La immunitat i el sistema immunitari: Guia completa
La immunitat: Tipus i característiques
La immunitat natural
Els animals adquireixen immunitat de manera natural quan, en ser exposats a una invasió microbiana, el seu sistema immunològic comença a actuar i produeix anticossos específics contra aquests microbis. Si es venç la invasió microbiana, l’animal queda immunitzat contra aquests microbis durant el temps que els anticossos subsisteixin a la sang. Com que els mateixos mecanismes immunològics de l’animal són els que han aconseguit la immunitat, es diu que és activa. En canvi, per exemple, la immunitat que adquireix el fetus quan està a l’úter matern s’anomena passiva, ja que els anticossos no han estat produïts pel mateix individu.
La immunitat artificial
La immunitat també es pot adquirir artificialment amb l’ús de tècniques alienes a l’organisme. La vacunació consisteix a injectar microbis morts o atenuats de la malaltia que es vol prevenir; en la persona, aquests microbis posen en activació el sistema immunitari, ja que se’n formen anticossos específics. La vacunació és un mètode d’immunitat actiu, ja que és el mateix organisme qui produeix els anticossos.
Mecanismes defensius no específics
Les barreres primàries
La pell i totes les secrecions que hi ha en les obertures o conductes dels animals reben el nom de barreres defensives primàries. La pell dels mamífers és una barrera gairebé infranquejable. La suor determina l’existència d’un pH una mica àcid que resulta perjudicial per a la supervivència de microbis. La flora bacteriana de la nostra pell impedeix l’establiment d’altres microbis. La presència de pèls i plomes pot dificultar també la invasió de microorganismes. En les obertures dels animals, les barreres són les secrecions mucoses que en recobreixen els epitelis. En la saliva, en la secreció lacrimal i en la secreció nasal hi ha un enzim anomenat lisozim, que és capaç de destruir la capa de mureïna de la paret bacteriana. En l’esperma es troba l’espermina, d’acció bactericida. Les secrecions àcides de l’epiteli vaginal i dels conductes digestius contribueixen a formar un ambient desfavorable per a la vida dels microorganismes. La flora bacteriana pròpia del tub digestiu contribueix a impedir la proliferació de microorganismes patògens.
Les barreres secundàries
Quan els microbis aconsegueixen vèncer les barreres primàries, es posa en marxa el mecanisme de la barrera secundària. Els monòcits (glòbuls blancs) migren a diferents teixits o òrgans i es transformen en cèl·lules que tenen més capacitat fagocítica, els anomenats macròfags. Per altra banda, les substàncies químiques que alliberen els teixits infectats pels microorganismes atrauen els neutròfils, que són capaços de sortir dels vasos sanguinis. Per facilitar el procés fagocític es produeix la dilatació dels vasos sanguinis locals, la qual cosa fa que arribi més sang i, per tant, més glòbuls blancs, i l’augment de la permeabilitat vascular, la qual cosa facilita la sortida de plasma i de cèl·lules sanguínies: és l’anomenada resposta inflamatòria.
El sistema immunitari i les seves cèl·lules
Els limfòcits B es formen a la medul·la òssia i són els responsables de la immunitat humoral. Presenten proteïnes a la superfície externa de la membrana plasmàtica que són capaces de reaccionar amb antígens específics de microorganismes; els limfòcits B, quan s’activen a partir del contacte amb un antigen, es converteixen en cèl·lules plasmàtiques, les quals s’encarreguen de produir anticossos.
Els limfòcits T maduren al tim i disposen de receptors capaços de reconèixer antígens de la superfície externa d’altres cèl·lules. Els limfòcits T són els que intervenen en la immunitat de tipus cel·lular. N'hi ha de dos tipus:
- Els citotòxics: destrueixen les cèl·lules infectades amb l’alliberació de citotoxines com les anomenades perforines.
- Els col·laboradors: s’encarreguen d’activar els limfòcits B i d’iniciar la proliferació dels limfòcits T citotòxics.
Les cèl·lules presentadores d’antígens. Els macròfags i les cèl·lules dendrítiques capten antígens dissolts en el medi per mitjà de l’endocitosi, i els degraden en pèptids més senzills que posteriorment van a parar a l’exterior de la membrana associats a les proteïnes MHC. Aquests pèptids antigènics són reconeguts pels receptors dels limfòcits T col·laboradors, que queden activats, fet que provoca la proliferació i la maduració dels limfòcits B per produir anticossos.
Mecanismes d’acció del sistema immunitari
Es coneixen dos tipus de resposta immunitària:
- Primària: és la que es produeix en el primer contacte amb un antigen determinat. Al cap d’uns quants dies comencen a aparèixer anticossos a la sang, la producció dels quals va en augment exponencial fins a una fase estacionària en la qual comencen a davallar.
- Secundària: quan l’aparell immunològic detecta per segona vegada la presència del mateix antigen, hi ha menys retard entre l’entrada de l’antigen i l’aparició d’anticossos.
Alguns limfòcits B, després del primer contacte amb l’antigen, es transformen en cèl·lules de memòria de llarga durada. Els limfòcits B de memòria estan circulant contínuament a la sang i als òrgans limfoides secundaris, per això detecten ràpidament una nova entrada de l’antigen.