L'ideal estoic: la virtut com a font de felicitat
L'ideal estoic
Cap a l'any 300 aC, Zenó de Cition (334-262 aC) va començar els seus ensenyaments a Atenes, a l'àgora, sota uns pòrtics pintats (stoá poikile). D'aquesta manera naixia una de les escoles filosòfiques més influents i duradores de l'antiguitat: l'estoïcisme.
Els estoics durant l'Imperi romà
Els estoics més coneguts van viure durant l'Imperi romà: Sèneca (2 aC- 65), Epictet (55-135) i l'emperador Marc Aureli (121-180).
La virtut com a font de felicitat
Els estoics ensenyaven que la virtut és l'única cosa bona en la vida i ens proporciona pau espiritual, bon ànim i felicitat. La virtut és viure d'acord amb la naturalesa. Consisteix a adequar l'acció humana a la llei de la natura, identificada pels estoics amb la divinitat provident.
Les virtuts cardinals
Les virtuts cardinals són la prudència, la fortalesa, l'autodomini i la justícia, però en realitat van totes plegades. O es tenen totes o no se'n té cap. El qui posseeix la virtut, el savi, la posseeix perfectament i per sempre.
La importància de la virtut
Si la virtut és l'única cosa bona, tota la resta, o bé és dolent (com els vicis i les passions, que ens impedeixen assolir la virtut) o bé és indiferent (com la resta de les coses, ja siguin la riquesa o la pobresa, la vida o la mort, la fama o la infàmia).
La grandesa del savi estoic
El savi estoic accepta amb resignació el que ha de succeir i no pot canviar. També sap que el que sí que pot canviar és la seva actitud interior i a això dedica els seus esforços.
La fraternitat universal
Els estoics també van defensar una fraternitat universal que ultrapassés els sexes, les classes socials, les nacions, les races i, fins i tot, la distinció entre lliures i esclaus.
La cosmòpolis
El savi estoic, que ja no és ciutadà d'aquesta pàtria o d'aquella altra, sinó ciutadà del món, sent benevolència i compassió pels seus germans humans i promou una cosmòpolis que sigui el reflex social de l'ordre racional de l'Univers.