Horaci: Inicis de la literatura

HORACI:

Des de sempre m’ha agradat escriure, capficar-me en un nou món, crear art… Però jo des d’un principi no em podia permetre el luxe que la resta de la gent pogués llegir les meves obres, ja que econòmicament no tenia recursos. Encara i així, amb la meva feina de scriba questoribus tenia aquelles estones per a mi i així poder escriure versos, que era el que més m’agradava. Fins que en conèixer Gai Cilci Mecenes, em vaig poder dedicar exclusivament a l’escriptura.

RELACIÓ MECENES:

Gràcies a Virgili, el gran poeta romà, vaig conèixer Mecenes. Actualment és el meu millor amic, el qui més estimo. Gràcies a ell la meva vida va fer un gir, ja que vaig poder dedicar-me completament a escriure. Ell em va donar molt suport, tant econòmic com moral i personal, fins al punt de regalar-me una finca a la Sabina on vaig poder retirar-me sovint a escriure. Fixi’s si la nostra amistat era forta que vaig morir pocs mesos més tard que ell i vaig ser enterrat al seu costat prop del Tíber.

POLÍTICA:

La meva implicació en política va començar amb la mort de Juli Cèsar i amb la posterior Guerra Civil entre Octavi i Marc Antoni, ja que vaig unir-me al partit Republicà i em vaig allistar a l'exèrcit de Marc Juni Brutus. Després de la derrota de la batalla de Filipos, vaig haver d’escapar per salvar la meva vida.

Després que Octavi donés una amnistia als que van lluitar contra ell, vaig decidir tornar a Roma, i va ser llavors quan vaig saber que el meu pare havia mort i que havien confiscat totes les meves propietats. Per això vaig haver de treballar com a scriba questoribus.

ORÍGENS:

Era fill d’un esclau que va estar alliberat, tot i així el meu pare va procurar donar-me la millor educació que es pogués permetre a Roma, i després a Atenes. A Atenes és on vaig tenir l’oportunitat de perfeccionar els meus estudis per dedicar-me a la filosofia. Sens dubte, sense l’ajuda del meu estimat pare no hauria tingut la sort d’estudiar. Sóc com sóc gràcies a ell. Teníem una relació molt forta entre pare i fill...

GÈNERES ESCRITS:

Les meves poesies s’han agrupat, tradicionalment, en quatre gèneres que donen nom a les meves obres. Primer de tot voldria parlar de les Sàtires. Aborden qüestions ètiques com el poder destructor de l'ambició, l'estupidesa dels extremismes i la cobdícia per la riquesa o la posició social. Vaig publicar dos llibres -publicats el 35 aC i el 30 aC-, tots dos escrits en hexàmetres. Pretenien ser una imitació del satíric romà Lucili, un autor anterior a la meva època. Les deu sàtires del “Llibre I” i les vuit del “Llibre II” estan impregnades per la tolerància que jo desitjava en la societat romana. En els anys en què vaig escriure les Sàtires, la meva filosofia estava completament influenciada per l’epicureïsme.

M’estimo particularment els Epodes, que vaig escriure amb anterioritat, perquè reclamen amb passió la fi de la guerra civil, que va acabar amb la victòria d'Octavi sobre Antoni a Actium l’any 31 aC, i critiquen mordaçment els abusos socials. Vaig voler que fossin una conquesta de la poesia grega per a Roma. Són poemes curts satírics en iambes (estil líric grec creat pel poeta Arquíloc). Recordi que un dels epodes més famosos és el que comença amb les paraules “Beatus ille” (“Feliç aquell”). És un recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós.

Sens dubte, però, el cim de la meva poesia i amb el que més m’identifico és el conjunt líric format per 103 poemes distribuïts en quatre llibres que es coneixen amb el nom genèric d’odes (Carmina), malgrat que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació.

Després d’haver aconseguit ja el suport de Mecenes i l'èxit literari, jo havia perdut del tot la meva intenció satírica i em vaig servir dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot de Safo, Alceu i Anacreont per centrar-me en el gènere que m’ha donat fama immortal: la lírica. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuen en els àmbits de l’amor, dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que vaig tenir, o de la filosofia, les quals, tot i que també s'hi observa una clara influència estoica sobre el pas del temps -tempus fugit- o la inexorabilitat de la mort, volen expressar majoritàriament idees epicúries, com la de que la felicitat es troba si renunciem a l’ambició i als excessos i ens conformem amb una mitjania d'or -aurea mediocritas-, amb un plaer moderat -frugalitas- o de que cal viure el present perquè la vida és curta -carpe diem-. Els crítics han parlat des de sempre dels tòpics horacians, i no li negaré que això m’enorgulleix enormement per la influència que han tingut en la poesia dels temps futurs.

També van ser molt apreciades, especialment per August i Mecenes, les odes romanes de tema patriòtic, on vaig exaltar la figura de l’emperador, autèntic pater patriae per a mi, i a Roma per restaurar la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

EPISTULA:

Té vosté tota la raó… Després de l’any 20 aC vaig reprendre la composició de poemes satírics, però ho vaig fer en forma de cartes literàries en vers. Dos llibres, en concret. El primer amb 20 epístoles d’extensió molt desigual, i el segon amb només tres. La darrera epístola del segon llibre, de més de 500 versos, titulada Epistula ad Pisones, ha tingut una gran transcendència en la història de la literatura, i no només de la llatina… (somriu amb suficiència). Aquestes cartes les vaig adreçar als meus amics. La majoria de les del primer llibre son de contingut filosòfic, i tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen la meva concepció de l’art en general i de la poesia en concret. La més completa i famosa és l’Epístola als Pisons o Art poètica.

REFUSAR SECRETARI D’AUGUST:

No va ser a causa de cap problema personal amb August. Jo simplement vaig adonar-me que no podia tornar a comprometre la meva passió per l’escriptura. Senzillament vaig tenir por que aquesta feina m’absorbís massa. A més a més, ser secretari de l’emperador significava tenir una gran responsabilitat que jo no volia assumir.

- Com definiria vostè l’estil que tant el caracteritzà a l’hora d’escriure?

Jo crec que un poeta ha de ser l’educador i l’intèrpret dels sentiments de la societat, tasca que m’exigeix grans qualitats i molta dedicació. Els meus poemes mostren un agut coneixement de les situacions que expliquen. Em considero observador dels costums i les maneres de fer de la gent que m’envolta. Treballo incansablement els versos fins a deixar-los perfectes, justos i acabats. Jo mateix qualifico el repàs que faig de cada poema com a labor limae. L’estructura dels meus poemes és al mateix temps rigorosa i harmoniosa; uso sempre les paraules i les construccions exactes i evito els recarregaments innecessaris.

TÒPICS LITERARIS:

Com he dit abans, els meus poemes, crec jo i també els estudiosos de totes les èpoques posteriors, han proporcionat el nom a diversos temes universals, entre els quals hi destaca el carpe diem, un tòpic força conegut i usat que se sol traduir com “aprofita el moment”, tot i que la traducció literal és “esprem el dia”. Consisteix en una invitació a gaudir del present sense preocupar-se pel que pugui venir en el futur. Aquesta expressió va aparèixer per primera vegada a la meva oda 11 del llibre I (carpe diem nec minimum credula postero). Ja veu que va fer molta fortuna!

També sento debilitat pel tòpic del beatus ille, que pren el nom del començament de L’èpode II. S’aplica a tot text literari que exposa un retrat idíl·lic de la vida rural, que és presentada com més relaxada i agradable que la de la ciutat. Finalment podria anomenar altres com el de l’aurea mediocritas, el de la moderació, que al·ludeix a l'intent d’assolir el tèrme mig entre els extrems o un estat ideal en què no afecten ni alegries ni penes, l’irreparabile tempus fugit o un dels que més m’agraden, el de la immortalitat de l’artista a través dels seus versos, més conegut com non omnis moriar, no moriré del tot… Ja veu que no m’equivocava gens perquè les muses han estat les meves fidels companyes de viatge.