Iconografia de Sant Climent de Taüll
Catalogació
Van ser arrencades entre els anys 1919-23 i traslladades al MNAC, l'any 1934 al Palau Nacional. Vall de Boí (Alta Ribagorça). Segons una inscripció que hi ha en el fust d'una de les columnes l'església es va consagrar el 10 de desembre de 1123 pel bisbe de Barbastre, Ramon. Per tant la cronologia d'aquestes pintures deu estar entre aquesta data i l'any 1150 aproximadament. Autors desconeguts però sembla que van participar dos pintors, un, anomenat el Mestre de Taüll que va pintar l'absis central i un altre pintor, anomenat el Mestre del Judici Final que va pintar altres parts de l'església. Probablement el pintor principal era d'origen italià o com a mínim estava familiaritzat amb la pintura bizantina d'Itàlia. Suport o material.- L'absis ofereix la superfície mural amb volta sobre la que es disposen les figures. Aquest suport ofereix una gran dificultat, però és el lloc clau de les representacions iconogràfiques. Tècnica mixta de pintura al fresc: primer s'estenia un color base, normalment clar, a sobre amb línies negres es dibuixaven les línies fonamentals de les figures, a continuació es pintaven ja les figures i objectes, i després es feia servir la pintura al tremp per als detalls. Els colors s'obtenien de productes naturals (aerinita-blau de lapislàtzuli, cinabri i hematites - vermell) i pot ser el pintor ja els va portar en part d'Itàlia. Gran qualitat tècnica: colors (blau = riquesa) i arrebossat.
Anàlisi Formal
La composició es basa en la simetria i la geometria, juntament amb la subordinació al marc arquitectònic (adaptació a la curvatura de l’absis). La cintura del Crist actua com a eix horitzontal, i a dalt i a baix es creen dos triangles, mentre que aquesta simetria també es manifesta en sentit longitudinal, a nivell general i en el rostre. El braç dret alçat queda compensat amb el fons blanc del llibre.
Institut Vilatzara HISTÒRIA DE L’ART- JM/MG 32
Línia gruixuda per delimitar les figures i objectes. Precisa, rotunda, vigorosa. Colors: Normalment colors plans, sense barreja. Destaquen el blau i el blanc juntament amb els grisos, punts vermells i verds i color ocre amb pinzellades blanques per a la pell. En realitat hi ha una certa gradació cromàtica. Colors en qualsevol cas bàsics, brillants (hi ha una capa de pintura negra per sota per ressaltar els colors) i harmoniosos, de gran vivacitat i que es poden relacionar amb els quatre elements del món (aire, terra, aigua, foc). Llum: no és un efecte molt treballat al romànic però trobem certs indicis d'ombra en les túniques o en els colls per aconseguir un cert volum de les figures, sempre una mica ingenu. Tampoc no hi ha una preocupació especial per la profunditat o per crear un espai si bé hi ha elements que volen recordar a la realitat i per tant crear un cert espai: el mur que hi ha sobre els arcs dels apòstols, el llibre, les túniques. Es tracta d’una perspectiva jeràrquica (Crist més gran). El volum de les figures està aconseguit de forma innocent com hem dit abans al parlar de la llum, sense buscar efectes subtils. Context simbòlic i atemporal, no hi ha interès pel paisatge. Hi ha un fons simbòlic amb franges de colors. Com es pot deduir del que hem explicat fins ara és evident que el tractament de les figures és força antinaturalista: ja no hi ha un afany de mimesi raó per la qual les figures presenten diverses desproporcions, hi ha jerarquització de les figures segons el seu tamany, els trets anatòmics no busquen ser fidels a la realitat i les túniques presenten un plecs força rígids en general. De la mateixa manera predomina la rigidesa en les figures, un cert hieratisme en el rostre, si exceptuem el lleuger moviment dels àngels dels evangelistes. Tampoc es tracta de figures molt expressives encara que els ulls penetrants del Crist en majestat transmeten una sensació de poder que devia ser molt efectiu en una església petita i poc il·luminada, sobresortint sobre el nimbe blanc.