Història de la Llengua Catalana: Origen, Crisi i Normalització
Origen i evolució de la llengua catalana
El català es va originar a partir de l'evolució del llatí vulgar. Aquest procés marca la diferenciació definitiva de les llengües romàniques, amb les primeres manifestacions orals del català.
Expansió i consolidació (Segles XIII i XIV)
Aquesta etapa va ser expansiva i de consolidació. Es va iniciar la literatura catalana medieval. L'expansió territorial de la Corona Catalanoaragonesa va comportar la incorporació de nous territoris al domini lingüístic.
La producció de literatura culta i l'expansió territorial van afavorir l'assentament de la consciència idiomàtica catalana. Al segle XV, el català va assolir la plenitud territorial i literària.
Factors de la crisi catalana
La crisi es va iniciar amb un vincle amb el castellà que havia de ser progressivament nociu per a la sobirania lingüística de la comunitat catalana. Es va accentuar la subordinació política i cultural de Catalunya a Castella.
Doble denominació per a l'idioma
A València es va anar anomenant llengua valenciana, mentre que a Catalunya es mantenia la denominació de llengua catalana.
La llengua catalana durant els Àustria (Habsburg)
- Manteniment del català com a llengua pròpia del país en els usos privats i públics per part de la majoria de classes socials.
- Progressiva introducció del castellà, que va afectar les diferents classes socials i els diversos territoris.
El català va ser l'única llengua parlada i entesa pel poble fins al segle XVII, moment en què es va iniciar una propagació del castellà. En la literatura, es va mantenir la vitalitat de la literatura popular, però es va produir la decadència de la literatura culta.
La monarquia absolutista i centralista va procurar la reducció de tots els territoris hispànics a la cultura i la llengua castellanes.
La llengua catalana sota els Borbons
En accedir Felip V al tron, va promulgar els Decrets de Nova Planta per als territoris catalans, que van suposar:
- Supressió de les lleis i les institucions pròpies.
- Implantació de les normes i les institucions castellanes.
El castellà va passar a ser l'única llengua oficial, afectant principalment el territori català. La monarquia absolutista promulgava el que es coneix com a lingüicidi. La societat catalana es va resistir a acceptar aquest estat de coses i va continuar mantenint el català amb una gran vitalitat en l'àmbit privat.
La llengua catalana al segle XIX
Les constitucions successives no feien cap esment de les llengües de l'Estat i es van dictar tot un seguit de normes sectorials que proscrivien el català i imposaven el castellà en l'ensenyament, entre altres àmbits.
Sectors burgesos van utilitzar el castellà en els usos públics i el català en els privats: aquesta és la distribució diglòssica dels usos lingüístics.
També es va produir una reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà:
- La Renaixença: Es va proposar la recuperació de la literatura culta en llengua catalana.
- Va quallar el Catalanisme, que defensava l'autonomia de Catalunya.
El català al segle XX (Fins al 1939)
Situació política i social fins al 1939
Durant el primer terç del segle XX, el Catalanisme va viure dos períodes d’autonomia política:
- Mancomunitat de Catalunya (1914-1923)
- Regida per la Lliga Regionalista, amb el líder Enric Prat de la Riba (conservador). Va impulsar la modernització cultural i lingüística.
- Generalitat de Catalunya (II República, 1931-1936)
- Dirigida per ERC, amb els líders Francesc Macià i Lluís Companys. Va donar un fort impuls a l’autogovern i a la llengua i cultures catalanes.
Període de repressió
Entre 1923 i 1930, la Dictadura de Primo de Rivera va aplicar una repressió anticatalana.
Pla social i lingüístic
A nivell social, es va produir un desenvolupament econòmic, un important corrent migratori (des dels Països Catalans i Múrcia), conflictes socials, l'aparició d'una nova cultura de masses, el desenvolupament de la premsa i una major igualtat per a la dona. Aquest període va culminar amb la modernització de la llengua i el final de la situació de diglòssia del segle XIX.
Normativització de la llengua
Va sorgir la necessitat d’establir una normativa oficial. Pompeu Fabra va plantejar una normativa moderna, però fidel a la tradició. També va impulsar processos clau:
- 1890-1892: Campanya lingüística de la revista L’Avenç.
- 1911: Creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
Publicacions fonamentals de Fabra:
- 1913: Normes Ortogràfiques.
- 1918: Gramàtica.
- 1932: Diccionari General de la Llengua Catalana.
Normalització social de la llengua
Aquest procés de superació de la diglòssia (finals del segle XIX fins al 1939) es va caracteritzar per:
- El creixement de la premsa en català.
- L'educació en català, tot i que només a les escoles que pertanyien a l’Església i de manera parcial.
- La creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (activa del 1899 al 1939).