Història de la llengua catalana al segle XX: de la Renaixença al franquisme

Resum

El document repassa l'evolució de la llengua catalana al segle XX, des de la minorització posterior a la Renaixença fins a la normativització impulsada per Pompeu Fabra i la seva ruptura durant el franquisme. Explica iniciatives com els Jocs Florals, la campanya de L'Avenç, la creació de l'Institut d'Estudis Catalans i les Normes de Castelló. L'alumnat entendrà com es va fixar la llengua moderna i quins obstacles va patir.

Punts clau

Després de la Renaixença la llengua catalana estava reduïda sobretot a l'àmbit familiar, i els Jocs Florals es restaurar el 1859 per impulsar la literatura.
El terme llemosí servia per designar la llengua de tot el domini lingüístic, però es refereix equivocadament a l'origen occità, i desaparegué.
La revista L'Avenç va impulsar una campanya per elaborar un diccionari normatiu, unificar posicions i depurar la gramàtica i el lèxic.
El 1906 es va celebrar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb l'objectiu de fixar les bases de la normativització.
El 1913 l'IEC va aprovar les Normes ortogràfiques i la Gramàtica de Fabra, i el 1932 el Diccionari general de la llengua catalana.
Les Normes de Castelló (1932) van ser decisives per a l'acceptació valenciana i per superar la divisió entre valencià i català.

Posa't a prova

La llengua al segle XX: de la Renaixença al franquisme

Durant el segle XX, arran de la Renaixença, la nostra llengua es trobava en una situació de minorització lingüística, reduïda a l'àmbit familiar, cosa que els escriptors tractaren de solucionar. D'una banda, restauraren els Jocs Florals el 1859 per tal d'impulsar la literatura; s'intentà la normalització de l'ús de la llengua, la unitat lingüística entre els parlants i la normativització ortogràfica i gramatical, etc.

El mite del llemosí i la identitat lingüística

El qualificatiu llemosí era un nom que servia per a identificar la llengua de tots els territoris del domini lingüístic sense haver d'usar el nom d'una varietat en concret; també servia per a distingir la llengua culta de la col·loquial. La denominació llemosí es refereix equivocadament a l'origen occità de la llengua, donant lloc a confusió, per la qual cosa els estudiosos s'encarregaren de reivindicar el nom del valencià perquè no s'identificara amb l'occità i el terme llemosí desaparegué.

El Modernisme i la campanya de L'Avenç

Al final del segle XIX, el domini lingüístic començà a tindre èxit amb un nou moviment: el Modernisme. Els modernistes pretenien fixar l'ortografia, la gramàtica i el lèxic. La revista L'Avenç inicià una campanya lingüística per a reformar la llengua que consistia en:

Elaborar un diccionari normatiu.
Unificar les diferents posicions lingüístiques.
Depurar la gramàtica i el lèxic.

L'impuls de Pompeu Fabra i l'IEC

El 1906 es va organitzar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Aquest tenia com a objectiu fixar les bases de la normativització de l'idioma, a més d'impulsar-ne l'estudi. A aquesta iniciativa se li uniren la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la creació de la Secció de Filologia. Les primeres conseqüències foren l'augment del prestigi de la llengua i el descobriment de Pompeu Fabra, la tesi del qual fou la base per a fixar la llengua moderna.

La consolidació de la normativa

El 1913, l'Institut d'Estudis Catalans aprovà les Normes ortogràfiques i la Gramàtica de Fabra, i el 1932 va aprovar el seu Diccionari general de la llengua catalana. Les Normes de Castelló, firmades el 1932, van ser signades per entitats importants de la llengua. Aquest fet va ser molt important perquè comportà l'acceptació de la societat valenciana i la superació de la divisió entre valencià i català. No obstant això, les iniciatives patiren dos greus atacs: la Guerra Civil i la dictadura de Primo de Rivera. A més, durant el franquisme, se'n retractaren i es desmarcaren dels acords.

Preguntes freqüents

Qui va fixar la normativa moderna de la llengua catalana?

Pompeu Fabra, la tesi del qual va ser la base per fixar la llengua moderna. El 1913 l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar les seves Normes ortogràfiques i la Gramàtica.

Per què es va abandonar el nom de llemosí?

Perquè es referia equivocadament a l'origen occità de la llengua i donava lloc a confusió. Els estudiosos van reivindicar el nom de valencià i el terme llemosí va desaparèixer.

Què van ser les Normes de Castelló?

Unes normes signades el 1932 per entitats importants de la llengua. Van permetre l'acceptació de la societat valenciana i la superació de la divisió entre valencià i català.