explica la substitució d'una llengua per una altra.

Història de la normativització

Perquè el gallec sigui un instrument útil per a la societat del futur, el procés mitjançant el qual s'elabora aquesta variant és la normativització.

• Gallec popular (1810-1880): en els escrits del Rexurdimento encara no existeix una formació ni una consciència per configurar un model estàndard; llengua molt dialectalitzada, grans influències del castellà.
• Gallec enxebrista (1880-1936): consciència d'identitat, busca unificació supradialectal i diferenciació de tot el castellà; hipergalleguisme.
• Gallec protoestàndard (1936-1980): intenta crear una norma simple i superar usos esgarriats.
• Gallec estàndard (1980-avui): comença a ser emprat en àmbits oficials; llengua cooficial a Galícia; el 1982 es publiquen les Normes ortogràfiques i morfològiques de la llengua gallega.

Iniciatives normatives: 1906 (Fundació de la RAG; una proposta que encara queda com a intent); 1932 (Algunhas normas para a unificación do idioma galego; el 1936 s'afegeixen les Normas para a unificación do idioma galego); 1970-1971 (Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego, primers textos d'aprenentatge); 1982 (la RAG i l'ILG publiquen les Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego; exigeixen excloure de la variant estàndard els hipergalleguismes, vulgarismes, arcaismes, lusismes i castellanismes, que passen a constituir desviacions de la norma, per la qual cosa cal evitar-los).

Les llengües minoritzades: són les que estan en situació de desavantatge davant de la llengua dominant. No podem confondre la llengua minoritzada amb la llengua minoritària: la primera (minoritzada) és qualitativa i la segona (minoritària) és quantitativa. Poden donar-se casos de llengües minoritzades que són majoritàries (en nombre de parlants, per sobre de la llengua dominant). Quan una llengua és minoritzada rep la pressió d'una llengua dominant que dona lloc a la seva marginació. Amb la finalitat d'acabar amb això es van impulsar la normalització i la normativització.

El gallec durant el primer terç del XX

Al començament del segle XX Galícia seguia sent eminentment rural: el 90% de la població era camperola i marinera. Començaven a albirar-se certs canvis: els llauradors reivindiquen la propietat de la terra, la vella noblesa entra en decadència i apareix una nova mentalitat urbana. El procés de substitució del gallec pel castellà ve de la industrialització i la urbanització. El castellà s'utilitzava a les ciutats i en les classes de poder. Demogràficament el gallec era la llengua majoritària, però el castellà tenia el prestigi i el paper dominant. El gallec era marginat de l'escriptura i de la cultura. Objectius superar prejudicis: Irmandades da Fala (revista A Nosa Terra), defensen la pròpia terra i es presenten com a nacionalistes; Grup Nós (revista Nós), treball d'universalització de la cultura gallega; Seminario de Estudos Galegos (treballs d'investigació de moltes seccions); Partido Galeguista (lluita per aprovar l'Estatut d'Autonomia, reaparèixer amb la 2a República). Característiques lingüístiques fonamentals: s'aplica el gallec a nous àmbits, cosa que fa necessari dotar-lo d'un nivell d'elaboració en l'ortografia i el vocabulari; nacionalista, busca l'idioma gallec pur, substituint arcaismes, lusismes, estrangerismes, hipergalleguismes i vulgarismes. Elaboració de normes: les Irmandades assumeixen la tasca de «Algunhas normas para a unificación do idioma galego» i «Engadega as normas…».

El gallec 1936-1975

L'alçament militar del 36 va dur la guerra; les conseqüències per al franquisme s'instal·len des del principi. En el primer terç es fan efectius la Nosa Terra, les Irmandades, el SEG… i la RAG. La guerra interromp moviments polítics i culturals galleguistes. Els anys de postguerra són un erm per a la producció en llengua gallega fins al 1947 (Comaros verdes, Aquilino Iglesia). El 1950 es funda l'Editorial Galaxia, primera exclusivament en gallec; gràcies a tota una generació d'autors es va aconseguir recuperar el conreu del gallec. Especial rellevància té la revista Grial, prohibida pel règim, que poc temps després només permetia el gallec en textos literaris, poètics i de caràcter folklòric i costumista. El 1963 s'instaura el Dia de les Lletres Gallegues, principi d'una llarga llista d'agrupacions culturals. A partir dels 60 Galícia comença un procés de grans canvis, que transforma el sistema socioeconòmic tradicional: la societat majoritàriament camperola cedeix el predomini a classes mitjanes urbanes i proletàries, emigració rural a la ciutat. Els nous mitjans audiovisuals contribueixen decisivament al procés de substitució lingüística, ja que arriben a tot el conjunt social, rural i urbà, lletrat o analfabet. Característiques lingüístiques fonamentals: el gallec escrit de la postguerra no respon a cap norma ni sistema. A la Universitat de Santiago es va produir una novetat important en la dècada dels 60: s'incorpora de manera optativa l'estudi de la llengua i la literatura gallegues a la llicenciatura de Filologia i Lletres. A començaments dels 70 la RAG assumeix la tasca de codificació de l'idioma i publica les normes de 1970 i 1971.

El gallec a finals del segle XX i començaments del XXI

El rural segueix tenint molt pes demogràfic en la societat gallega (60%). La substitució lingüística del gallec pel castellà continua imparable. La transició demogràfica coincideix amb les primeres veus d'alerta respecte al perill de desaparició de la llengua pròpia. La introducció del castellà en àmbits tradicionals exclusius del gallec, i l'arribada de la demografia, permeten normalitzar i introduir en àmbits reservats al castellà. La política lingüística de baixa intensitat no existeix a la dècada fins a la Constitució del 78 i l'Estatut d'Autonomia. L'article 5 afegeix que els poders públics de Galícia garanteixen l'ús normal i oficial dels dos idiomes i potencien el gallec. La Direcció Xeral de Política Lingüística (1983) s'encarrega de la normalització. El 2004 s'aprova el Pla Xeral de Normalización da Lingua Galega. La introducció del gallec en l'ensenyament afavoreix la creació d'editorials i la normalització és bastant plena des del 2003. Galícia hui: Xornal gratuït de dilluns a divendres. Característiques lingüístiques fonamentals: el més destacat d'aquest període va ser la publicació el 1982 per la RAG i l'ILG de les Normes ortogràfiques de l'idioma gallec, reconegudes com a oficials per la Xunta de Galícia. La Llei de normalització lingüística converteix la RAG en l'autoritat en qüestions lingüístiques. A partir del 1982, amb l'acord de les direccions de l'ILG-RAG, es publiquen manuals ortogràfics. Les Normes del 1982, reformades per primera vegada el 1995 i el 2003, constitueixen una normativa de concòrdia.