Imperialisme: Repartiment del Món al Segle XIX - Causes i Conseqüències
3 El repartiment del món
3.1. Del colonialisme a l’imperialisme
Anomenem imperialisme a la culminació del colonialisme iniciat al segle XVI. Aquest darrer havia estat centrat a Amèrica, eren colònies d’assentament on els emigrants havien creat societats com les europees en un procés lent, limitat i no massa conflictiu; al segle XIX, en canvi, van anar cap a Àsia, Àfrica i al Pacífic; eren territoris d’ocupació on una minoria exercia el poder, i van anar a un ritme molt ràpid i amb freqüents guerres.
3.2. El desmembrament d’Àfrica
El continent africà, escassament poblat, va ser on es va portar a terme en major mesura. A principis del segle XIX els europeus només tenien petites factories costaneres. A mitjans de segle, exploradors i missioners es van endinsar per les conques dels rius i terres de l’interior i cap a 1870 els avenços eren massius, sobretot per Gran Bretanya i França. El projecte britànic pretenia connectar el nord d’Àfrica amb el sud amb un ferrocarril el Caire – el Cap, dominant l’Àfrica oriental, amb terrenys rics i/o estratègics (Suez). El projecte francès pretenia dominar una àmplia franja que anava d’oest a est des de Marroc fins al Mar Roig. A banda d’això, el rei Leopold II de Bèlgica va encarregar l’exploració del Congo, augmentant la conflictivitat. Davant la situació, Bismarck va convocar el 1885 la Conferència de Berlín, on van acordar algunes condicions per l’expansió, com la lliure navegació pels rius, el domini efectiu del territori o la notificació diplomàtica als altres dels establiments.
Els anys següents, els alemanys entraven a llocs com Togo, Camerun, Tanganyika i Àfrica sud-occidental; els portuguesos a Angola, Moçambic i Guinea Bissau, Itàlia a Líbia, Eritrea i Somàlia i Espanya a Rio de Oro i Guinea Equatorial. Els conflictes van ser inevitables, els més importants van ser la guerra dels bòers, on la Gran Bretanya va acabar dominant els colons holandesos de Transvaal i Orange, i el conflicte de Fachoda, al Sudan, entre britànics i francesos, que van haver de cedir.
3.3. L’ocupació d’Àsia i Oceania
Els britànics es van concentrar a l’Índia, on des del segle XVIII la Companyia Anglesa de les Índies es feia càrrec de la colònia; a partir de la revolta dels sipais indígenes de l’exèrcit britànic de 1857, el govern va assumir el control directe i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia. També van ocupar Malàisia i Singapur, i s’annexaren Birmània com a zona de seguretat, acordant amb França deixar Siam neutral i independent entremig dels dos imperis. Els francesos es van centrar a Indoxina, progressivament ocupant els territoris de Vietnam, Cambotja i Laos.
L’Imperi Rus va continuar la seva expansió cap a Sibèria i cap al sud, on van arribar a disputar amb els britànics el control de Pèrsia i Afganistan, i enfrontar-se als japonesos.
Un cas a part va ser la Xina, que no va ser ocupada però va haver de cedir alguns enclavaments (Hong Kong) i concessions comercials a molts països degut a la seva feblesa, evidenciada en les guerres de l’opi. La ingerència estrangera anà en augment, originant reaccions nacionalistes com la revolta dels bòxers de 1900, que va fracassar, provocant la revolució que el 1911 va posar fi a l’imperi i va proclamar la república.
A Oceania els britànics van portar la iniciativa dominant Austràlia i Nova Zelanda; mentre que els holandesos ocupaven Indonèsia.