Idealisme alemany, materialisme dialèctic i filosofia del coneixement

L'idealisme alemany

Aquest corrent filosòfic és hereu del pensament kantià i sorgeix a partir de qüestionar alguns dels seus conceptes fonamentals. Els seus principals representants van ser Johann Fichte (1762-1814), Friedrich Schelling (1775-1854) i G. W. Friedrich Hegel (1770-1831). A diferència de Kant, van considerar que el noümen era un concepte erroni. Sense noümen, tota la realitat és una construcció d'un subjecte i no hi ha res que quedi fora del seu abast.

Materialisme dialèctic o marxisme

El marxisme sosté una concepció materialista de la realitat, que considera que la natura és l'únic real. El materialisme dialèctic s'oposa a l'idealisme hegelià. Marx inverteix la dialèctica hegeliana en substituir l'esperit per la matèria. També s'oposa al materialisme mecanicista, que suposava un món compost de matèria inerta. Tota realitat ha de ser estudiada en termes dialèctics. Per comprendre el materialisme dialèctic, cal conèixer alguns conceptes bàsics:

• Relacions de producció: per transformar la natura, és a dir, per produir, els éssers humans necessiten establir entre ells unes relacions, que poden ser de propietat o laborals.
• Forces productives: són tots els elements que actuen en el procés de producció: les persones que les produeixen (força de treball), els mitjans que s'utilitzen, com la maquinària, la terra i la tecnologia emprada per dur a terme el procés (mitjans de producció).
• Mode de producció: és el conjunt de les relacions de producció i les forces productives en un moment històric determinat. És la infraestructura d'una societat.

La infraestructura d'una societat determina la seva superestructura, és a dir, el conjunt de concepcions polítiques, morals, jurídiques i filosòfiques. La superestructura es materialitza en organitzacions i institucions. Una infraestructura i una superestructura formen una formació social.

Lluita de classes

La història avança d'una manera dialèctica: tesi, antítesi (negació de la tesi) i síntesi (com a superació de totes dues). Un mode de producció (tesi) és l'estructura econòmica d'una societat que, per les seves pròpies contradiccions entre les forces productives i les relacions de producció, genera la seva oposició (antítesi), de manera que arribarà un moment en què les relacions de producció es convertiran en un obstacle per al progrés de les forces productives.

La lluita de classes es converteix en el motor de la història. La classe dominant es serveix de la superestructura per mantenir el seu domini: l'Estat i les lleis, però també l'art, la religió, la filosofia i la moral són reflex dels interessos de la classe dominant.

El vitalisme de Nietzsche

Nietzsche és vitalista perquè considera que la vida té sentit en si mateixa. Tota l'obra de Nietzsche pot considerar-se com un acte de defensa de la vida mateixa en molts dels seus àmbits, i en ella la racionalitat s'imposa sobre l'instint i la vida.

Crítica a la metafísica

Per a Nietzsche, tota la història de la filosofia és la història d'un error. Aquest error comença amb Sòcrates, que imposa el pensament lògic, i s'afiança amb Plató, que infravalora el món sensible i crea un altre de suprasensible. L'aparença és per a Nietzsche allò únic que existeix, de manera que els conceptes metafísics ens allunyen de l'autèntica realitat.

L'existencialisme

L'existencialisme és un corrent filosòfic que respon al context europeu de l'època; es tracta d'un intent de recuperar la dignitat humana, replantejant-se l'home com un ésser que es planteja la seva pròpia existència.

Kierkegaard és un filòsof danès precursor d'aquest corrent; en el seu pensament es troben els trets comuns dels filòsofs existencialistes:

• Revalorització de l'existència individual: es dona prioritat a l'existència davant de l'essència: l'home no té essència, sinó que existeix, i es realitza en exercir la seva llibertat.
• Prioritat de la vida sobre la raó: s'exalta allò subjectiu com a font de coneixement. Sense una vivència existencial no pot haver-hi autèntica filosofia. Aquesta vivència és l'angoixa que sorgeix després de la consciència de la llibertat.
• Oposició al cientificisme i a l'optimisme il·lustrat: es confia en el progrés de l'ésser humà i de la ciència. Defraudats per fets històrics, desconfien de la raó científico-tècnica.

El coneixement

L'epistemologia o gnoseologia és la disciplina filosòfica que estudia el coneixement. El coneixement és un procés mitjançant el qual un subjecte capta un objecte de la realitat: a partir dels sentits es produeix una representació del món real. Posteriorment a aquesta representació se li assigna un concepte, que s'acaba incloent en un enunciat.

La sensació

Les sensacions són el conjunt de dades procedents del món captades per un ésser viu mitjançant receptors o òrgans, que també s'anomenen sentits, els quals són finestres a la realitat.

La percepció

És el procés mental pel qual s'interpreten les dades que es capten pels sentits. Els estímuls sensitius són dades puntuals i dispersses, que en l'ésser humà es transmeten al cervell per mitjà d'impulsos nerviosos que circulen pels nervis sensitius. Abans que siguem conscients, el cervell realitza un gran nombre d'operacions amb la finalitat de donar forma, integrar i interpretar la informació obtinguda pels sentits, intervenint el mínim d'energia possible.

• El cervell capta els estímuls sensitius: no capta directament la realitat. Això significa que estimulant elèctricament regions del cervell especialitzades es poden generar unes percepcions que el subjecte considera que són reals.
• El cervell reconstrueix la informació dels sentits: i la dota d'una interpretació.
• Encara que habitualment aquesta interpretació és fidedigna, en alguns casos molt concrets resulta incorrecta, la qual cosa dona lloc al que es coneix com a il·lusions.

La corrent de la Gestalt

És un corrent psicològic que considera que el cervell interpreta la informació dels sentits donant-li una unitat. Aquest moviment va sorgir en oposició a l'associacionisme, corrent en la qual la percepció era únicament la suma de les informacions dels sentits. Algunes lleis per les quals es regeix la percepció són:

• La percepció globalitzadora: la percepció del conjunt no és la mateixa que la de la suma de les seves parts.
• La llei de la figura i el fons: la percepció s'organitza delimitant una figura destacada sobre un fons.
• Llei de la proximitat: explica la tendència a integrar en una mateixa imatge o configuració els objectes més pròxims.
• Llei de la semblança: expressa la disposició a percebre elements semblants com a parts d'una mateixa estructura.
• Llei de la continuïtat: defineix la inclinació a organitzar en una única estructura aquelles parts que semblen tenir continuïtat.

La conceptualització

Es denomina entendriment la facultat per la qual s'assignen conceptes als objectes captats en la percepció. Els conceptes es formen gràcies al procés de l'abstracció. Entre tots els objectes i realitats concretes que ens envolten hi ha semblances i diferències. L'abstracció consisteix a identificar característiques comunes en un conjunt de realitats concretes.

Una vegada s'han identificat els trets comuns, s'assigna un concepte, el qual es defineix per la seva comprensió i extensió:

• La comprensió és el conjunt de característiques, atributs o especificacions que el defineixen.
• L'extensió és el conjunt d'individus als quals es refereix.

L'enunciació

Els enunciats són un tipus d'oracions que elabora l'entendriment i que es caracteritzen per afirmar o negar alguna cosa. La diferència entre enunciat i proposició és que les proposicions es refereixen al significat, mentre que l'enunciat és l'expressió d'aquest significat en una oració concreta.

El coneixement

És una convicció que es denomina creença, la qual ha de ser verdadera, i es caracteritza per:

• Ser una creença: implica convicció. Els estats de dubte no corresponen als de coneixement.
• Ser verdadera: si es creu alguna cosa falsa, no es pot dir que es tingui coneixement.
• Estar justificada: una creença que no estigui sostinguda en bones raons no pot considerar-se coneixement. Una creença sense justificar o justificada amb fets erronis no és coneixement.

La veritat

La veritat s'entén com una propietat de l'entendriment quan s'aplica a proposicions obtingudes per la nostra capacitat de pensar.

Veritat com a coherència

Una proposició és verdadera si és coherent amb un conjunt de proposicions, és a dir, si s'infereix o es deduïx d'elles.

Aquesta veritat és pròpia de les ciències formals, com la lògica o les matemàtiques, que estudien objectes abstractes i ideals creats per la ment humana i que no es troben a la natura.

Es considera que una proposició és verdadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions de la teoria o amb el conjunt de coneixements al qual pertany. És el que dona significat a una proposició concreta, no la seva correspondència amb la realitat.

Veritat com a adequació o correspondència

Per saber si una proposició és verdadera, cal contrastar-la amb la realitat. Coincideix amb la de veritat com a coherència en el fet que ambdues es consideren com una propietat de les proposicions.

Aristòtil va ser el primer a definir la veritat com a adequació: «Dir de allò que és que no és, o de allò que no és que és, és fals». La veritat es dona quan hi ha una correspondència entre allò que es diu i la realitat.