Els Imperis Plurinacionals a Europa al Segle XIX

Els imperis plurinacionals

El conjunt de les grans potències de l'Europa de l'últim terç del segle XIX es va completar amb tres vells imperis que tenien en comú una gran extensió territorial i una gran diversitat ètnica, cultural i religiosa. Els imperis foren l'austrohongarès, l'Imperi Rus i l'Imperi Turc Otomà.

L'Imperi Austrohongarès

L'Imperi Austrohongarès reunia els territoris que van agrupar des del segle XVI la dinastia dels Habsburg, els arxiducs austríacs i els emperadors del Sacre Imperi. Els moviments independentistes i nacionalistes foren una amenaça constant per a la seva supervivència.

L'imperi tenia dos grans centres: un era Àustria, de cultura alemanya, i l'altre era Hongria, de cultura magiar.

L'imperi va ser governat per Francesc Josep. Al principi del seu regnat va tractar d'aplicar una política de centralisme i absolutisme germànic. Tot això va originar un enfrontament entre austríacs i hongaresos i va provocar la divisió de l'Imperi. Per aquest motiu, l'any 1867 es va acordar un compromís que va organitzar l'imperi en dos regnes que van ser Àustria i Hongria.

• A Àustria predominava la població alemanya. Però hi havia pobles no alemanys, com els polonesos i els rutens de Galítsia, els serbis, els croats, els eslovens i els italians de Dalmàcia.
• A Hongria, a més dels territoris pròpiament hongaresos, hi havia regions com Eslovènia, Croàcia i Transsilvània, on vivien poblacions sotmeses a la sobirania hongaresa, incloent-hi romanesos i eslovacs.

L'anomenada monarquia dual compartia la figura de l'emperador i els ministeris de Guerra, Afers Exteriors i Finances. Àustria i Hongria tenien lleis, govern i Parlament propis. La signatura d'aquest compromís va solucionar el problema hongarès. Les demandes dels polonesos van ser silenciades, mentre que Bòsnia va ser annexionada el 1908. Els problemes amb les altres nacions van ser constants. L'ànsia dels austrohongaresos per expandir el seu territori pels Balcans a costa de la debilitat de l'Imperi Turc va suposar una gran inestabilitat. Aquest fet va ser anomenat la Qüestió d'Orient.

A finals del segle XIX, l'Imperi Austrohongarès va ser considerat sense futur a causa de l'emperador, l'impossible equilibri entre magiars i germànics i la manca d'evolució cap a un sistema democràtic.

L'Imperi Rus

Rússia va tenir pocs canvis durant el segle XIX. L'imperi dels tsars s'assemblava bastant a una monarquia absoluta.

L'extensió territorial de l'Imperi Rus es va afegir després del Congrés de Viena del 1815, però va mantenir aspiracions expansionistes constants en tres direccions:

• Cap a l'Extrem Orient, a la zona de Manxúria i l'illa de Sakhalín, que van ser repartides després de la guerra amb el Japó l'any 1905.
• Cap al sud, amb la incorporació del Turquestan i els intents d'ocupar la zona fronterera amb l'Iran i els territoris al nord del mar Caspi.
• A l'oest, es va apoderar de Bessaràbia i una part de Polònia i de Finlàndia.

La diversitat ètnica de l'Imperi Rus era molt variada. Hi predominaven els eslaus. Una altra ètnia era la caucàsica. L'ètnia groga de l'Àsia la integraven els uraloaltaics, els turcs i els tàrtars. Els bàltics eren majoritàriament a Letònia, Estònia i Lituània. També hi havia una comunitat jueva i una altra d'alemanya molt disperses.

A causa de la diversitat ètnica i religiosa, es produïen dues tendències: la tendència centrífuga i la tendència centrípeta o paneslavista. D'aquesta tendència paneslavista va derivar la política de russificació que van practicar tots els tsars des d'Alexandre II fins a Nicolau II.

Alexandre II (1855-1881)

El seu regnat va estar condicionat pels efectes de la Guerra de Crimea. Rússia en va sortir derrotada, cosa que va obligar a introduir reformes socials. La primera reforma va ser l'abolició de la servitud per mitjà de diversos decrets.

En el regnat d'Alexandre II es va iniciar una industrialització que va afectar la mineria. També es va començar a construir la xarxa de ferrocarrils. Les vies ferroviàries van unir les zones de producció de cereals amb els ports del Bàltic i del mar Negre.

El govern d'Alexandre II va intensificar la repressió dels moviments d'oposició al tsarisme.

Alexandre III (1881-1894)

El govern d'Alexandre III va ser molt conservador i va potenciar el desenvolupament econòmic. Les dues palanques del desenvolupament econòmic van ser la reforma fiscal i la captació de capital europeu, especialment francès.

La industrialització es va impulsar des de l'estat en sectors clau, com ara el mineromental·lúrgic de la conca del Donets, el petroli, la indústria tèxtil i el ferrocarril.

Aquest desenvolupament econòmic va anar acompanyat del control de l'ensenyament i la cultura, la russificació dels territoris fronterers i la persecució de qualsevol mena d'oposició. Amb aquests objectius, Alexandre III va crear una policia que perseguia el terrorisme i evitava assemblees amb idees liberals.

Nicolau II (1894-1917)

Va continuar l'acció repressiva del seu pare i la política de russificació de Polònia, les regions bàltiques, Armènia o Finlàndia, amb l'ajuda de l'Església. El tsar va donar suport a l'expansió imperialista cap a la zona oriental, cosa que el va portar a embrancar-se en una guerra amb el Japó, de la qual va sortir derrotat. La derrota i el descontentament del poble van provocar la Revolució del 1905. El tsarisme va intentar transformar el sistema de govern.