Immanuel Kant: Epistemologia, Judicis i Ètica Deòntica

Immanuel Kant (1724-1804)

És un dels filòsofs més importants després de Plató. Va néixer a la Prússia Oriental, a Königsberg. Escriu la seva primera gran obra quan ja és major, als 57 anys, La crítica de la raó pura, que conté l'epistemologia i l'ontologia. Després escriu altres obres com La crítica de la raó pràctica, que conté l'ètica, i La crítica del judici, dividida en una 1a part que tracta l'estètica i una 2a part que tracta la teleologia (Aristòtil).

En un principi era racionalista, però l'obra de Hume el va fer canviar – així com ell confessa: «Hume em va despertar del meu somni dogmàtic» – a un pensament que considerava l'experimentació. És a dir, s'ha de tenir en compte l'experimentació per conèixer, però no és un empirista. Està situat entre el racionalisme i l'empirisme.

La Classificació dels Judicis en la Crítica de la Raó Pura

A La crítica de la raó pura, Kant realitza una classificació dels tipus de coneixement, que són anomenats judicis o enunciats i no formes de coneixement. Aquests judicis poden ser de diferents tipus:

Judicis Analítics (A Priori)

Són aquells en què el predicat està inclòs en el subjecte; per tant, basta analitzar el subjecte per veure que el predicat hi està inclòs. Serien com unes veritats lògiques. Aquests judicis no informen sobre la realitat. Són vertaders o falsos sense recórrer a l'experiència, són uns judicis a priori [relacions d'idees de Hume].

Judicis Sintètics (A Posteriori)

Són aquells en què el predicat no està inclòs en el subjecte. El subjecte i el predicat no tenen cap relació i estan junts en un enunciat. Perquè això sigui possible, que l'enunciat sigui vertader, és necessària l'experiència, a posteriori. A diferència dels analítics, sí que informen sobre el que passa en el món, són informatius [qüestions de fet de Hume].

Judicis Sintètics A Priori: La Base de la Ciència

Però Kant no només pot acceptar aquests judicis, perquè seria un empirista. Per tant, proposa uns judicis nous:

Els judicis sintètics a priori són aquells en què el predicat no està inclòs en el subjecte i són informatius – pel fet de ser sintètics – però que alhora són a priori. Són vertaders sense recórrer a l'experiència. Un exemple són les matemàtiques (7 + 5 = 12; els conceptes de 7 i 5 no poden donar 12), que inclouen l'aritmètica i la geometria (triangle, angles interns).

La física també conté judicis sintètics a priori (principi d'inèrcia, no és possible la seva comprovació perquè no hi ha cap punt a l'univers on no hi actuï cap força), encara que no tots els seus enunciats, perquè si ho fossin la física no necessitaria experimentació, només els principis fonamentals.

La Metafísica i els Límits del Coneixement

Un altre camp que podria estar format per judicis sintètics a priori és la metafísica (més enllà del que neix i mor). La metafísica està formada per Déu, l'ànima o el jo i el món en la seva totalitat. Aquestes afirmacions metafísiques no poden ser provades: Déu existeix, l'univers és infinit i etern. Per tant, si són possibles, han de ser sintètiques a priori. La metafísica, si fos una ciència, estaria formada per aquests tipus de judicis, però Kant arriba a la conclusió que no és una ciència.

Per què la Metafísica no és una Ciència?

Els judicis sintètics a priori es basen en la forma de l'experiència – que té contingut i forma. [Les coses estan formades per un contingut i una forma]. Qualsevol cosa que tingui contingut i forma, la forma és invariable i el contingut canvia. Així, l'experiència té una estructura (forma) que sempre és constant i estable i que es troba en totes les experiències.

L'Estructura de l'Experiència (Forma A Priori)

«La forma de l'experiència és la d'una multiplicitat infinita (2) espai-temporal (1) sintetitzada en conceptes (3)»

Totes les experiències són temporals – com l'enamorament – però també n'hi ha d'espai-temporals – com una taula. Aquestes experiències estan situades en l'espai i el temps perquè són una multiplicitat, és a dir, d'espai i temps que poden ser agrupades per formar un tot. L'experiència del món exterior està formada per moltes parts o tessel·les, com si es tractés d'un mosaic, que varien al llarg del temps. En resum, la multiplicitat consisteix a distingir parts des dels dos punts de vista (espai i temps).

Aquesta multiplicitat és infinita perquè les parts que la componen són infinitament divisibles, és a dir, podem analitzar una part i trobar-ne d'altres (i així successivament). Aquesta divisió també es pot aplicar al temps: qualsevol interval de temps és divisible en un altre situat dins del primer.

Les diferents parts de l'experiència s'agrupen per formar un objecte. Cada part pertany a un conjunt que forma un objecte. Aquesta unificació de les parts es produeix gràcies al concepte, que s'encarrega d'anomenar les parts constituents dels objectes i estableix la relació entre ells.

«El concepte és una regla de construcció de la unitat de l'objecte a partir de la multiplicitat donada a la intuïció»

D'aquesta manera, l'experiència és multiplicitat de sensació (temps i espai) però també una unitat perquè dona lloc al concepte. Així, l'experiència es basa en:

• La multiplicitat a través de la sensació o intuïció (activitat receptiva i passiva).
• La unitat a través del concepte (activitat espontània de síntesi).

Conceptes Purs o Categories

Els conceptes, el resultat de l'activitat de síntesi, es poden agrupar en empírics (sensació) i en purs, a priori o categories, que són uns conceptes amb els quals l'enteniment humà ve dotat per defecte, independentment de l'experiència.

Els conceptes purs o categories són 12, però poden ser resumits en substància i causa/efecte. Tot allò que apareix en l'experiència és unificat a partir d'aquests dos conceptes. Per tant, la nostra experiència és substància o causa/efecte [saber que només poden ser 2 coses és a priori]. Així, aquests conceptes són unes idees innates del racionalisme perquè venen per defecte i no s'obtenen de l'experiència.

A diferència de Hume, que intenta derivar la idea de causa de l'experiència i fracassa, Kant defensa que la substància i causa/efecte no es deriven de l'experiència, sinó que estan preprogramats en els humans i serveixen per sintetitzar l'experiència; són unes idees innates.

Fenomen i Noümen

El subjecte rep l'experiència de l'exterior; en canvi, la forma és imposada pel subjecte al contingut que rep. El resultat és espai-temporal i conceptual. Si la forma de l'experiència la imposa el subjecte, significa que el que el subjecte coneix no és la realitat en si mateixa.

Així, distingim entre:

1. El fenomen: el món tal com apareix (forma + contingut).
2. La cosa en si o noümen: les coses al marge de la nostra activitat ordenadora.

La realitat fora d'aquesta organització no seria espai-temporal ni conceptual. No sabem res més d'aquesta realitat en si. La nostra realitat és una construcció del subjecte. El subjecte no pot conèixer la realitat en si, perquè no pot arribar més enllà de la realitat espai-temporal i conceptual.

Així, la crítica de la raó ha conduït a unes conclusions escèptiques sense voler-ho, ja que la nostra realitat només es pot veure amb l'estructura espai-temporal.

«Vaig haver de posar límits a la raó per deixar espai a la fe».

Per Kant, és impossible una demostració racional de la fe.

Conclusió Epistemològica: La Metafísica No és Ciència

D'aquesta manera, els judicis sintètics a priori apareixen a les matemàtiques perquè descriuen un aspecte de la forma que el subjecte dona a l'experiència: l'espai i el temps, que són a priori. Per tant, les matemàtiques que informen sobre aquests elements s'han d'incloure dins d'aquest grup.

Així, descobrim que és impossible que la metafísica sigui una ciència, perquè aplicar un concepte consisteix a simplificar la multiplicitat espai-temporal. Per tant, no es pot aplicar a allò que no sigui espai-temporal. No es poden formular judicis ni aplicar conceptes perquè els objectes dels quals parla la metafísica (Déu, ànima, món com a totalitat) no són sintetitzables ni espai-temporals. Com a conseqüència, és impossible aplicar un concepte o formular un enunciat perquè no es poden conèixer els objectes que tracta.

Ètica Deòntica: La Crítica de la Raó Pràctica

És una ètica deòntica que se centra en les normes, cosa que ja és una novetat respecte a les ètiques axiològiques anteriors.

El Deure i l'Autonomia

Kant es demana quin és el deure. La resposta no és una norma concreta. Kant considera que l'única obligació és ser lliures. La llibertat no està vinculada a seguir les nostres inclinacions i desigs, sinó a ser autònoms, a tenir autonomia.

L'autonomia significa no seguir cap norma exterior i només les pròpies, en contra de l'heteronomia. Un heterònom és aquell que segueix les normes dictades per algú exterior o les pròpies inclinacions, que no són constants i no poden servir com a norma invariable.

Imperatius Hipotètics vs. Categòrics

Les ètiques heterònomes són regles de prudència que consisteixen en una sèrie d'advertiments per aconseguir un objectiu. Fins ara [Kant], els llibres d'ètica eren una col·lecció de regles de prudència anomenades imperatius hipotètics, que segueixen una estructura condicional:

Si vols A, has de fer B.

L'ètica de Kant es desmarca de la tradició perquè és una ètica autònoma, l'objectiu de la qual és la llibertat. Les normes que presenta Kant són uns imperatius categòrics:

En circumstància A, s'ha de fer B.

L'acció que es realitza, la norma, està desvinculada dels objectius, del punt de vista personal i de les conseqüències. Només es considera l'obligació.

Les Fórmules de l'Imperatiu Categòric

Per aconseguir arribar a aquests imperatius categòrics s'han de respectar els requisits d'impersonalitat i universalitat. És a dir, que no jutgi la situació des de les inclinacions i que la norma sigui universal, per tant, ha de ser seguida pels altres humans. La universalitat també s'aconsegueix demanant-se: «Què faria tot humà?» La decisió és des d'un punt de vista universal. Aquesta norma hauria de ser seguida per qualsevol humà en la mateixa situació. L'autonomia és la capacitat de l'individu d'imposar-se normes absolutes o imperatius categòrics.

Kant proposa diverses formulacions:

• «Actua de manera que puguis voler que la màxima de la teva acció esdevingui llei de naturalesa», una llei sense excepcions.
• «Obra de manera que consideris sempre la humanitat com un fi en si mateix i mai com un mitjà», és a dir, que no t'aporti beneficis i no sigui una eina per arribar a un objectiu.

Postulats de la Raó Pràctica (Moralitat i Felicitat)

En un primer moment, sembla que aquesta ètica està allunyada de les ètiques que donen consells per arribar a la felicitat, perquè les meves accions no tenen en consideració els meus interessos; per tant, no hi pot intervenir la felicitat. Però aquell que actua de manera autònoma podrà ser feliç. La felicitat no depèn de les accions, però tenim a pensar que aquell que actua correctament, tot i que no sigui feliç, mereix la felicitat.

El just és aquell que ha obeït les normes i ha actuat correctament, per tant, mereix la felicitat. Però en la realitat, els justos no són necessàriament feliços, cosa que significa que ser just i feliç és una coincidència, és casual. De fet, trobem injustos feliços.

Existeix una tendència a pensar una relació entre un comportament correcte i la felicitat. Però, com és possible que el dolent sigui feliç i el bo infeliç? Això no és possible, cosa que condueix a la suposició d'un Déu que jutja i decideix i premiarà a la llarga al bo i castigarà al dolent.

També hem de suposar que sobreviurem a la mort. Per tant, l'existència de Déu i la immortalitat són uns postulats o suposicions de la raó pràctica.